Ara ja no es diu, però hi va haver una època que en totes les pel·lícules i les sèries de televisió el protagonista, sempre masculí i protector, abraçava una noia desvalguda en el moment de més tensió de la trama i li deia «tot sortirà bé». Contra totes les evidències que el conflicte no feia altra cosa que empitjorar.
Afortunadament, avui en dia aquesta escena ja ens resulta tòpica i, sobretot, pròpia dels codis i el llenguatge heteropatriarcal. Afortunadament, extemporània. Perquè les coses, sovint amb lentitud i de vegades retrocedint dues passes abans d’avançar-ne una, avancen. I tant que avancen.
Un dels grans avenços que la nostra societat ha experimentat els darrers anys és el rebuig frontal i majoritari a la violència per dirimir conflictes polítics. La petja de la lluita contra el terrorisme —primer el d’ETA, més tard el d’Al-Qaeda i actualment el del gihadisme— ens ha fet entendre que vessar sang no és mai cap resposta a cap neguit col·lectiu.
En uns anys de crisi terrible, on els nivells de malestar i conflictivitat social s’han tensat més que mai en la Història recent, en el que podria ser un camp adobat per als extremismes, no s’ha disparat cap dels indicadors de referència pel que fa a la violència organitzadai a la seguretat pública. Deixant de banda, és clar, el citat terrorisme i el llast de la violència de gènere, que té més a veure més amb la visualització d’un problema endèmic que amb les xifres, per desgràcia constants.
Aquesta crisi, que segons molts experts encara no s’ha acabat, ens ha deixat un país més empobrit, i cal no enganyar-se amb les sensacions subjectives. Les últimes dades a què hem tingut accés ens parlen d’un repunt en els salaris dels catalans. En el període que comprèn els vuit darrers trimestres, els sous han experimentat un augment interanual de l'1,6% però la capacitat de compra o poder adquisitiu, a causa de la inflació, mostra un descens de l'1,9%. És a dir, cada any som un 0,3% més pobres.
La tendència a la baixa de la nostra capacitat econòmica és lleu però continuada des de com a mínim 2012, quan l’economia espanyola va haver de ser rescatada per la via bancària. Però, curiosament, el debat econòmic a què tant ens vam avesar a començaments de dècada ha desaparegut de l’opinió pública. La millora de les xifres de desocupació —la precarització laboral dels joves hi té molt a veure, val a dir—, i la millor disposició anímica general, sens dubte, ens han fet sortir d’aquell clima de depressió col·lectiva que fins fa poc es respirava.
I cal felicitar-se'n, és clar, perquè per molt que no sigui tot de color de rosa, l’actitud positiva és el primer pas per remuntar una situació que hauria pogut enfonsar el país en un pou difícil d’abandonar. Un exemple d’això, sense anar més lluny, ha estat la temporada turística a Tarragona. La satisfacció als hotels, als càmpings o als restaurants és general. S’han vist els passejos de la Costa Daurada transitats, les terrasses dels bars plenes i ja queden lluny les cares llargues i el país trist que semblava que havia vingut per quedar-se.
Fins i tot un tema com les tensions del Procés que, segons la gesticulació política haurien d’haver fracturat el país, costa molt de detectar-les un cop al carrer, on l’estiu ha transcorregut amb tranquil·litat i incidents comptats. Sentint les declaracions públiques de molts representants polítics irresponsables, qualsevol que no tingui un peu en la realitat podria pensar que estem al llindar d'una guerra civil. I no és així, ni de lluny. Tots els que juguen a confondre l’anècdota i la llibertat d’expressió amb un conflicte gairebé armat fan un flac favor a aquest clima renovat de pau que finalment hem assolit, després d’uns anys tan dolents.
Són moltes proves que, com a societat, hem passat aquesta dècada ominosa. I, de la mateixa manera que cal criticar tot el que no funciona, s’ha de destacar que som una societat madura que defuig qualsevol solució dels seus problemes, per greus que hagin estat i que seran, per mitjans que no siguin pacífics i democràtics.
Després de les vacances, comença una temporada que es preveu un altre cop tensa i polaritzada, amb extrems que maldaran per imposar discursos estripats i populistes pel que fa a la precarització econòmica, a la immigració o al conflicte territorial. És moment de mirar enrere amb cert orgull i veure com ens n’hem sortit sense que la sang hagi arribat al riu. I constatar que és necessari no deixar-se arrossegar pels relats que, emparats en les fake news i la desinformació, pretenen mantenir la crispació només per obtenir rèdits electorals. Per sort o per desgràcia, la vida civil i la política cada cop van més separades. Ens ho podem repetir, que falta ens farà: tot sortirà bé.