Ran de mar fa un fred humit, com d’aixella resclosida d’entretemps, quan la vacil·lació general de canviar l’armari d’hivern pel de primavera escampa sobre la catalana terra aquella vella i tronada olor. Més amunt encara és pitjor: pujant per Vandellòs i Pratdip i remuntant el Coll de Fatxes —és a dir el Baix Camp profundíssim i la porta de la Catalunya Sud hillbillie— s’estén un tel de boira espessa i desagradable, molt poc mediterrània, que no es dissipa fins a les envistes de la vall de l’Ebre.
No ha estat mai un paisatge que es distingeixi per l’exuberància natural o pel pintoresquisme dels seus pobles, que és una manera tova de dir que a la Ribera d'Ebre a ningú se li ha perdut res ja, tret dels treballadors de la Nuclear d’Ascó, els bombers que hi fan cap quan s’hi cremen algunes hectàrees de bosc o la soferta gent que hi viu, esclar. A qui els la ressua el confinament comarcal perquè ningú hi ha de fotre res, al poble del costat; si han de sortir que sigui per anar, coma mínim, a Barcelona.
Amb tot, amb la sensació de temps aturat que domina el riu a mesura que el remuntes, a Flix encara s’hi detecta alguna espurna de vida i de l’antiga esplendor d’aquest antic pol industrial de la Tarragona interior. Fa gairebé vint anys que netegen l’embassament, emmerdat per ERCROS, i el que et rondaré, morena de la serra. Però el pantà i el meandre del riu donen amplitud a la localitat i un airet molt simpàtic que neteja el cel. Hi ha nens pel carrer. I xinos. Que sempre són indicadors d’una posició socioeconòmica saludable.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]https://catalunyadiari.com/cultura/valero-sanmarti-limits-lhumor-dara-ja-mhaurien-cancellat
Que que faig aquí. Doncs ho he aconseguit. Després de moltes gestions i una insistència estranya en mi, el nostre Coronel Kurtz, el comandant de l’exèrcit sudista i de la resistència contra la Catalunya Vella, el bandoler del segle XXI, Valero Sanmartí ha accedit a ser entrevistat. Feia anys que no hi tenia contacte. Vaig tenir l’honor de ser convertit en personatge del seu últim llibre —no he tingut distinció més elevada en la meva trajectòria professional— Los del sud us matarem a tots, però allò va ser el 2016 i des de llavors Sanmartí ha estat refugiat al seu mas, aliè a un final de dècada que ha canviat al món.
M’arriben però dues notícies: el seu primer llibre Jo només il·lumino la catalana terra —de culte, una mena de bíblia generacional de l’humor salvatge i l’autoparòdia nacional— ha estat reeditat per l’editorial Males Herbes. I, i això ja em descol·loca més, Valero Sanmartí canta per primer cop en espanyol, ja que Autsaider Comics li ha publicat una versió traduïda i ampliada d’aquest primer llibre que s’ha convertit en el Necrocatalanomicón. Ben mirat, és l’esdeveniment literari de la temporada en l’àmbit tarragoní i, descomptant lo del Gerard Quintana, també en l’àmbit català.
Necessito que m’expliqui què ha passat, i per això sóc aquí. Vull respostes. Em recullen dos xiquets tailandesos amb un Ford Ka. Només em diuen: «Tu, Valero», em segresten el mòbil i m’embenen els ulls. Recorrem pocs quilòmetres, fent algun revolt de ferradura, i un dels nois no em treu la mà de la cuixa, molt a prop de l’engonal. Quan em treuen la bena he perdut la referència del riu. No sé quina direcció hem pres. Desembarquem en un mas molt menys decrèpit del que esperava: hi ha tanques i filferros, hi ha bancals de vinya cuidada, algun fruiter, un casalot de pedra amb molt de ferro forjat i alarmes per tot arreu. Una piscina coberta d’una capa de fulles i flors, envoltada d’una quantitat insòlita d’elements de mobiliari de jardí, tots desaparellats i en estat de conservació discutible.
Em quedo mirant els turons que es retallen al final de la finca, però estic perdut. Per l’esquena sento una veu basta i homenívola, amb un accent riberenc pronunciat.
—Quan es va cremar mitja comarca, van arribar ajuts de la Generalitat i molts veïns que no havien cobrat ni un duro en sa vida es van trobar de cop i volta amb un sou de mil euros per anar una estona a netejar el bosc. S’ho van gastar tot en drogues. De fet, es pot dir que el Govern ha creat una nova generació d’addictes a la cocaïna per aquí. A més a més, totes aquestes muntanyes que veus, són ara un paradís per als plantadors de marihuana, que és la font de riquesa de la comarca, nuclear d’Ascó al marge. Però són il·localitzables si no es coneix molt bé el terreny, com aquest amagatall meu.
—Dins de la desgràcia de viure aquí, pel que he vist, Flix encara està prou bé. M’esperava més ruïna i desolació[m’assec en una cadira de platja, ell es queda dret].
—A Flix hi havia hagut la gent rica i distingida de la comarca. Anar ni que fos a la Festa Major del poble del costat es considerava un deshonor. D’aquí que ara al poble, el que els ha fotut és que els tanquin els bars, però no poder sortir per les restriccions de la pandèmia és un factor que tingut una incidència mínima.
—I tu, què has estat fent? Per què reedites i tradueixes llibres ara? No ha passat el teu moment?
