Per a molts que passem la quarantena, no la forçada, sinó la de l'edat, les primeres notícies que vam tenir de la Xina, van ser de la mà d'Hergé. El cinquè volum de les aventures del reporter Tintín i el seu quisso Milú, El lotus blau, publicat el 1934, tenien com escenari el Xangai dels anys trenta en el marc de l'ocupació japonesa de la Manxúria. Hergé va documentar-se a fons per contextualitzar molt bé les peripècies del seu personatge. Dubto que avui, còmics com aquell, constitueixin la porta d'entrada a la Xina per a ningú més, la globalització ens ha fet apropar el país, o ens l'ha fet allunyar?
El passat vuit d'abril, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va convidar a Sergi Vicente, actual director de Barcelona Televisió i corresponsal, durant dotze anys, de Televisió de Catalunya a la Xina i a Manel Ollé, escriptor i professor titular en història i cultura de la Xina moderna i contemporània a la Universitat Pompeu Fabra, perquè conversessin sobre la Xina després del confinament, en directe a la xarxa.
La falta de llibertat d'expressió del país és comparable a la mida de la seva economia. Amb tot, la Xina, funciona a ple rendiment i parlar d'una realitat és impossible sense parlar de l’altra. Emmirallar-se en la bonança xinesa sense parlar de la gran repressió que s'infligeix contra els qui decideixen pensar diferent del partit comunista no és possible, com malgrat que es vulgui denunciar amb tota la contundència aquesta fatalitat, s'ha d'acceptar que el país no és la segona economia mundial només per la falta d'oposició a les decisions oficials.
Tots dos convidats van estar d'acord que en els primers moments del desastre, la necessitat de la Xina de controlar el discurs, de vigilar que no es filtrés res per mitigar possibles responsabilitats directes, van anar en contra de la resolució de la crisi —de fet amb la SARS el 2003 va passar una cosa semblant— ara bé, una vegada va començar a prendre decisions, totes van ser encertades mentre que a Occident, la vacil·lació a prendre mesures semblants ha estat desastrosa. Malgrat el recel perquè l'OMS entrés a la zona del país més infectada, confinar diverses ciutats de la província de Hubei amb especial atenció la ciutat de Wuhan, no era una decisió fàcil: parlem de seixanta milions de persones a tota la província, onze només a Wuhan.
La maquinària propagandística, segons els convidats, també posa en evidència la capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies. La mort, al febrer, de Li Wenliang, l'oftalmòleg de Wuhan que va alertar sobre la realitat del que passava a finals de desembre i que va ser represaliat per les autoritats xineses, va acabar convertit en un heroi nacional a les xarxes. Davant l'allau d'indignació contra el govern per no haver actuat i la popularitat que anava adquirint el seu testimoni, el Tribunal Superior, va decretar que efectivament la policia hauria d'haver informat correctament, prevenint així, més morts. D'alguna manera el sistema es feia seu el màrtir. Li Wenliang tenia trenta-quatre anys i no tenia patologies prèvies, per força s'havia de silenciar. No havíem quedat que el coronavirus només afectava la gent gran i era com una grip més forta? Us sona?
Hi ha hagut canvis. A les rodes de premsa, les preguntes a les autoritats per part de la premsa eren més agosarades intuint-se una relaxació progressiva alhora i una major permissibilitat perquè diaris i televisions fessin bé, al capdavall, la seva feina: informar. Sergi Vicente comenta que el 2011, en el xoc d'un tren bala amb un altre tren a la ciutat de Shuangtu quan circulava a quatre-cents quilòmetres per hora i que va deixar una quarantena de morts, ja va intuir aquest canvi de mentalitat.
Amb la crisi actual, es destaca que de seguida s'ha activat l'ajuda internacional cap als països europeus afectats també per la COVID-19 en paral·lel a les colònies de xinesos d'ultramar que, a cada país, han seguit el mateix exemple contribuint a no mostrar la Xina com un país estrany, poc solidari o llunyà. Si no com un país modern i proper. Cap país de la Unió Europea ha reaccionat amb tanta diligència.
Malgrat les mancances democràtiques evidents, el sistema polític xinès ha permès i permet que les decisions es prenguin amb molta celeritat i eficàcia i que el mercat no s'enfonsi en cap moment esgrimint una fortalesa econòmica fora de mida. Aquesta fortalesa, per exemple, va permetre a la Xina sortir de la crisi econòmica del 2008 més ràpidament que altres països. En aquest cas, un seguit de bones decisions econòmiques, van treure el país de la crisi. Una altra vegada el caràcter dubitatiu d'Occident a l'hora de prendre decisions posa damunt la taula més qüestions: perquè llavors no es van adoptar les mateixes decisions? Per què no s'ha actuat amb la mateixa fermesa amb el tema de la COVID-19 a Europa si els científics alertaven que el comportament del virus seria igual que a la Xina?
