Des de fa molts dies només se sent a parlar de testos. Se’n parla amb una lleugeresa i un total desconeixement. S’exigeixen i es tenen per infal·libles. Però parlar de testos és com parlar de xips. Et diran: «Compra xips!» I tu preguntaràs xips de què? De patata? De moniato? De plàtan? De verdures diverses? I encara més, suposem que siguin patates xips: Torres? De xurrero? Matutano? No totes les marques faran patates igual de bones. Doncs els testos el mateix que les patates xips.
N’hi ha de dos tipus: uns miren el bitxo i els altres miren les defenses contra el bitxo. Dels primers hi ha els que miren material genètic víric: la famosa RT-PCR. Després hi ha coses més sofisticades, que fan seqüenciació del virus, miren tot el virus com és, si hi ha diferències entre l’aïllat d’una persona d’aquí i una de França, etc. I també hi ha testos que miren si hi ha antígens del virus, és a dir senyals de què hi ha virus en una mostra, que encara s’estan provant per veure si serveixen i en quines condicions serveixen.
Parlem de “la prova”. El que ens diu la RT-PCR és si hi ha virus en la mostra que es recull. Avui en dia és l’únic test que es considera confirmatori, és a dir: si una persona sembla que tingui el SARS-CoV-2 per la clínica que té (“cas possible o probable”) dóna positiu a la RT-PCR, es considerarà “un cas confirmat”.
«Aquest test és el que volem! Compreu aquest!» Hi ha diverses coses a remarcar d’aquest test: hi ha diversos kits. I hi ha diversos protocols per fer-lo. Perquè m’entengueu, és com si vols fer un pastís: hi ha diferents receptes per fer el mateix pastís, que més o menys tindran els mateixos ingredients, i algunes seran més ràpides que altres. Els kits serien els packs d’ingredients i el protocol seria la recepta. A més a més, hi ha protocols que són més ràpids perquè fan servir màquines que simplifiquen i escurcen el temps que es tarda en tenir resultats.
«És que no hi ha prou gent que sàpiga cuinar, aquí a casa nostra???» N’hi ha a patades, de gent que podrien fer RT-PCR: biòlegs, tècnics, veterinaris…als instituts de recerca. Però no va només d’això. Cal una homogeneïtzació del que es fa, en les condicions que es fa i de com es donen els resultats. No es pot fer una cosa en un hospital i una de diferent en un altre. Cal treballar en laboratoris que compleixin els estàndards que es demanen a nivell de salut poblacional. Els instituts de recerca fan recerca, i per tant és poc freqüent que es treballi seguin les normes ISO, per exemple. Per això hi ha els laboratoris de microbiologia als hospitals, que sí que passen les certificacions necessàries per poder donar informes mèdics. Si tu dones un resultat positiu o negatiu a una persona, que tindrà unes conseqüències evidents per a la seva vida i la seva salut, cal que es faci complint uns requisits mínims. Una altra cosa és que es digui: tota aquesta gent que sap fer-ne, que ajudi a fer mans i aquestes estructures donin suport als hospitals fent RT-PCR. Però per fer això cal adequar la logística i que el sistema ho permeti, i això és lent (tot i que ara lent vol dir que es tarda una setmana en fer coses quan abans es tardava un mes). I sapigueu que això també està pensat de fa ja molts dies i ja està en marxa.
«I per què no m’han fet el test, a mi!! Jo vull que em facin el test!»
En medicina hi ha una llei que diu: intenció de testar, intenció de tractar. I per tractar no entenem donar medicaments, sinó prendre una decisió en funció del resultat del test. La RT-PCR té força falsos negatius: és a dir que en persones que tenen el virus, el resultat és negatiu. Això és perquè depèn del tipus de mostra que s’ha tret, de quan s’ha obtingut la mostra (al cap de 4 dies de símptomes? Al cap de 17?), d’on (del fons del nas? De la boca?), de com s’ha recollit, de com s’ha transportat al laboratori, de com s’ha processat, etc. Això fa que quan hi ha més probabilitat que surti positiva la prova estant infectat és la primera setmana que tens símptomes (surt positiva aproximadament en 7 de cada 10 infectats), i després va baixant.
