Per aquestes èpoques, avui fa vint anys, veia la llum el conegut com a Informe Roca. Un informe que recollia les conclusions d’un grup de treball amb l’objectiu de modernitzar el model administratiu de Catalunya.
Un intent que tenia la voluntat d’actualitzar un model administratiu de Catalunya. Un model que tenia dues dimensions, el mapa provincial del 1833, i el mapa comarcal del 1936. Érem al tombant de segle, al començament del tercer mil·lenni, i alguns tenien ganes d'afrontar el futur amb bones expectatives.
Potser la fi del pujolisme i la incomoditat política de prendre decisions impopulars, però estratègicament necessàries, van fer que l’Informe Roca quedés amagat a un calaix o anés directament a una trituradora.
El tripartit, intent modernitzador del catalanisme progressista, no va fer cap moviment per rescatar l’Informe Roca, i van transcórrer deu anys fins a presentar quelcom de semblant i que anés amb la mateixa línia modernitzadora, va ser la Llei de Vegueries.
Aquest cop amb la Llei de Vegueries, una bona llei per cert, es cercava la necessitat no només de modernitzar el mapa administratiu de Catalunya, sinó que també la voluntat de regionalitzar el país. Un element innovador, i amb una pertinència més que necessària. La macrocefàlia metropolitana demostrava que el model i el desequilibri del país corrien perill.
Però va ser un exercici lampedusià, es volia canviar tot i no es va canviar res. Tenim un Govern que, en teoria, està a favor de la Llei de Vegueries. Tenim un Parlament amb el 80% a favor de la Llei de Vegueries. I la inexistent voluntat política de tirar-la endavant ens condemna a continuar amb un model administratiu del segle XIX. I el país i la seva gent en paguen un alt preu.
La crisi de la COVID ens ha demostrat la necessitat imperiosa que tenim de modernitzar el model de país. Les conseqüències de la COVID ens obliguen a afrontar aquest repte de país que tenim per endavant. La cohesió i l’equilibri del país són elements fonamentals, i les institucions i els polítics que les representen no poden continuar donant l’esquena a aquest repte i aquesta necessitat de futur.
Cohesionar el país no vol dir estendre la xarxa de fibra òptica. Lluitar contra el desequilibri no és impulsar una Agència de la Natura de Catalunya.
El repte de futur de Catalunya és la regionalització del país. Que els territoris, les vuit Vegueries que reconeix la llei, tinguin capacitat de gestionar els reptes dels seus territoris, amb els mitjans i els recursos que calgui distribuir territorialment. No tot es pot decidir, pensar i pressupostar a Barcelona.
Ens calen polítiques valentes, partits i polítics, que tinguin la capacitat de prendre decisions complexes però estratègiques. Correm el risc de diluir el territori, de diluir el país, i fer de Catalunya una Barcelona i el rerepaís.
Barcelona ha de ser una gran capital acompanyada d’un país ben estructurat, si no tampoc podrà guanyar la cursa europea de les regions urbanes.
La Llei de Vegueries i la regionalització del país són els primers deures que haurien d’afrontar els nous governants, i pactar-ho amb el govern de Madrid. Un govern que té la necessitat de pactar el seu full de ruta amb els partits que donen suport a la Llei de Vegueries.
El futur del país passa per desbloquejar aquesta situació i per imposar les voluntats dels catalans, i del 80% del Parlament per impulsar la regionalització i la modernització de Catalunya.
Si no, correm el risc de construir un territori que ja no serà la Catalunya que coneixem i el seu esdevenir històric del darrer mil·lenni.