En països com Taiwan o Corea del sud, amb tradició democràtica, la presa de decisions també va ser ràpida i prenent mesures adequades tals com controls de temperatura als aeroports i fer tests a tothom; Taiwan de seguida va avisar a finals de gener que la malaltia es transmetia per contacte humà procedint a anul·lar tots els vols a Wuhan ràpidament. Tanmateix costa que aquesta informació arribi per la gran influència que té la Xina per silenciar tot el que passa a Taiwan pels conflictes ancestrals que hi té.
A Corea del sud, a més, de seguida es va establir un control de la traçabilitat per saber on era tothom a cada moment. Aquesta darrera mesura sí que xoca contra la comprensible reticència d'Occident de donar carta blanca als governants per interferir en la nostra intimitat i tenir-nos controlats. Segons Ollé i Vicente cal que es faci aquest debat i s'arribi a una conclusió perquè aquest monitoratge permet salvar vides i cal estar preparats per assumir noves epidèmies, que ja se sap que vindran. De tota manera a Taiwan, es facilitaven mòbils als infectats per tal de preservar, precisament, la seva intimitat. Sigui com sigui és evident que davant de la fatxenderia dels Estats Units, el Gran Xèrif del món fins ara, hi ha una altra manera d'actuar: més directa, més ràpida i més efectiva. Una manera oriental d’obrar amb resultats positius que ràpidament s’imposa.
Continuant amb els Estats Units, hi ha hagut una reacció xenòfoba contra la Xina atiada pel mateix Trump quan titllava el coronavirus de "virus xinès". Una actitud, curiosament, corresposta per la Xina quan molts xinesos manifestaven que el virus havia estat provocat pels Estats Units. Manel Ollé fins i tot comenta que tenia constància que s'havia impedit l'entrada a estrangers a certs locals, primer per temor que no fossin agents americans, més tard, per la temença que no fossin europeus infectats.
Els escenaris que es poden entreveure als EUA després de la pandèmia, no difereixen massa dels que ja va viure la Xina després de la SARS el 2003. Hi ha el votant de Trump que ja li sembla bé pensar amb les gònades i creurà al seu líder quan diu que allò és una martingala planejada pels grocs, però per una altra banda, seran cada vegada més els qui es preguntaran, per exemple, per què Nova York no es va confinar com s'havia fet a Wuhan? Per què no es van tancar els aeroports de seguida? També suposarà el replantejament del sistema sanitari, ara com ara, tal com passava a la Xina fa uns anys, molt dependent del sector privat i amb un sistema públic gairebé inexistent i que haurà d'evolucionar cap a un model, sinó amb una preeminència de la sanitat pública, si tendint cap a un model més híbrid.
Encara és aviat per poder saber com se'n sortiran els EUA després de la pandèmia però qualsevol afebliment de la influència al món, ràpidament serà ocupada per la Xina i per a Europa, segons Ollé i Vicente, pot ser bo deixar l'òrbita dels americans. Molt més quan en el futur s'hauran de prendre decisions ràpides i efectives en diversos àmbits com, per exemple, en catàstrofes derivades de la crisi climàtica. Aquí apunto jo: serà prou curiós, amb els índexs de contaminació que té ara la Xina, sobretot per la crema de carbó per generar electricitat, haver-ne de dependre.
Potser Hergé, si es decidís per fer viatjar en l'actualitat el seu Tintín a la Xina, dibuixaria un xiquet amb tupè i guants i mascareta. Una aventura on Tintín és perseguit per la seva voluntat de donar a conèixer què hi passa a Wuhan, amb metges que volen que se sàpiga el que produeix el virus i amb escriptors dissidents com Fang Fang, l'escriptora de Wuhan que va començar a escriure el seu diari just el dia que moria Li Wenliang. I segur que entre les mil quatre-centes milions d'ànimes que hi habiten, algú li diria que és veritat que queda molt camí per avançar en el camp de la democràcia, però que ara com ara, la Xina, és un gegant imbatible, colossal, que mira de fer-se entendre i potser d'estimar enmig d'aquest llamp de rellamp (Haddock dixit) de pandèmia.
Recomano llegir de Manel Ollé, el llibre Made in China.El despertar social, político y cultural de la China contemporánea I de Sergi Vicente, Xina Fast Forward.