L'existència de Villa Retiro es pot explicar com un petit miracle o com la feliç resolució d'una iniciativa empresarial de primer ordre. O potser una mica de cada cosa. Des que l'any 2001 la família López-Gilabert de Xerta va adquirir la finca més emblemàtica del poble han passat pocs anys, però moltes coses.
En poc més d'una dècada el grup Villa Retiro, comandat pels germans López, s'integra per un hotel de gran luxe, quatre restaurants (dos d'ells estrellats per Michelin), una escola de cuina, un celler a la Terra Alta i un centre de banquets i convencions.
De les Terres de l'Ebre al món, l'imperi hostaler de Villa Retiro
Tot comença a la ribera de l'Ebre, a Xerta, en el pas que el riu s'obre entre el Cardó i els Ports. Allí, al costat mateix de la C-12 que porta fins a Tortosa i dins mateix del poble, s'alça aquesta finca, que avui rehabilitada i en ple funcionament, marca el pols i l'excel·lència de la gastronomia i l'hostaleria a les Terres de l'Ebre.
Baixo per la C-12, superat el Camp de Tarragona i el Coll de Fatxes. M'aturo uns minuts a veure com la Serra del Cardó s'abraona sobre el riu i sobre l'Assut de Xerta. Uns amics de Barcelona em convencen d'acompanyar-los a Villa Retiro en visita semi-oficial i de semi-negocis. Per vergonya meva he de confessar que no hi he estat mai. Per mi és una hora de viatge, però per a ells en són dues, encara que opten per tirar d'autopista fins a Tortosa i remuntar l'Ebre fins a Xerta com qui fa el camí de sirga.
Més tard, Javier Campo, cap de sala, sommelier i capatàs al comandament de l'explotació de la finca ens explicarà que sol ser habitual. Villa Retiro sol ser més coneguda pels barcelonins que pels tarragonins. Els darrers anys, el paratge s'ha popularitzat a Tortosa, entre els ebrencs, però sobretot entre un turisme de qualitat capitalí. Que la gent del Camp ho coneguem i en gaudim encara és l'assignatura pendent. Javier també ens fa una repassada a la curiosa història del lloc.
La història de Villa Retiro, coneguda popularment —amb la característica sornegueria local de la qual Javier Campo n'és un representant genuí— com a Torre del Milionari o Torreó de l'Indià, comença amb l'herència indivisa d'Antoni Joan Martí Cases, patró de riu i comerciant fluvial a mitjans del segle XIX, que va fer la primera pela baixant sacs de blat i cereals per l'Ebre amb una flotilla de llaguts.
Va tenir sis fills i només el gran, l'hereu, va poder continuar amb un negoci que no donava per a tantes famílies. Tres dels germans, Jaume, Ramon i Fernando, decideixen fer les Amèriques com tants catalans de l'època. El destí va ser l'Argentina i van tenir èxit.
Ramon va tornar a Xerta i hi va viure la resta de la seva vida ben acomodat. Fernando, tot i que va pagar la reforma del campanar de Xerta el 1910, es va quedar a l'Argentina i fins i tot va fundar un poble a la província de Buenos Aires, la localitat de Coronel Charlone.
Un Parc Samà en petit
El 1892, Jaume Martí Tomàs, compra la finca i n'enderroca la casa que hi havia. De bell nou, s'hi fa construir un xalet segons el nou estil modernista i amb els tocs colonials de les mansions que els indians retornats demanaven als arquitectes. Encara que no s'ha documentat amb exactitud qui va ser el responsable de les obres, les semblances evidents amb el Parc Samà de Cambrils que es va fer fer el Marquès de Marianao fan pensar en el mateix equip, comandat per Josep Fontserè, el dissenyador del Parc de la Ciutadella o del Mercat del Born quan van caure les muralles de Barcelona.
La fortuna feta a Cuba pels Samà —amb molta probabilitat tacada pel tràfic d'esclaus— era d'un altre calibre que la dels Martí Tomàs i l'edifici resultant va ser a escala més petita. Però els elements arquitectònics com l'ornamentació, els jardins o la cascada, fan pensar en l'empremta de Fontserè.
