Ja la coneixeu la història d’aquella xiqueta que a una edat en què avui no és permesa l’autonomia va decidir declarar-se independent i esdevenir ella i ningú més? I ja ho sabeu que es deia Tecla i que el 23 de setembre de cada any és el seu dia? I ho teniu present que els fets que ara narraré i que mai són prou coneguts van passar a Icònia, a la província de Cilícia, allà a l’Àsia Menor?
Doncs ara us ho explicaré i allò que va passar us interpretaré, sempre a la meva manera, perquè fins ara només ho hem sentit explicat i tornat a explicar pels qui en tot hi busquen la intercessió de la màgia que ells controlen i que atribueixen a un déu que veneren i que afirmen que és l’únic.
La Tecla era una pecadora i el seu pecat va ser desobeir sa mare Teòclia, que la volia casar amb Tamiris, un fadrí ric que la xiqueta ni tan sols coneixia com no fos de veure’l de lluny. La Tecla no s’hi volia casar amb aquell homenot que li havien buscat, tenia tota una vida per davant malgrat li repetissin dia sí i dia també que la seva, de vida, havia de ser per servir el seu home, l’home que li havien triat. Així que un dia, mentre rumiava per què era tan desgraciada de sentir el que sentia -i que les seves amigues no sentien perquè a tot deien amén- va escoltar una veu que des del carrer entrava a casa seva i li arribava potent orelles endins.
«Les dones no us heu de sotmetre a la voluntat de ningú que no sigueu vosaltres mateixes» i «Les dones heu de tenir els mateixos drets que els homes i si no us els donen els heu de prendre!» afirmava amb rotunditat aquell bram potent des de fora d’on ella vivia.
La veu masculina i revolucionada s’aixecava per damunt del silenci que els dies calorosos imposaven pels carrers d’Icònia a ple mes d’agost. Ni una ombra hi havia. I malgrat la calor el carrer era ple de dones que escoltaven aquells mots que els arribaven com si fossin aigua per als assedegats enmig del desert. La Tecla va entendre que les paraules que sentia anaven dirigides a ella i es va afegir a la multitud que omplia el carrer. Pau –així es deia el revolucionari- parlava clar i les dones que volien ser lliures i sabien que no ho eren l’escoltaven amb emoció. Però enmig del míting, per al qual no havien demanat permís, aparegueren dues unitats dels Mossos d’Esquadra (o com es diguessin en aquell moment) i es van dedicar a restablir l’ordre de l’única manera que sabien i saben, a cops de porra. Cinc dones amb el cap obert, corredisses, contusions, la Tecla per terra i el Pau detingut.
Un cop refeta de l’ensurt, la xiqueta ho va tenir molt clar. La lluita era el camí i si qui li havia fet obrir els ulls estava tancat calia alliberar-lo. Així que va agafar un grapat de joies de casa de sa mare i les va vendre per pagar la fiança del Pau i treure’l de la garjola. Acte seguit, després de conèixer-se i trobar-se molt i molt bé un amb l’altre, tots dos van decidir fugir ben lluny d’Icònia, on a ella la seva família continuava preparant-li un casament que no volia i a ell el volien jutjar per agressió a qui precisament l’havia agredit a ell; ja se sap, coses de l’autoritat.
Del que van fer el Pau i la Tecla mentre eren junts no en tenim notícia però sí que sabem que ella era menor d’edat, molt menor d’edat, i si la fugida s’hagués donat ara, segur que el Pau hagués anat de cap a la presó; tot i que malgrat l’edat que ella tenia no era ni ximple ni poca substància, sinó tot el contrari.
A la Tecla l’havien seduït les paraules del Pau i a ell l’actitud de la xiqueta, així que van fer colla i van decidir propagar les idees alliberadores que tots dos compartien. En aquests viatges per fer xerrades i organitzar el moviment popular d’alliberament, sabem que van passar per Tarragona, tot i que alguns historiadors encara ho posen en dubte. El seu pas fugisser va ser, si és que va ser, quan aquesta ciutat no es deia així i potser precisament per això aquesta estada no va quedar enregistrada enlloc.
En un dels seus viatges solidaris, les que s’anomenaven forces d’ordre de la zona («defensores del seny» deien els qui manaven) els van detenir en una concentració de solidaritat amb unes treballadores que s’havien revoltat i havien cremat una fàbrica on les obligaven a treballar més de 14 hores diàries sota una violència constant per part dels encarregats per tal de mantenir la por que les feia submises.
El Pau, un cop detingut, va aconseguir escapar-se d’una furgona de la Brimo (la Brigada Mòbil, coneguda per la seva actitud ultraviolenta sense contemplacions) empenyent la porta de darrere amb el seu cos i saltant emmanillat i tot cap al carrer. Corria com un llamp i no el van poder agafar!
Ella, en canvi, no va aconseguir fugir i va ser brutalment insultada, violada i torturada, però com que de tortures, en un país democràtic com aquest, no n’hi havia i si en denunciaves, malgrat que Amnistia Internacional ho ratifiqués, t’acusaven de ser terrorista, la Tecla no va rebre el suport de ningú i va morir en un interrogatori mentre li preguntaven si havien estat ella i el Pau qui havia calat foc a la fàbrica. No els va donar cap mena d’informació ni va dir-los ni un nom i el seu cos, un cop mort, va ser soterrat i cobert amb calç viva, a una cova poc coneguda i menys transitada que administraven els homes del ministre Sauron per a aquestes ocasions.