De què ens serveix doncs fer una RT-PCR a tothom? Ara mateix de poc, tenint en compte que hi ha tanta transmissió en la comunitat. Perquè si ets positiu et faran fer el mateix que si no et fan la prova i tens tota la pinta de tenir el virus: dir-te que t’has d’aïllar en una habitació, etc. Ara bé: sí que caldria fer la prova a tots —i dic tots— aquells que si estan infectats poden infectar molta gent que és de risc. Això vol dir d’entrada a tot el personal de primera línia als CAPS, CUAPS, Hospitals i a les residències, incloent-hi metges, personal d’infermeria, assistents i personal de neteja… Perquè si hi ha positius, és a dir persones infectades que van alliberant virus, encara que no tinguin símptomes, cal enviar-los a casa fins que ja no infectin perquè no posin en risc la vida de ningú. Fer tests massius de RT-PCR a la societat té poc sentit a dia d’avui, i menys si abans no es comença per tota aquesta massa de població que us dic perquè és poc sostenible.
El que sí que s’haurà de fer, i esperem que ben aviat, són tests dits serològics, que miren si tenim defenses contra el virus: els anticossos. Tradicionalment la majoria de vacunes que funcionen estan basades en l’estratègia de fer que es generin anticossos. El cos no ha vist mai un antigen, és a dir allò que fa que qualsevol cosa es pugui reconèixer com a estrany (sigui microorganisme, aliment, planta, o el que sigui) i per tant no es pot defensar. Quan ho veu per primer cop, d’entrada al cap d’uns dies munta una resposta per sortir del pas: els anticossos IgM, i al cap d’unes setmanes perfecciona l’exèrcit: apareixen els anticossos IgG. En el cas del SARS-CoV-2 s’ha vist que els IgM apareixen entre els 7 i els 10 dies, i a partir de 15 dies ja tothom tindria IgG.
Per mirar si una persona té anticossos contra el virus, tornem a allò de les patates xips. Hi ha proves que detecten només IgM o IgG i d’altres que detecta ambdues a la vegada. Unes més ràpides, que en 5-15 minuts ens donen els resultats i es poden fer al costat del llit, i que són com una prova d’embaràs, ens diuen: n’hi ha o no n’hi ha. D’altres son més lentes (ELISES): s’han de fer al laboratori, tarden hores i ens donen resultats més acurats, perquè ens donen nivells d’anticossos, diuen si, tens anticossos i en tens tants.
«I ens donen protecció, aquests anticossos?» Doncs sembla que si, però és probable que depengui dels nivells d’anticossos que hom pugui generar (i això explicaria perquè algunes persones es tornen a infectar). Però en principi entenem que sí que ho són, de protectors, pel que explicaré a continuació. Quan tu vacunes, el que fas és donar o bé el microorganisme sencer però mig estabornit (el que se’n diu atenuat) o mort del tot, o bé trossets (antígens, extrets de microorganismes o còpies fetes al laboratori). I el teu cos ha de muntar una resposta contra això, i això (ja ho hem vist) vol temps. I tanmateix, quan hi ha una persona molt molt malalta, crítica, no podem esperar aquest temps, no el tenim. Tradicionalment el que s’ha fet és donar anticossos de gent que ja ho ha passat, per parar el xoc. Aquesta estratègia, que es diu serumteràpia/plasmateràpia o teràpia passiva amb anticossos, bloqueja els antígens del virus que estan arreu. Els anticossos que injectem neutralitzen el virus. Això no és innocu i té risc, i és més efectiu si es fa servir per prevenir que per curar; però en el cas que ens ocupa s’ha provat en gent que està molt greu, i ha funcionat. A la Xina ho han fet, als USA ho estan fent i aquí el Banc de Sang i Teixits està buscant voluntaris que hagin superat la malaltia.
A estones sé que sembla que no avancem, o que no avancem prou de pressa, però us asseguro que l’esforç que fa el món científic i empresarial per poder donar resposta a les necessitats mèdiques de primera fila és extraordinari, i es fa a una velocitat estratosfèrica. En quatre mesos s’ha aconseguit molt més que en anys abans. Es produeixen, s’alliberen i es proven kits arreu, i s’aprofiten les aliances i el coneixement que ja es tenia en altres àmbits. Arribem tard arreu, però mai no és tard del tot i tot suma, es tracta de no afluixar.
Ada Klein Fortuny és metgessa i fa recerca en el camp de les malalties infeccioses. Ada Klein Fortuny és un pseudònim.