A la província de Tarragona hi ha entre «700 i 800 persones registrades» com a seguidores de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies. Dit així, sembla una creença més, poc coneguda. Si s'utilitza el nom pel qual se'ls coneix arreu, mormons, tothom sap de què estem parlant.
[predef]tarragona-digital-84[/predef]
Els mormons, fins ara, tenien un centre obert «al carrer Marquès de Montoliu, al centre de la ciutat de Tarragona». Un centre que presentava «deficiències estructurals greus». Arran d'aquesta situació, i «amb el suport global de l'església mormona, a banda del 10% dels nostres sous que donem a l'església», han aixecat un centre de reunions de destacades dimensions al carrer Doctor Mallafrè, a tocar de l'hospital Joan XXIII.
La definició precisa de l'edifici és centre de reunions però, popularment, es coneix com el temple dels Mormons. El temple impressiona per la seva elegant senzillesa. A les portes de Nadal encara no han pogut obrir «perquè estem a l'espera de les darreres actuacions de la companyia elèctrica».
TarragonaDigital ha pogut visitar el centre de reunions dels seguidors de l'Església de Jesucrist dels Darrers Dies de la mà de Carlos Gómez, bisbe mormó, i els seus responsables de comunicació, Benjamín Alba i Marta Fernández.
«Els catòlics haurien de batejar-se mormons»
Carlos Gómez ens rep, acompanyat pel Benjamín i la Marta, a la porta del temple un matí fred d'hivern d'aquest mes de desembre. Gómez té 48 anys, és d'origen uruguaià, i treballa com a tècnic de manteniment en una empresa externa que actua a l'hospital Joan XXIII. A més a més, és bisbe mormó, un bisbat molt allunyat de la litúrgia catòlica.
Amb el llibre dels mormons a la mà, i un parell de llibrets sobre les activitats que realitzen per joves i nens, Gómez ens mostra l'interior del centre de reunions. L'edifici és ampli, espaiós, net, força net per tenir-hi operaris encara treballant. A la primera planta hi ha la piscina pels bateigs, «la pila baptismal», així com els vestuaris perquè homes i dones es puguin preparar per a la cerimònia.
El bateig mormó consisteix en una immersió, «vestit de blanc, el blanc simbolitza la puresa», en una piscina, acompanyat pel membre que oficia la cerimònia. Preguntem a Gómez si un catòlic es pot batejar mormó i ens respon, sorneguer, que «no només pot, sinó que hauria de batejar-se mormó». Puntualitzen, també, que «en cap moment parlem d'una imposició, sinó més aviat es tracta d'una invitació».
Una capella sense simbologia
A la segona planta tenen el saló sacramental, per entendre'ns, la capella. Es tracta d'una immensa sala sense cap mena de representació iconogràfica. El bisbe Gómez remarca aquest fet: «has vist que no hi ha simbologia? Saps per què? Doncs perquè nosaltres creiem que Jesucrist està viu, creiem en la seva mort i en la seva resurrecció però preferim centrar-nos en Crist ressuscitat més que en la seva defunció».
Al saló sacramental ens aturem per parlar una estona: «aquest centre on ens trobem, pertany al barri de Tarragona. La unitat més petita de la nostra església són els barris. El barri de Tarragona forma part de l'estaca de l'Hospitalet. Amb aquestes noves instal·lacions estem preparats per rebre a molta més gent». Alba és el conseller de presidència de l'estaca de l'Hospitalet.
Com has arribat a ser bisbe mormó, li preguntem a Carlos Gómez. «A dalt de tot de l'estructura de l'església mormona hi ha una primera presidència que compta amb un quòrum de 12 apòstols. A partir d'aquí, en forma piramidal, trobem una presidència de l'Estaca i en aquest cas és la presidència, amb els seus consellers, i sota oració, proposa el nomenament d'un bisbe» explica Gómez.
«Doncs sota aquesta inspiració», continua el bisbe tarragoní mormó, «et fan una entrevista, on parles i respons a preguntes sobre la teva vida, sobre com està la teva família, sobre si tens els assumptes en ordre. És molt important estar casat perquè necessites el suport de la teva dona per una responsabilitat d'aquesta mena. El darrer pas és que comptis amb el suport de la congregació i aquesta, amb un vot de sosteniment, així li diem, aprova aquesta responsabilitat».
La família, «al centre de l'església mormona»
La família es troba al centre de l'església mormona. De fet, a la tercera planta hi ha una sala per infants on reprodueixen el saló sacramental, fins al punt de comptar amb un faristol petit des d'on poder jugar a fer sermons. Ara parlen Benjamín i Ana: «no sabeu com de bé s'ho passen aquí! Fins i tot fan sermons, Activitats com aquesta han ajudat les nostres filles a no tenir vergonya quan han de fer una presentació a l'escola».
Enfilem, al cap de prop d'una hora de conèixer, de primera mà, l'interior d'aquest temple mormó, el camí de sortida. Abans, però, en Benjamín recorda que «vam voler instal·lar-nos a la Muntanyeta de Sant Pere i Sant Pau. Els veïns no ho van rebre del tot bé. És una llàstima, no vam saber comunicar bé quins eren els nostres objectius. Fins i tot hauríem millorat els accessos viaris al nostre centre».
Abans de marxar, però, veiem per la finestra que dóna al cantó del parc, no del carrer, que compten amb una pista de bàsquet. En Carlos Gómez ens explica: «si us fixeu, les portes són molt baixes. Volem que els joves de l'entorn puguin venir a jugar. Els hi explicarem unes normes de comportament i després podran entrar». Li assegurem que aquest serà un equipament ben rebut a la comunitat, sobretot per la voluntat d'apertura, de portes obertes. Ens respon, amb un punt d'escepticisme, potser recordant l'experiència fallida de Sant Pere i Sant Pau, que «tant de bo».
