Va passar fa més d’una setmana. Era dimarts matí, a l’aeroport de Fiumicino. Just quan anava a desar convenientment la petita safata on només quedaven les restes de la spremuta de taronja sanguina que havia devorat, em van agafar ganes d'esternudar. No em vaig contenir. Literalment, no hi va haver temps i la detonació va ser digna de veure. Eixordadora, contundent i acompanyada d'una lleugera tremolor de mans involuntària que gairebé tira per terra tot l'embalum de cartró.
Normalment hauria estat una simple qüestió de mala educació, però en època crisi de virus em vaig guanyar un parell de mirades, tot pànic i desaprovació, que em van fer sortir aquell riure nerviós que emergeix quan saps que no ho has fet bé. El noi que estava darrere la nostra taula —guants de làtex, mascareta i gel antibacterià dominant el seu esmorzar— em va perforar amb la mirada, o potser m’ho va semblar. Un dels meus companys d’aventura em va dir, rient, que “potser no ha estat el més encertat”, i no vaig poder fer més que estar-hi d’acord.
Tornàvem a casa. Després d’un cap de setmana de descans mental, d’extasiar-nos amb la pedra que Bernini va retorçar sobre ella mateixa, de vinclar la nuca per admirar les pintures més famoses de Miquel Àngel i de menjar carxofes en diverses versions, ja estàvem preparats per seguir amb la rutina. Havíem sentit, durant el cap de setmana, els primers casos de virus al nord Itàlia i atès les trucades dels de casa, preocupats per l’escampada de la plaga. Pels carrers només observàvem les mascaretes entre els turistes asiàtics i entre els espanyols, aquests últims amb la tela raquítica gairebé sempre doblegada a la barbeta.
Tot i que els titulars cridaven alarma, ningú ens va revisar en arribar a Barcelona. Ningú. Ni un simple control de temperatura ni res. A mi em va sorprendre i gairebé em va indignar, i em va fer pensar que potser el sobresalt planetari que cridava en fluorescent des dels titulars era més present als mitjans que a la vida real. De totes maneres, però, els dies després de la nostra tornada vam conviure amb algunes situacions surrealistes. A un company li van aplicar un estricte control abans de reincorporar-se al lloc de treball, a mi alguns coneguts em van reconèixer que els feia basarda fer-me els dos petons de salutació, a tots ens van acompanyar les bromes malèvoles sobre si érem portadors del virus.
Aquestes quatre línies mal girbades arriben tard. A hores d’ara, tothom ja ha parlat i ja ha emès la seva opinió sobre el darrer monstre dels nostres temps, el temut Coronavirus —em sap força greu que no el tractem amb majúscula, amb l’atenció i les molèsties que ha remogut— i les seves conseqüències parlen per si soles. En el moment d’escriure aquestes línies, en un tren que em duu a Barcelona i on ningú porta mascareta, confirmen 73 casos de COVID-19 a l’Estat espanyol que, de moment no s’han endut cap víctima mortal, enfront de la trentena de decessos que la grip normal ha registrat des del passat octubre.
Però el Coronavirus s’ha endut altres coses per davant. En poques setmanes, i sense el simi que surt a la pel·lícula Outbreak, la plaga —que a molts els semblava una simple anècdota quan només es trobava a la llunyana Xina— ha assolit proporcions planetàries i, pel camí, ha provocat destorbs insalvables per la nostra vida aparentment pulcra i endreçada, com l’anul·lació d’esdeveniments o el desmai de la Borsa, per exemple. Però també hi ha altres víctimes, molt més importants. El COVID-19 segueix avançant i és de preveure que faci estralls realment importants en zones de països de l’Àfrica, on no hi ha sistemes de seguretat públics i on la població es troba, realment i un cop més, en un seriós perill de provocar una autèntica massacre, si es confirmen les sospites de l’OMS. Això sí que ens hauria de llevar la son.
Però de moment seguim amb les nostres vides. La rutina ha tornat i de les llambordes gastades dels carrers de la Ciutat Eterna només en queda el record. El Coronavirus és ja una paraulota més que omple memes a la xarxa, com en el seu moment ho van ser el SARS, la grip aviar o la grip A o, més enrere, les vaques boges.
Ens hem acostumat al fet que el Coronavirus sigui un convidat més de l’actualitat. Lentament, tornarem a la nostra pulcra rutina, adornada pels mèrits de la sanitat pública i tots plegats farem el que millor sabem fer, seguir calculant la nostra petita vida i oblidant-nos dels milers de morts a la Xina o de les conseqüències de la malaltia a l’Àfrica. Fins i tot, el tren on escric aquestes línies està a punt d’arribar i em tocarà enviar aquest text per correu. Per cert, de moment encara queda una setmana per a confirmar-ho, però sembla que el COVID-19 no dóna senyals d’alerta i el refredat està curat. Seguirem informant.