Ara que estem a punt de complir la primera setmana de confinament, reconec que una de les coses que més m’està costant suportar és aquesta hiperconnexió de la societat actual. Si habitualment ja és cansat rebre de forma constant notificacions de WhatsApp, Telegram, Facebook o qualsevol altra aplicació, aquests dies en què molts estem ociosos a les nostres cases això s’ha multiplicat exponencialment.
Personalment, ja començo a estar saturat de rebre vídeos o àudios de diferents —i suposats— epidemiòlegs, sanitaris o visionaris de tota mena, alertant molts cops de coses totalment contraposades. Imagino que a hores d’ara tothom haurà rebut ja l’àudio d’aquell sanitari que avisa de la situació de saturació absoluta que hi ha als centres hospitalaris del país, o aquell altre àudio, diametralment oposat, d’una metge de família que diu que tot plegat és una exageració induïda per vés a saber qui. A mi m’han arribat, tots dos, diverses vegades, per diferents bandes.
Per no parlar ja dels mems, els vídeos de gent passant el temps a casa, tocant música al balcó o fent tota mena de recomanacions. Hi ha alguns d’aquests vídeos que els he rebut quatre o cinc cops diferents. Suposo que bàsicament això deu ser culpa meva, perquè mai he tingut aquest impuls d’enviar xorrades pel mòbil, i perquè al final és tan senzill com deixar de mirar-los o fer-ne cas. Però tampoc pots ignorar completament el maleït aparatet, perquè entremig de tanta morralla sempre hi pot haver algun avís realment important.
Deixo pel final Twitter i Facebook, que si normalment ja són força insuportables, ara és directament per suïcidar-se. Si algú necessita motius per deixar de viure en aquest món, passar cinc minuts a Twitter és una bona manera d’acumular arguments per fer aquest pas. En fi, caldrà prendre-s’ho amb calma, perquè només portem una setmana, i això sembla que va per llarg. Cuideu-vos molt... i no em passeu més mems, si us plau.