Fos com fos, la finca va passar a mans dels descendents de Jaume Martí passant per totes les vicissituds del segle XX fins que la dona del seu net, que encara viu al poble veí del Pinell de Brai, la va vendre als López-Gilabert el 2001. L'edifici, els jardins i la propietat en general estaven en estat de deixadesa.
Joaquim López hi va veure la possibilitat de rehabilitar-lo i convertir-lo en un hotel de luxe i un restaurant gastronòmic del qual el seu germà Fran s'encarrega. Es va respectar l'estil modernista-colonial i el resultat són nou habitacions que oscil·len entre el kitsch i la calidesa dels masos d'abans.
Les bigues dels sostres, els porticons mallorquins, les baranes de forja, les banyeres decimonòniques, els dossers i mosquiteres, els genuïns terres hidràulics de rajola valenciana, les tapisseries, les ornamentacions recarregades. Tots els elements de l'hotel de Villa Retiro combinen aquest gust antic amb el confort modern, amb una sensació bastant acusada de parc tematització que invita a transportar-se a un altre segle.
Dos hotels en un
Javier Campo ens guia per les habitacions amb l'orgull de mantenir aquest hotel únic en una plaça difícil, on costa atraure-hi gent de pas i que necessita el valor de l'excel·lència per consolidar una clientela entusiasta. I sembla que ho han aconseguit.
L'estiu de 2018 han inaugurat l'ampliació de l'hotel. 10 noves habitacions contigües a l'edifici històric que no tenen res a veure amb l'encant rònec-festiu de les suites primigènies. Àmplies, amb espais diàfans i mobiliari d'inspiració minimalista i unes terrasses privades amb corriols d'aigua i esperit zen, constitueixen un espai sorprenent i futurista dins d'una finca que és història i té l'atractiu especial d'una cosa vella que el pas del temps, i de la mà de l'home, ha polit molts cops.
Com a complex de luxe, s'hi ha fet una piscina, un spa i s'ha condicionat el jardí que combina espècies autòctones i foranes en una combinació estètica eclèctica i curiosa que juxtaposa les palmeres amb el perfil escarpat i rocós de les muntanyes del Cardó. S'han respectat la cascada i el llac artificial i els arbres centenaris com una sequoia importada per Martí Tomàs d'Amèrica o un ficus monstruós amb arrels que es colen per sota de la casa i surten pel singular pou ovalat que dona la benvinguda al restaurant.
Tota la part gastronòmica és l'actiu principal de Villa Retiro. A la cotxera original de la torre hi ha instal·lat el restaurant, abans conegut com a Torreó de l'Indià i ara com a Villa Retiro, que ostenta una de les tres úniques estrelles Michelin de les Terres de l'Ebre, si considerem els dos restaurants ulldeconencs com a Terres de l'Ebre. El restaurant és l'ànima del grup empresarial i d'on han sortit les altres iniciatives gastronòmiques de Fran López: Xerta (obert des de 2016 i amb un gran èxit des de l'inici), Enoterra a Barcelona, Edén a Eivissa o el centre de banquets Masia dels Catalans a Tortosa.
Tocant tots els pals
Villa Retiro també disposa de dues àmplies sales per a casaments i convencions amb una capacitat de gairebé 1000 persones, el qual és una referència al Baix Ebre, a la Ribera, al Montsià i més enllà. A Javier no li cauen els anells per defensar, paral·lelament el model d'alta gastronomia, els àpats multitudinaris. De fet, reconeix que aquest model combinat és el que permet mantenir un restaurant selecte que en un dia feiner com avui només té dues taules a dinar.
La sensació és que la gent de Villa Retiro ha sabut conjuminar dos aspectes: una capacitat d'emprendre i d'inversió intel·ligent amb cobrir forats i mancances del territori ebrenc. Villa Retiro vol ser l'hotel i restaurant de referència de l'Ebre i, per talent, però també per una competència feble, no costarà que ho aconsegueixin.
