La Universitat Rovira i Virgili està vivint aquests dies un debat intern en relació amb la seva reacció i posicionament vers la sentència al procés dictada fa ja més d'un mes per part del Tribunal Suprem.
Arran de la sentència, s'han produït mobilitzacions de diversa durada i intensitat, moltes de les quals han tingut com a protagonistes els estudiants universitaris que han omplert i mantingut viva la flama de la majoria de jornades reivindicatives que s'han organitzat per tota Catalunya.
Els estudiants, per diversos factors com les legítimes ganes de protestar contra el que consideren injust, l'energia per dur a terme les accions reivindicatives, la decepció que els ha provocat veure com està acabant tot després d'anys de manifestacions pacífiques i coreografiades i el fet de tenir temps per manifestar-se diversos dies, encara sense les obligacions i exigència pròpies d'el mercat laboral, han estat el pal de paller d'aquest darrer espasme processista.
Els estudiants – una part d'ells, no pas tots – ho han tingut clar des del principi. Qui ha hagut de navegar entre dues aigües i n'ha sortit esquitxada per totes bandes ha estat la direcció de la universitat, encapçalada per una María José Figueras que ha patit la seva primera gran crisi pública de mandat.
A la retina col·lectiva han quedat aquelles imatges on la rectora, s'enfrontava verbalment als estudiants encaputxats que li exigien que la universitat tanqués les seves portes, mentre que ella defensava mantenir els serveis mínims que s'havien decretat per l'endemà, jornada de vaga general.
'Nosaltres també som el poble', deia Figueras entre crits, xiulets i algunes amenaces que van provocar que finalment claudiqués a les pretensions dels estudiants 'per evitar enfrontaments i mal rotllo', que no era qüestió d'escalfar encara més l'ambient i prendre mal. Reacció lògica, atenint-nos a les circumstàncies del moment, però una clara mostra de dubtosa debilitat d'una institució com la Universitat en front de les pretensions d'unes desenes de persones amb la cara tapada, autoerigides com a representants de tot el col·lectiu d'estudiants.
Allò, però va suposar un abans i un després. Un abans que ja comptava amb una declaració del claustre de professors de la URV aprovada el mes de juny en suport a la llibertat immediata dels presos polítics i el retorn dels exiliats. La declaració va comptar amb 53 vots a favor, 26 en contra i 2 en blanc. I un després en què la direcció de la URV aprova de forma 'totalment extraordinària' l'avaluació única per permetre el dret de manifestació de l'alumnat, en la línia de continuar cedint a les pretensions dels estudiants que es manifestaven, no de tot el col·lectiu
Com en totes les monedes, hi ha dues cares. I l'altra cara l'ha posat un grup de professors - 'URV Plural'-, encapçalat per Mario Arias, que ha sortit públicament demanant que 'el claustre de professors no serveixi per fer declaracions polítiques' en virtut de la neutralitat que afirmen que ha de mantenir la universitat pel fet que no tothom que en forma part pensa d'una determinada manera.
La universitat és un espai de coneixement, de debat, de generació d'idees i com a tal no pot viure aïllada del que passa al seu entorn. Ara bé, en una qüestió polaritzada i no exempta de polèmica com és la de la consecució de la independència de Catalunya i el procés català, cal que es posicioni públicament com a institució en nom de tothom qui hi treballa o estudia?
Segurament trobarem respostes convincents a favor i en contra. I totes amb una part de raó, doncs estem parlant d'una qüestió 'política' però amb un fort component personal, d'ideologia i conviccions íntimes de cada persona. No hi ha respostes fàcils al dilema que es planteja. De fet, no hi ha una sola resposta vàlida sinó tantes com persones afectades per les decisions que, en nom de tota la comunitat universitària, es prenen al Carrer de l'Escorxador.
El punt clarament positiu i que reforça precisament la institució vers aquest debat és precisament el debat en si, que se'n parli dins i fora de la comunitat universitària, que s'exposin els diversos plantejaments al respecte i que com a mínim es visualitzi que s'accepten matisos, que hi ha opinions diverses amb argumentacions que les justifiquin i desenes de punts de vista més enllà de les trinxeres granítiques i dogmàtiques en què sembla tristament instal·lada Catalunya des de fa massa temps.
La Universitat, que ara com ara és la institució més prestigiosa i creïble que tenim a Tarragona, està complint la seva funció, la de generar coneixement, opinions contraposades i debat d'interès en l'àmbit acadèmic i social. Està per veure, però, si de la gestió del conflicte que n'ha fet Figueras aquestes darreres setmanes, el seu lideratge al capdavant de la universitat es reforça o en queda tocat, fins al punt de condicionar altres decisions impopulars però necessàries que s'hagin de prendre en un futur.