L’altre dia em vaig adonar de la meva condició de preboomer. Li vaig dir a una personi insultantment jove que un mòbil que s’havia comprat era marca ‘falomir’ i no em va entendre. No sabia de què cony li parlava. Em vaig esgarrifar. Com que la gent que em soleu llegir esteu alfabetitzats i us compteu entre els lectors més intel·ligents que ha tingut la llengua catalana des dels temps de l’Abat Oliba —i ja esteu una mica granadets, no ens enganyem— no caldria que us ho expliqués. Però porsiaca.
Falomir era —o és, no perdré ni mig minut en esbrinar-ho— una empresa de jogueteria valenciana que, els anys vuitanta i noranta, es caracteritzava per imitar tots els èxits de la competència en joguines o jocs de taula, d’una manera barroera i grollera, rebaixant la qualitat del producte, amb una passió inenarrable pel disseny gràfic i sense amoïnar-se per les acusacions d’espionatge industrial o violació de patents. Tenien certa gràcia en la imitació gràfica i conceptual, amb un punt paròdic —diria que involuntari— que avui dia elogiaríem —de fet ho estic fent rait nau— per postmodern.
L’empresa, amb un màrqueting molt pedestre basat a invertir en I+D menys que en els carajillos dels seus directius i en rebentar preus de mercat, va parir obres mestres de l’emulació, fent les mínimes variacions als noms dels productes i als dissenys de les caixes. L’objectiu era mirar d’enganyar els nens espanyols de l’època, que érem tots subnormals, o almenys això es pensaven. Així, el clàssicMonopoly va esdevenir de la mà de Falomir el Superpoly, el Mastermind va convertir-se en Masterman, el Quién es quien? en Cual es cual o els simpàtics hipopòtams del Tragabolas van fer una metamorfosi en els sinistres gossets del Cazabolas. N’hi ha molts més exemples, com l’omnipresent a totes les llars Cluedo, que es va convertir en La pista del crimen o el popularíssim Trivial Pursuit que va acabar ridiculitzat com a Trivio 3000.
En tots els casos eren franquícies multimilionàries, generalment americanes, que les companyies amb els drets legítims devien considerar que no valia la pena litigar. Així, els valencians —José Luis Falomir Alcorisa havia fundat la companyia el 1945 al Camp de Túria, després de la Nova Planta econòmica que la postguerra va imposar— van fer la primera pela. Potser als americans els devia fer gràcia i tot, aquesta imitació tan matussera que certificava, si mereixia la imitació, l’èxit del producte. Potser ni ho sabien o ho deixaven córrer com una singularitat del Tercer Món. Cal dir que, per molt que la marca suscités la ira dels nens de la meva generació conscienciats sobre el frau, la imatge de Falomir s’ha reformat des de la crisi dels anys 10: es va fusionar amb la joguetera catalana Marigó i ara és una empresa prou normal i homologable, que no fa joguines Montessori per a pares i mares progres i semi-imbecil·litzats, però almenys ja no plagia.
És una pena. En un temps que els xinos han imposat la seva narrativa de la còpia i que s’ha viralitzat el meme de «Quan ho demanes per Aliexpress», és injust que no es reconegui que en la nostra cultura popular aquest paper el tenia una empresa valenciana. En el món de l’art, ja fa dècades que la còpia ha adquirit un prestigi postmodern, com un altre gènere artístic. De fet, deixeu-me que em posi pedant, això ja es remunta a les teories de Walter Benjamin sobre la reproducció de l’obra d’art o a la pel·li F for Fake d’Orson Welles, que el 1973 ja va fer un elogi del plagiador a través de la biografia d’Elmyr de Hory, un pintor que copiava obres de grans mestres i les colava a tothom. I ara ve quan faig una mica de plot twist i faig un lligam que us deixarà tolokos.
[predef]telegrammiquelbonet-610[/predef]
La setmana passada vam anar a veure una exposició que hi ha al CaixaFòrum de Tarragona que es diu ‘Art i Mite’. La mostra són uns quants quadres i escultures del Museo del Prado de Madrid que la metròpolis té la deferència de fer arribar als súbdits de províncies, que no sigui dit que Madrid monopolitza el patrimoni artístic dels espanyols. És itinerant i ja ha passat per Sevilla, per Palma, per Saragossa o per Barcelona. Que ara ens hagi tocat a naltros s’ha de celebrar, sobretot tenint en compte que aquí no sol arribar mai res interessant i que la fundació de CaixaBank a Tarragona té una fixació malaltissa per l’egiptologia, que és com el terraplanisme de la cultura. Hi ha alguna gran obra. També s’hi projecta un vídeo lamentable on surt la satànica —surt fins a la sopa— Bel Olid portant l’aigua de la mitologia clàssica al seu molí del revisionisme feminista. O s’hi pot escoltar una gravació molt divertida de Raül Garrigasait declamant la Ilíada com si fos la missa de dotze més que una narració èpica.
Però això són anècdotes relacionades amb aquesta fal·lera actual de reinterpretar tota manifestació artística segons les ideologies i biaixos mil·lènnials. No hi ha res a fer. Les obres hi són i, de moment, encara no està penalitzada la lliure percepció i interpretació de l’art segons la pròpia sensibilitat. Potser no durarà gaires anys més, així que recomano aprofitar aquests últims anys de llibertat de pensament. Ara bé, analitzat el fons del Prado que s’exposa a Tarragona, hom se n’adona que el gruix són còpies: còpies romanes d’escultures gregues, còpies més o menys modernes de pintures barroques o neoclàssiques, o treballs firmats genèricament pel taller de Rubens que fan pensar en l’exèrcit d’oompa-loompas que van fer cap a la cort de Madrid procedent de Flandes per donar esplendor a la monarquia absolutíssima que ens hem donat entre tots.
De fet, tota la mostra en si, com a concepte, és una còpia reduïda d’un gran museu nacional radicat per dret de conquesta a la capital del regne, però que ha creat la il·lusió que pot fer-se extensiu a tot el poble espanyol mitjançant aquestes mostres itinerants. És una gran maniobra propagandística de descentralització patrimonial. Una mena de frau elaborat, com l’Estat de les Autonomies. Una gran idea del Prado amb la col·laboració inestimable de CaixaBank —com sempre en aquests casos d’aixecamentes de camisa— que es va iniciar el 2011 però que el nou director de la pinacoteca madrilenya ha potenciat des del seu nomenament el 2017. No m’ho podia creure: el nou director es diu Miguel Falomir i és de València.
Falomir és un cognom estrany, d’origen segurament occità o francès i introduït des de Catalunya amb la reconquesta. A Espanya només queden unes cinc-centes persones amb aquest llinatge, la majoria concentrades al País Valencià. És bastant probable doncs —tampoc perdré temps en comprovar-ho— que el director del fons pictòric més important de la Hispanitat estigui emparentat amb l’empresa que va elevar el plagi industrial a la categoria d’art. No em digueu que no és bonic i, en un sentit esotèric, revelador. Aneu a veure l’exposició, que és de franc, està molt bé i ens ensenya com els déus s’amaguen rere els detalls.