—He estat aquí, drogant-me i passant del món. Però se m’ha acabat la pasta per drogues i quan he tornat a treure el cap em trobo coses estranyíssimes. Coses flipants com el president Puigdemont amb un govern a Bèlgica o una pandèmia. Jo només il·lumino la catalana terra estava descatalogat i no hi havia cap intenció de reeditar-lo. Però vaig rebre l’oferta de la traducció a l’espanyol en una editorial de còmic underground, Autsider, de Mallorca, molt bons. Tenien molt d’entusiasme, però hi havia una mica de temor que fatxes en sentit ampli rollo Edu Galán —em fotria molt que a Edu Galán li agradés— o Soto Ivars poguessin disposar d’una nova munició catalanòfoba fresca i gratuïta, Jo ja intuïa que això podia anar així perquè una vegada vaig conèixer Soto Ivars i em va dir: «Me encanta Jo només il·lumino la catalana terra. Te invito a droga». Però si s’havia de traduir, havia de ser en aquesta editorial. Un llibre furibundament antinacionalista però higiènic.
—A Espanya això no ho ha fet ningú? No hi ha un Valero Sanmartí espanyol?
—A Espanya hi ha caïnisme, però no una pulsió autodestructiva. Valero no confronta les dues Catalunyes com passa allà, l’autodestrueix i higienitza en conjunt. La proposta d’Autsider i meva per a Espanya és reformista, com si fos Miquel Roca. I, sobretot, volem fer pasta. Més llibres, més diners i fer extensiu el caos a Espanya. L’he ampliat amb text nou, amb nous insults contra els espanyols. He intentat que sigui molt feridor pel lector castellà. S’ha reescrit com un manual sobre catalans per a espanyols, els alfabetitzats, naturalment. Ara hi he afegit un text sobre silurs i un sobre xefs que van d’intel·lectuals i són retardats mentals. També unes notes al peu de pàgina que en teoria són aclaridores, però són per despistar espanyols. No tinc per què collons explicar a ningú qui és Lluís Llach. Els relato que en realitat va ser ell va escriure Paraules d’Amor i que era una cançó dedicada a la cocaïna. També els explico coses bàsiques sobre la catalanitat, com ara que José Montilla va canviar El Cant dels Segadors pel Cant dels Motoserradors, on els catalans desmembren castellans amb motoserres. Espero que pugui crear, fomentar i engrandir prou el caos. I per damunt de tot, que el compri molta gent.
—Després del Sostres i tu ja no es pot provocar a Catalunya. Heu arrasat la consciència catalana i ara aneu a parar la mà a Madrid.
—No sé de qui em parles. Però jo no escric a cap diari espanyol rahant dels catalans. Això sí, estic fins a la polla de Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Ayuso i tota aquesta gent.
—Has canviat amb els temps, Valero? Et veig més reflexiu, més zen. T’has cremat parlant de bascos o calçotades?
—I una merda. Després del blog Jo només follo a pèl i amb el contacte amb el Roger Pelàez sí que vaig entrar en una deriva més política. Però els catalans continuen tenint basquitis i continuen havent d’anar a desenes de calçotades per compromís, creant un veritable infern. No pretenia destruir la manera que tenen els catalans per construir els seus propis mites, però tampoc ho hauria aconseguit.
—I la gent jove que et descobreix ara i no sabia que havies tingut un blog els anys deu i dos llibres de culte què en pensen de tu?
—El llibre en català va córrer molt els primers anys[es va publicar el 2013]. La gent se l’enviava pel món i se’n van arribar a fer quatre edicions. Ara Males Herbes tirarà la cinquena, a veure si el jovent que ja no sap qui és Valero hi entra, però ja he tingut alguna reacció positiva, de sorpresa. Després de Los del sud us matarem a tots[un llibre gore de 400 pàgines que seguia l’esquema Tria la teva aventura sota el lema ‘Girona ens roba’], el 2016, em vaig retirar havent guanyat molta pasta. Ara m’he despertat després d’haver-m’ho polit tot en droga i encara estic intentant entendre què passa. Vull tornar a ser idolatrat. Aquí al Sud he descobert que tinc molts fans i nous adeptes, molt cafres, no sé d’on han sortit.
—I què faràs per reimpulsar la idolatria entre les noves generacions?
—A Twitter no tornaré. Ja és una altra cosa, com diu la Colau. Articles tampoc crec que en faci. Tot i que tinc teories per desenvolupar molt bones, com ara que Juliana Canet és el relleu de Bibiana Ballbé i com la deriva hipster s’ha replegat cap al neotietisme. Però em fot molta mandra. De totes maneres no són models comparables a Bel Olid, que reprodueix tots els clixés de la masculinitat que critica. De fet, és Satanàs.
—Normal. Et guanyaries el teu primer Ok Boomer.
—Entre els zènnials crec que puc tenir entrada. Evidentment, segons els barems actuals, ja m’haurien d’haver cancel·lat per moltes coses que escrivia a Jo només il·lumino la catalana terra. Però sóc classista, insulto i no penso rebaixar el to per fer-me simpàtic.
—Així doncs què cony faràs.
—Em convertiré en detectiu privat i explicaré els meus casos. Novel·les d’investigació.
—Va, home.
—Sí, sí. He de guanyar pasta, i aquest gènere caspós és ideal. I a més he d’explicar les coses que sé. Per exemple, sé d’un cas d’un professor de català que els anys vuitanta se’n va anar a una escola de Cornellà i va desaparèixer. Es diràEl cor de les xarnegues. També sé que Carles Sabater no es va morir sinó que es va amagar com jo. Aquesta la titularé El més gran dels esnifadors.