D'aquí un parell de dies, començarà la campanya electoral autonòmica més estranya que es recorda. Més encara que la de 2017, convocada pel Mariano Rajoy en virtut de l'article 155, que semblava que seria insuperable pel que fa a irregularitat i extraordinarietat.
Una mica més de tres anys després, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya tornem a estar cridats a les urnes, però les circumstàncies continuen sent excepcionals. Els efectes posttraumàtics del Procés, amb encara la majoria de líders polítics inhabilitats, empresonats o exiliats, han deixat els partits catalans en quadre, cosa que ha suposat una caiguda de popularitat i prestigi de les institucions d'autogovern catalanes indubtable. I molt perillosa, si no s'aconsegueix revertir en un període raonable de temps.
No s'ha d'obviar que gairebé un any de pandèmia de Covid-19 ha alterat completament els plans i el panorama de la política nacional. És una condició dramàtica que ha posat a prova —també— la capacitat de gestió de crisi dels nostres governants. Encara que arreu de les democràcies occidentals es poden comptar els casos d'èxit en aquesta lluita amb els dits d'una mà, no es pot amagar que el paper de la nostra Administració no ha estat bo.
Arribats en aquest punt de fer-se càrrec de la dificultat de manejar una crisi sanitària d'aquesta índole, però, el conflicte respecte de la convocatòria de les eleccions el 14 de febrer suposa un pas més cap al descrèdit de l'actual Govern. Tot i la inesperada resolució del TSJC, impedint que la Generalitat suspengués els comicis, algú haurà de donar explicacions sobre la falta de previsió jurídica, la redacció del Decret o les contínues contradiccions entre membres del Govern. Mentre el vicepresident Aragonès afirmava que fer votar la gent era un atemptat a la Salut Pública, la Direcció General de Participació Ciutadana assegurava que votar tindrà un risc mínim.
O, mentre des de Palau es lamenta la laminació del poder autonòmic s'aprova l'excepció de confinament municipal per assistir a mítings, una mesura que ha revoltat l'opinió pública i que legitima els dubtes sobre les motivacions últimes del Govern en aquest afer. Dubtes que refereixen al càlcul polític, a la permanent disputa entre ERC i Junts i al control d'una majoria parlamentària que està en un risc molt seriós.
També s'ha de dir que l'oposició no hi ha ajudat gaire. El paper del PSC en tot aquest assumpte tampoc ha estat exempt de càlcul. El relleu de Miquel Iceta per Salvador Illa, amb tot l'aparell mediàtic de l'Estat acompanyant i amb la Justícia conferint la facultat de suspendre o no la contesa al Ministre de Sanitat són un cúmul d'esdeveniments que no deixen gaire bé els socialistes en la trista història d'aquesta convocatòria electoral que fa tot l'efecte que ningú té ganes que se celebri.
La participació serà la gran damnificada de tot plegat. Tot i la segmentació horària dels votants per pal·liar el risc de contagi, s'esperen xifres rècord en negatiu. Serà molt difícil convèncer col·lectius com la gent gran o els sanitaris que posin per davant la necessitat d'exercir els seus drets electorals per sobre de la seva salut.
Malgrat tot, cal recordar que l'esforç de votar, fins i tot en aquestes circumstàncies, continua sent necessari en un sistema que valora cada cop menys l'opinió de la ciutadania. Encara que sigui amb la pinça al nas —i amb mascareta, en aquesta ocasió— no podem donar l'esquena a la crida democràtica. Algun dia la podríem trobar a faltar.