Estem de celebració: fa 20 anys que el Conjunt de Tarraco va ser declarat Patrimoni Mundial per part de la Unesco, una fita que va significar un abans i un després en la manera d'entendre la història per part dels tarragonins i tarragonines, i un element d'orgull que fins a l'actualitat ha estat molt present durant aquestes dues dècades. El patrimoni històric és la nostra font d'inspiració, sempre ho dic i així ho sento. És un motor per generar prosperitat econòmica, valor cultural i confiança en el futur. De nosaltres depèn que sigui un nexe d'unió, i no de divisió. La celebració de l'efemèride de dues dècades amb el segell de valor universal és un bon moment per reflexionar sobre l'assoliment d'aquest objectiu.
Fa vint anys, va culminar un procés en què tots els tarragonins i tarragonines es van sentir protagonistes i participis. Un projecte en el qual tots els sectors socials i econòmics de la ciutat van anar a una, i va resultar tot un èxit. Junts es van superar tots els obstacles, que no van ser pocs. He d'assenyalar que aquesta unitat és quelcom estrany a la nostra ciutat, una raresa i, per això, cal valorar-ho encara més. Lamentablement, arribem a la celebració en un moment amb un clima molt més dividit. L'actual govern municipal ha fet de la crítica cap al passat la justificació de la incapacitat de gestió present i aixeca pocs ponts, per no dir cap, amb aquells que també estimem el patrimoni i que pensem que una altra manera de fer les coses és possible.
Sóc pessimista, ho reconec. Veig com projectes de ciutat on tots hauríem de sumar i superar diferències partidistes dormen el somni dels justos. Em refereixo a projectes com la gran ciutat cultural de Tabacalera, que té un full de ruta elaborat i aprovat de forma conjunta amb la Generalitat de Catalunya i amb el consens i coneixement del Ministeri de Cultura. Tabacalera ha d'acollir el gran Museu Nacional Arqueològic amb un centre d'interpretació del món clàssic referent a tota la Mediterrània, i que permeti activar sota el seu paraigua la interrelació amb altres manifestacions artístiques contemporànies i que activi els sectors econòmics culturals. Així mateix, em preocupa que seguim donant titulars internacionals per projectes en negatiu, com l'inexplicable tancament de l'amfiteatre. Sembla que els responsables polítics ens sigui impossible trobar punts de consens en quelcom que és un element bàsic d'orgull tarragoní, el nostre patrimoni històric.
Amb la declaració de Tarragona patrimoni mundial ja va haver-hi un canvi de perspectiva. Les pedres van deixar de ser elements morts per la ciutadania, i van esdevenir un esperit viu que ens va permetre crear activitat com el Festival Tarraco Viva. La declaració va fer possibles sinergies, com la participació activa al Grup de Ciutats Patrimoni Mundial i ens va permetre capitalitzar la inversió més gran que es recorda en rehabilitació de monuments, amb més de 7 Milions d'Euros de despesa. En els darrers anys, el focus s'ha posat massa sovint en allò que manca, en lloc d'allò que tenim, que és moltíssim. Certament mai és prou, i cal seguir, i l'Ajuntament de Tarragona sol no pot, i cal buscar aliances i per fer-ho cal sumar, en lloc de dividir.
Ha estat un orgull ser regidora de Patrimoni Històric durant sis anys dels vint que ara celebrem. Personalment em sento molt orgullosa d'haver impulsat projectes a nivell més intern, com la celebració cada 30 de novembre de la declaració de Tarraco Patrimoni Mundial, amb un premi específic de reconeixement municipal, o propostes de difusió com les "Històries Amagades" o la "Peça del Mes". Però sobretot el que m'enorgulleix és haver conegut a desenes, centenars, de tarragonins i tarragonines que treballen silenciosament i col·lectivament per fer Tarraco més coneguda i més gran. A tots ells i elles, gràcies! La celebració dels 20 anys és un moment de reflexió. Molt fet, i molt per fer. Seguim plegats?