Waterloo vira 180 graus l'estratègia amb el PDeCAT

Segons fonts del PDeCAT, consultades per CatalunyaDiari, en les últimes hores no hi ha hagut cap oferta formal de la direcció de JxCAT en aquest sentit, si bé sí que és veritat que la 'Clàusula Mas' ha estat una de les múltiples opcions que s'han contemplat en les interminables reunions entre els dos partits. Des del PDeCAT també creuen que aquest brusc viratge dels de Puigdemont respecte als exconvergents no deixa de ser un reconeixement implícit que l'estratègia del tot o res practicada fins ara no ha funcionat com esperaven. Encara que pírrica, és la primera victòria que poden exhibir els de Bonvehí, que han hagut de tirar de tenacitat i cop de ronyó, a falta de més recursos i amb febleses de lideratge i popularitat manifestes. ¿La resistència inesperada ha posat nerviosos els juntaires?  

Les últimes setmanes els homes forts de Puigdemont al país «han apretat, apretat i apretat els nostres quadres i càrrecs públics fins arribar alguna vegada al xantatge personal o polític. Que et vulguin acoquinar d'aquesta manera no agrada». I afegeixen: «uns i altres fins fa res treballàvem conjuntament en executives locals, comarcals o de vegueria, i de fet encara ho fem en ajuntaments, consells comarcals o diputacions i en general les relacions personals eren bones o almenys correctes». Però tot això s'ha anat trencant per aquesta pressió excessiva de JxCAT que no només no ha aconseguit els seus objectius sinó que, per contra, ha generat anticossos en molts membres del PDeCAT. Ara sembla que se'n comencen a adonar, des de la direcció, que aquesta via de la persuasió ja no té més recorregut i els hi cal fer servir estratègies més amables i seductores si volen guanyar la partida». Per tot això, el canvi d'actitud dels de Puigdemont ja s'ha consumat i l'aniquilació del PDeCAT ja no és un objectiu.

 

 

 

Quan algú ofereix un pacte a un altre el que realment busca és cobrir una debilitat pròpia amb les fortaleses de l'altre. Ningú ofereix un pacte si l'altre no li pot aportar res. 

 

 

«La nostra debilitat, evident a ulls de tothom i també als nostres, és el fantasma d'Unió sobrevolant els nostres caps, o sigui la possibilitat de desaparèixer completament del mapa polític. Teníem pànic a presentar-nos sols a les eleccions, conscients que l'huracà Puigdemont se'ns emportaria gairebé segur. Per això quan sèiem a la taula de negociació sabíem que no ens en podíem aixecar sense haver tancat algun acord, bo, dolent o regular. Però això ara ha canviat. Ep, sabem que presentar-nos té els seus riscos i que ens la juguem però un moment o altre ho haurem de fer, el nostre projecte i l'irredemptisme de Puigdemont cada vegada estan més allunyats i l'huracà Puigdemont ja no és de categoria 5 com el 2017 o 2018, ha baixat almenys 1 o 2 graons... i ni que ells ho vulguin dissimular estan governant el país amb Torra com a president "vicari" i la gent no està contenta amb el govern.» 

 

 

«El malestar, difús encara, creix. I la gent se n'està adonant que darrere dels grans conceptes que maneja el puigdemontisme com ara la dignitat, la legitimitat, les victòries legals o la confrontació intel·ligent amb l'Estat, no hi a res: un buit absolut. Quan es troben un problema tan greu com el del coronavirus, que té poca càrrega ideològica però molta de gestió, s'ofeguen. Aquí, aquest aparell conceptual no serveix de gran cosa si no va acompanyat d'una bona gestió. És evident que no hi ha sigut. Aquesta vegada quan ens asseiem a la taula de negociació, tot i que la nostra prioritat continua sent un acord, ja no tenim pànic d'aixecar-nos-en sense, estem disposats a arriscar-nos i si ens l'hem de jugar anant sols a les eleccions, doncs ho farem. I ens anirà bé, millor del que molts, fins i tot alguns dels nostres, es pensen».

 

 

«Hi ha un corrent de fons al país, ni molt menys majoritària però si emergent i que creix cada dia que constata que aquest enfrontament constant i per tot amb l'Estat no porta enlloc, ens hem d'enfrontar en allò que puguem guanyar, aquesta és la confrontació intel·ligent que ens cal. Molts ho van començar a veure amb les primeres setmanes de gestió de la Covid quan la política de Torra era portar la contraria de forma sistemàtica al que feia el govern espanyol, no per criteris científics o polítics, simplement per un infantil esperit de contradicció... no cal dir que tot el tema que ells ho farien millor que el govern espanyol se'ls hi ha acabat girant en contra amb una sonora bufetada de realitat. I tot això s'ha anat fent evident per àmplies capes de la població, no pel nucli més dur i ideologitzat de l'independentisme, vedat de caça exclusiu de Puigdemont, però si per molts independentistes que veuen que tots aquests plantejaments ens porten a un carreró sense sortida, mentre mirem amb sana enveja l'habilitat del PNB per anar escombrant cap a casa...»

