Al món que abans ens mirava, es torna a parlar dels cocodrils de Yamoussoukro. Des que el 1983 el dictador Félix Houphouët-Boigny va decidir traslladar la capital de Costa d’Ivori d’Abidjan al seu llogaret natal, dos-cents quilòmetres a l’interior, ha estat un tema recurrent als mitjans internacionals. En bona part perquè l’escriptor caribeny V. S. Naipaul, un dels més grans del segle XX, va escriure’n un article famós al New Yorker on relatava la megalomania faraònica que el va portar a construir una ciutat de bell nou, monumental i amb un llac artificial que va omplir de cocodrils importats —són exògens a la regió— per infondre temor als seus súbdits. Deia que eren part de la seva guàrdia personal i els va conferir propietats místiques. Els habitants de la ciutat s’ho van creure i encara avui els consideren sagrats i no gosen carregar-se’ls. Houphouët-Boigny es va morir el 1993 i el govern ivorià va tornar a Abidjan però els cocodrils, com deia Joan Capri, es van quedar.
Un reportatge de France 24 i un article de The Economist, entre d’altres, ens explicaven a finals de l’any passat com els rèptils han pres el domini de la capital abandonada. De fet, s’havien convertit en una atracció turística del país africà, però ja no fan gràcia. Mentre vivia el dictador, els alimentava amb carn fresca i algun pollastre viu, com a llepolia. S’estimava les seves mascotes. Des de llavors, els cocodrils s’han hagut de guanyar les garrofes. Han deixat la vida regalada de l’estany i s’estenen pels carrers polsosos i els edificis derruïts de la ciutat. Després de cruspir-se l’aviram salvatge, ja han començat a atacar els humans i es comenta que ja se n’han halat algun i tot. Els yamoussoukresos viuen aterrits i els turistes ja s’ho pensen dos cops abans de fer-s’hi selfies. S’han convertit en una plaga fora de control.
No sé ben bé per què em ve aquesta història al cap quan llegeixo dues notícies locals contradictòries. En una s’afirma que els conills s’estan extingint a la península Ibèrica. És una notícia estranyíssima perquè, com tothom sap, els primers espanyols van ser conills i fins i tot Hispània —el nom que li van posar els nostres besavis romans a aquesta terra beneïda que habitem— significa exactament això: terra de conills. Fins i tot Salvador Espriu en deia Konilòsia, de la pell de brau! M’afiguro que el fet que els espanyols primigenis s’hagin inclòs a la llista d’espècies en extinció ha de tenir un significat latent. Una Espanya sense espanyols, el somni humit que tenim tots els puigdemontistes irredempts. Però no només el conill és indestriable de la quotidianitat ibèrica, hi ha una manera de ser molt cunicular en nosaltres. Quan sembla que ens extingim, traiem les orelles d’algun cau amagat i apareixem de darrere un margalló.
No dono gaire crèdit. El país és tan seu, des de fa tant de temps, que fins i tot hi tenen vies de trànsit pròpies: el que es coneix com a ‘passos de conill’, que travessen tots els termes del Camp i que milers de generacions de conills han fet servir de camins entre nuclis d’humans durant segles. Jo l’altre dia vaig veure un exemplar colossal en un pas de conill d’aquests. Era una bestiola de la mida d’un patinet elèctric, vora un tros de via ja abandonada i a punt de desmantellar a Vandellòs. Semblava ben saludable, tot i que la notícia deia que els conills ibèrics estan malalts i que per això s’acaben.
Em va irrompre la imatge —decadent, encantadora— d’un paratge desolat ple de vies per on abans passaven trens, de fàbriques on abans s’hi produïa riquesa ara explotades per l’avarícia, d’urbanitzacions de platja deixades de la mà de déu menjades per les onades feréstegues de la mar embravida pel desglaç dels pols. Tot un paisatge postapocalíptic amb molt pocs humans, confinats en caus urbans subterranis, però on els conills prenen el control del territori i, com els cocodrils de Yamoussoukro, cacen persones per sobreviure —gràcies a una mutació radioactiva que els dota d’uns ullals de llop— i pugen al capdamunt de la cadena tròfica. El país torna a ser seu.
Era un ensonyament transitori, dispenseu el deliri. El cas és que la segona notícia que vaig llegir, més recent, ens explicava com els conills ataquen els brots tendres dels fruiters a la plana de Lleida. Una plaga, diuen els pagesos desesperats, que insten a sortir a fer batudes i a matar-ne tants com se pugui. La perplexitat davant d’aquests conills d’Schrödinger, que poden ser plaga al mateix temps que s’extingeixen, és gran. Sense dubtar en cap moment de la veracitat científica de les informacions, alguna cosa no quadra. Alguna cosa saben els conills que nosaltres no i que els ajuda a sobreviure quan van mal dades.
Tampoc no sé massa bé com acabar aquest article, així que us donaré una recepta. Se’n diu Conill Llampec. Es diu llampec perquè es fa depressa i perquè és coent. Es tracta de saltar —en una paella amb oli ben calent i en aquest ordre— un conill esquarterat, una cabeça d’alls, un parell de tomacons de penjar, una fulla de llorer, uns grans de pebre negre, farigola (o un buquet d’aromàtiques al gust) i un tros de bitxo, que piqui. És com un wok i no s’ha de deixar de remenar, perquè no es cremi res. Quan la carn està ben rossa, es bateja amb un bon raig de vi ranci, que fa un suc brillant per sucar-hi pa. És una recepta molt senzilla però té la particularitat que no l’he pogut reproduir mai igual que la meva tia Dolors de la Segarra —la Padrina Vella—, que seleccionava a consciència les herbes amb què ho cuinava. Tinc la sospita que ella en sabia els secrets, de la terra de conills. I que quan ella va travessar pel pas de conill a l’altre barri, es van tornar a amagar tots.