El Pau desaparegué de la circulació i quan va saber que la Tecla també havia «desaparegut» entengué que la dona que més havia estimat al món era morta, assassinada per haver volgut esdevenir lliure, tal com era ell. El Pau intentà amagar el patiment davall de l’alcohol i els versos i esdevingué un poeta maleït que va viure refugiat als carrers més foscos de tantes ciutats com anys va tardar a morir. Finalment, deixà el món dels vius una matinada de setembre. El van trobar de bocaterrosa en un brut carreró de París, víctima dels excessos d’absenta, de chartreuse i de misèria.
Passaren els anys i per tot arreu per on havien viscut i passat, la lluita del Pau i la Tecla es començà a oblidar. Se’n recordaven els noms i algunes fragments de la història, però ningú no en sabia ja ni els pensaments ni les accions ni res que els pogués salvar de la gran màquina recicladora de la història que és el Poder. Aquest necessitava virtuosos que servissin d’exemple per tal que la massa esdevingués obedient i callada, perquè encara no tenien ni el futbol ni la televisió, i com que els seus noms encara eren recordats, una de les institucions que menys tenia a veure amb el que ells defensaven els va reciclar.
Si ell havia estat el Pau lluitador ara seria sant Pau i si ella era la Tecla insubmisa ara seria santa Tecla. Ni feministes, ni revolucionaris, ni defensors de les classes populars ni res que no fos patiment i submissió, i sobretot molta virtut... Sants de l’Església, en definitiva.
Fou aleshores que arribà la moda de repartir els cossos dels qui es consideraven sants pels llocs d’on serien patrons i a Tarragona li tocà un braç momificat de la xiqueta, que van tallar per fer-lo més portable. El braç momificat esdevindria una relíquia, no per alliberar les dones sinó per mantenir la fe de les tarragonines i dels tarragonins i la institució que l’administrava, l’anomenada Santa Mare Església. El tràmit de compra el va fer Jaume II a Armènia, on canvià el braç incorrupte de la Tecla per quaranta cavalls, un tron d’or i una carretada de dos mil formatges mallorquins.
Així, el 18 de maig de 1323, la relíquia del braç momificat arribà a Tarragona després de passar per Salou i per Constantí, encastat tot ell en argent daurat per tal que els fidels l’admiressin i oblidessin el que deia la boca que en el cos de la Tecla feia conjunt amb aquell braç. I qui no ho sàpiga que no ho conti ni ho posi en dubte.
A Tarragona, els anys passaven i la foscor esdevenia la norma de la ciutat, que vivia arremolinada al voltant de la Catedral. Una ciutat de funcionaris, putes i militars, que deia el Jaume Vidal i Alcover, on Nadal feia més por que Setmana Santa i ni Fèlix ni ballestes aconseguien obrir escletxes en el silenci perpetu dels murs de pedra picada. Els especuladors feien veure que els agradava el futbol i els amos somreien de tan bé com anava el negoci... i qui any passa any empeny.
De sobte, alguna cosa va passar. De fet, havia passat i passava cada any quan la gent ocupava les places i els carrers en acabar l’estiu, quan la verema omplia els cellers per fer el vi novell. Era la festa dedicada al braç, que no a l’obra de la Tecla. I potser per això mateix, perquè la gent feia seu el carrer que com tot tenia amos, també l’havien volgut amidar, apamar, controlar... Però sonava “Amparito Roca” i, malgrat tot, s’aixecava una certa remor que semblava com si sortís de no se sap on. Passava el setembre i tot tornava al gris. I les tarragonines i els tarragonins esperaven un altre any... la festa.
Semblava que la lluita per la llibertat de les dones s’havia acabat, momificada com el mateix braç de la Tecla; semblava que les treballadores i els treballadors estaven condemnats a ser per sempre persones sense veu; semblava que la nació restava callada, que els Països Catalans eren com la ciutat que acollia la relíquia, inexistents. Semblava que només ho semblava i també ho era, i això era el més trist...
I va passar que va passar i s’esdevingué tal com s’havia d’esdevenir, per voluntat no divina sinó humana. Quan una sola veu d’una tarragonina qualsevol, que potser es deia Tecla –o no- va gosar dir «prou», la gent es va mirar i es va adonar que si s’esforçava una mica també sabia dir-ho i alhora una colla va dir «prou». Va dir «prou» i va ballar i va cantar i va veure que fins i tot quan tot sembla perdut i ningú no s’atreveix a somiar, un sol crit de «prou» fa sonar la Festa i aquesta esdevé Major. I fins i tot el gris arriba a ser capaç d’aprendre que pot ser de tots els colors... «que la terra està revolta sota els peus dels occitans» i Tarragona té Barraques, colors i, sobretot, no ha oblidat ni el Pau ni la Tecla aquella que un dia va saber deixar d’obeir, va dir «no!» i va ser per sempre lliure.
Visca la Festa Major!
I visca la Tecla que va saber dir que «no»!