Pocs dies després de la formació del nou govern municipal a Altafulla, signava un article d’opinió de lloança cap a la tasca feta per l’exalcalde Fèlix Alonso i la seva decisió d’apartar-se de la política municipal. M’atrevia a advertir, però, que Alonso havia de saber exercir d’exalcalde i mantenir-se al marge, també, del dia a dia de la política altafullenca, dels estires-i-arronsa típics de qualsevol govern i oposició. Que en definitiva, Alonso havia de saber fer d’exalcalde.
Sigui per la seva retirada, sigui per la distància física del seu nou càrrec com a director general de Consum del govern de les Illes Balears, el cert és que l’exalcalde s’ha allunyat de l’arena altafullenca. Avui, però, ens agradaria fixar-nos en el paper de la seva formació, Alternativa Altafulla, que ja porta sis mesos a l’oposició després de governar durant vuit anys.
No em cansaré d’insistir en què el govern de l’Alternativa va suposar una veritable transformació per a Altafulla. Una època d’estabilitat —només cal comparar-la amb el caòtic mandat 2007-2011, o amb el que passava a pobles veïns com Torredembarra, Creixell o Roda de Berà—, de nou paradigma de govern, de bona gestió i d’impuls del municipi. Tan cert com la percepció, sobretot en els darrers mesos, d’esgotament del model, de ganes de canvi, que es van materialitzar el 26 de maig.
La mateixa Altafulla que va entregar plena confiança a l’Alternativa el 2011 i el 2015, l’hi va retirar el 2019. Fèlix Alonso va llegir-ho bé i va plegar. Però mig any després, un té la sensació que el partit no ha estat capaç. En diverses converses en privat amb gent d’Altafulla he explicat el meu parer: observant des d’una certa distància com ha actuat els darrers mesos Alternativa Altafulla, sembla que la formació no hagi assumit la derrota.
No pas perquè facin oposició! N’han de fer, és la seva feina, i cal que fiscalitzin i critiquin en allò que calgui el govern municipal. Em sorprèn el to (vegeu el comunicat de fa només uns dies), excessivament agressiu, alliçonador, i amb un deix de superioritat moral que li fa un flac favor a la mateixa Alternativa, perquè no agrada, i que a més li és impropi: el tracte i la intel·ligència política de tots els membres que en conec són magnífics.
Alternativa no ha de deixar de fer oposició, faltaria més. Però caldria que reflexionés al voltant del seu discurs. El seu to els distancia cada cop més del govern —i aquí qui hi perd és Altafulla—, carrega de negativitat i rancúnia el seu discurs —i per tant els perjudica a ells mateixos— i, a més, invisibilitza el model de poble que defensen: només responen, i per tant van a remolc, d’allò que dicta el govern.
Amb tota la modèstia del món: els seria molt més rendible i favorable una oposició ferma però respectuosa, una cara amable i voluntat manifesta de construir —i de criticar amb contundència sempre que toqui. Prou invectives sorgides des de l’estómac. Cal que assumeixin plenament el seu paper d’oposició i que recordin que, qui els ha situat aquí, ha estat la gent i no els partits que ara manen: van perdre les eleccions, no és pas un pacte de perdedors que els hagi arrabassat el govern. Partint d’aquí, practicar una oposició atractiva els serà molt senzill i, a més, els permetrà guanyar adeptes, perquè si el to segueix sent el que han mostrat fins ara, no tan sols hi perden ells. Sobretot, ho fa Altafulla.