En aquest sentit també s'inscriu la creació recent de l'Escola de Cuina, que supleix la manca d'una escola d'hostaleria a les Terres de l'Ebre. Els xiquets i xiquetes que volien aprendre cuina i sala, havien d'anar a Cambrils o a Castelló. Si bé, l'escola de Villa Retiro no homologa el Grau Mitjà, sí que garanteix una formació hostalera de primer nivell a tots els alumnes ebrencs.
La cuina de pràctiques acull avui una vintena de persones, entre professors i aprenents, enfeinats entre ganivets i fogons, just al costat de l'imponent menjador per a convencions. I per completar el ressort, un heliport que és un esdeveniment en aquestes latituds.
Un dinar memorable
Però Villa Retiro no és només un negoci pluridisciplinari. És un lloc on s'hi menja molt bé i, sobretot, s'hi beu millor. L'arsenal que Javier Campo ens treu avui del celler per obsequiar-nos és d'una precisió i una qualitat que aclapara. Ens mig confessa que hi ha gent que li demana 'marinatge' de vins i que, òbviament, no hi xala tant com quan té algú com nosaltres que li celebrem les troballes, combinacions extraordinàries de plats i begudes.
Apareixen a taula hidromels, conyacs o un inoblidable sake elaborat amb arròs del Delta de l'Ebre. No és per res, però hem tombat bastants restaurants i el que és capaç de maquinar la ment entremaliada de Javier Campo costa de trobar. Per descomptat, és un cas únic a la província de Tarragona i, que recordem i coneguem, només és superat per la màgia negra de Josep Roca a Girona.
Pel que fa a la teca, l'aposta de Fran López —que avui és al Xerta de l'Eixample— és més classicota i menys atrevida que l'exhibició circense del celler de Javier, però també s'agraeix en els nostres temps de perversió de l'avantguarda culinària. Una referència constant al rebost del Delta de l'Ebre, que és un dels tres millors del Mediterrani, és suficient per fonamentar un esplèndid menú que no és barat (80€ amb aperitius, 6 plats, 2 postres i pans artesans i carro de gormanderies; és a dir preu de Barcelona, més o menys) però que fa un repàs exhaustiu als fabulosos productes de l'Ebre i dels Ports.
Els aperitius, en una xapa metàl·lica en forma de Delta, ja són tota una declaració d'intencions. Salicòrnia, xapadillo d'anguila fumada, baldana i un ostró increïble, gros, sedós i molsut com un núvol de crema.
Classicisme culinari, producte de les Terres de l'Ebre i contrapunts delirants
Venen més coses. La tonyina de l'Ametlla no pot faltar, en forma de làmina de pasta wanton amb ventresca, una amanida de tomàquet entre el rococó i el kitsch, com una habitació colonial de Villa Retiro, que es bateja amb poma nitro ratllada i formatge d'ovella Perfecto de Camarles. Continua un arròs bomba del Delta amb tàrtar de llagostins i maionesa d'ou ferrat.
La cuina de Villa Retiro té un regust entranyable de solera i afrancesament passat per l'admiració als germans Roca, molt més que a l'escola bulliniana. N'és prova un canònic parmentier de patata amb foie i ou d'ànec, coronat amb tòfona dels Ports extraordinàriament aromàtica. És un plat acadèmic, però que fa il·lusió tornar a trobar en restaurants d'alta cuina, sobretot acompanyat avui d'un riesling de la Mosel·la.
Cal agrair a Javier que, tot i conèixer perfectament els vins de la "seva" DO de proximitat, la Terra Alta, i de tot Catalunya, tingui prou obertura de mires per saber anar-se'n fins al Rin o fins a Eslovènia per a trobar el vi que escau a gustos tan propers.
A les postres ens treuen un plat amb crema de pinya, canelons de plàtan i coco, maracujà, caramel de remolatxa i gelat de dolç de llet. Acabem amb unes correctes garrofes de xocolata. Sembla mentida, però no tinc ni el tradicional budell buit per al carro de formatges i m'he de conformar amb una moneda de xocolata que deso com un trofeu d'aquest pas pel salvatge oest del Sud. Tornem a la civilització una mica descol·locats, amb la sensació d'haver passat mig dia en una illa deserta al mig del Pacífic. Però ves a saber si aviat no ens hi haurem d'exiliar tots. A Xerta o a paradisos similars.