 

 

Segons la interpretació dels pedecàters, les debilitats del puigdemontisme, tot i que ben camuflades pel seu ampli entorn mediàtic i els focs artificials que s'han tirat durant la constitució del seu partit, són encara més fortes que les seves. De fet, la situació de Puigdemont és bastant més delicada del que a primer cop d'ull pot semblar: la plataforma electoral que ha constituït és una amalgama bastant incoherent de persones amb trajectòries i cultures polítiques molt diferents, sovint contradictòries. Un artefacte que sense el superglue del poder i els càrrecs que en pengen no pot durar gaire temps unida. Això ho saben a Junts (les ments més 'polítiques' de la formació), ho saben al PDeCAT, ho sap Esquerra i ho sap Miquel Iceta. «L'artefacte electoral de Puigdemont no és que no pugui resistir una travessa del desert de set anys com la de Mas, és que no pot durar ni 3 mesos sense repartir canongies entre els seus». I, per mantenir-se en el poder «Puigdemont necessita d'una complicada doble carambola: primer li cal guanyar amb una certa autoritat les eleccions al Parlament per mantenir la posició de mascle alfa de l'independentisme. Un cop aconseguit això, li caldrà fer passar per l'adreçador per enèsima vegada als d'ERC».

 

 

A diferència d'ERC, Puigdemont no té altres possibles aliats per aconseguir majories. Amb la CUP, que és potser amb qui té més sintonia ideològica a hores d'ara no poden sumar cap majoria. En canvi, ERC té múltiples possibilitats de pacte, amb Puigdemont o amb l'esquerra. Un pacte d'esquerres tindria un cert cost electoral alt per als republicans, però la temptació de destruir per sempre el seu enemic natural serà massa forta com per deixar-la passar aquesta vegada. Només un gran resultat de Puigdemont els tornaria a frenar. Miquel Iceta, que coneix millor que ningú la política catalana i que també es vol treure Puigdemont de sobre, posarà totes les facilitats (amb abstenció a la investidura si cal) per constituir un govern d'esquerres a Catalunya, sense demanar cap contrapartida en clau de política catalana: en tindrà prou i suficient en tenir una mica més domesticats els republicans a Madrid i en veure com Puigdemont i els seus s'autodestrueixen sense càrrecs per repartir-se.

 

 

I per aconseguir un gran resultat, Puigdemont ha d'arrossegar els vots del PDeCAT, siguin 100.000 o 250.000. Segons com, sense aquests vots, Puigdemont podria acabar tercer a les eleccions i això seria la fi immediata del moviment, la mateixa nit electoral. Des del punt de vista de l'aritmètica parlamentària, cal recordar que la crisi a Ciutadans, que anirà a més, acabarà afavorint el PSC que pujarà de vots i podria quedar perfectament segon. Si és que ERC no acaba perdent a l'últim minut i afavoreix la victòria dels socialistes, horitzó remot però gens descartable.

 

Segons aquesta anàlisi voluntariosa del PDeCAT, qui ara no es pot aixecar de la taula sense un acord —bo, regular o dolent— és JuntsxCAT.

A can PDeCAT creuen que a partir d'ara l'estratègia de Waterloo tindrà dues cares, una de pública molt més amable i conciliadora en la línia de la filtració al Món, amb cants a la unitat, i una segona, més clandestina, en la que continuaran buscant punts febles en l'estructura dels exconvergents. «Potser de forma més selectiva i sense tanta agressivitat com fins ara pero continuaran furgant a veure si poden rascar alguna cosa». Per exemple, podrien oferir llocs de sortida a les seves llistes a una o algunes de les peces importants del PDeCAT i, si algú accepta, que no és descartable, vendre-ho mediàticament com la fi del partit i recuperar el momentum que van tenir quan els presos van fer 'el pas'. «Aquesta pantalla ja està passada, creiem. Ara cap fuga, per important que sigui, trencarà ja la cohesió que el gruix de l'organització ha anat guanyant els darrers temps, i no servirà per arrossegar cap sector important del partit. Com a molt l'interessat i el seu cercle més íntim de confiança». 

 

 

«Ara això no deixa de ser una treva tàctica, si al final es consuma el trencament tornarà la guerra oberta i sense quarter amb situacions tan kafkianes com que pesos pesants de l'antiga CDC com Turull, Rull o el mateix Puigdemont acusin el PDeCAT i a Bonvehí o Bel —segones, terceres o fins i tot quartes files de l'antic partit convergent— de ser el partit del 3% o els hereus d'una estructura corrupta, però això ja és un altre debat i, si ha d'arribar, ja l'abordarem quan arribi...»