CatalunyaDiari.cat

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

ÚLTIMA HORA

Els taxistes anuncien una vaga indefinida a Barcelona

Els 5 consells clau per perdre la por a parlar en públic

El pànic s’apodera d’alguna gent a l’hora de presentar un tema al davant d’un grup de persones
Els nervis i la por a l'hora de parlar en públic poden trair-nos | Psicología y Mente

 

El fet de parlar en públic constitueix habitualment una preocupació present en molta gent, també en els individus més acostumats a aquesta pràctica sigui per temes acadèmics o laborals.

 

Exposar-nos de manera recurrent als estímuls que ens provoquen ansietat sovint s’utilitza en l’àmbit de la psicologia per mirar de lluitar contra les pors, perquè la pràctica té efectes sobre la competència dels individus i la seva sensació d’autoeficàcia. Ara bé, quan no tenim aquesta opció, què podem fer perquè la nostra ponència sigui un èxit?

 

Entendre el temor a parlar en públic

Primer de tot, cal saber què ens passa actualment. De la mateixa manera que passa sempre en el dia a dia, quan s’ha de fer un discurs davant de molta gent hi ha tres registres en joc: el component físic —els nervis que podrien aparèixer mitjançant símptomes variats com el rubor facial, la sudoració o l’augment de la freqüència cardíaca—, el component cognitiu —que està format pels nostres pensaments i el pot liderar una anticipació del fracàs de l’estil de «m’equivocaré, se’n riuran i ho faré malament»— i el component comportamental —allò que fem, la manera que tenim de dur a terme l’exposició.

Ara bé, aquí volem marcar la distinció entre la part subjectiva i l’objectiva, que sovint es barreja. Això vol dir que, quan hem de parlar en públic, només podem modificar i manipular els elements objectius.

 

Un exemple d’això seria que hem de vigilar que tots els conceptes quedin ben clars, que ens expressem com calgui i que si tenim suport gràfic sigui prou rellevant. Així, el resultat que obtenim estarà vinculat amb el temps invertit en l’elaboració del material, amb el coneixement que tinguem del tema i amb la consideració del nostre públic objectiu.

 

L’altra part, que és la subjectiva —com ara el parer dels altres sobre la nostra competència, el fet de si s’avorreixen amb les coses que diem o de si s’adonen dels nervis que patim—, constitueix l’element al qual cal que renunciem quan ens exposem al davant d’una audiència. Si mirem de modificar això, que en cap cas no depèn de nosaltres, caurem en una trampa.

La part cognitiva del temor

Una mica més amunt, hem parlat de tres registres que s’han de considerar: el cognitiu, el físic i el comportamental.

 

Encara que tots tinguin relació, el primer és el més influent, o sigui que ens hi centrarem per desmitificar diverses idees equivocades que ens poden ser molt profitoses per als propòsits que tenim.

 

Els nervis i les seves dues fal·làcies

La primera fal·làcia consisteix en el fet que una de les pors més habituals és que el públic percebi els nervis de la persona que parla. Ara bé, els altres no interpreten aquests signes tal com ens pensem, i segurament ni se n’adonen. La freqüència cardíaca, la sudoració de les mans o les pors de fer-ho malament resulten imperceptibles a ulls de l’audiència.

 

L’únic que pot detectar-se és el rubor facial i el tremolor de la veu i/o de les mans, dos factors que sovint queden parcialment emmascarats a través de la distància que hi ha entre l’orador i el seu públic, que generalment és de mínim 5 metres. Si quan estem ben a prop de la persona que parla aquestes coses costen de detectar, quan la distància és més gran això és encara més complicat.

Amb la distància, els detalls són molt difícils de detectar | Cedida

 

Tot i que nosaltres notem qualsevol detall relacionat amb allò que estem fent, la resta de gent es queda amb una imatge general de les coses. El correlat extern és molt més petit del que percebem nosaltres. Per tant, la cosa més profitosa que podríem fer per gestionar els nervis és mirar de deixar-los estar i ser conscients que encara que en tinguem seguim sent capaços de parlar i de pensar. Això ens condueix cap a la segona fal·làcia.

 

La fal·làcia de la manipulació directa dels estats

L’errada més habitual quan sentim que ens envaeixen els nervis és mirar d’eliminar la tensió que tenim dient-nos «no et posis nerviós, calma». Ara bé, la nostra ment treballa sota les ordres de la intenció paradoxal, o sigui que només hem de dir-nos «prova de relaxar-te» o «mira de no pensar en els nervis» perquè passi tot el contrari.

 

Per això, la millor estratègia perquè no ens posem nerviosos consisteix a mirar de no autoconvèncer-nos que no hem de sentir nervis. Al contrari, és millor tolerar els indicis del nostre nerviosisme i acceptar-los sense fer-los gaire cas perquè marxin al més aviat possible.

 

La fal·làcia del perfeccionisme

Sovint tenim una percepció dels elements del nostre voltant a nivell global, en lloc de mirar d’interpretar cada detall de manera separada.  

 

Per això, encara que no trobem les paraules en un instant concret o que fem alguna errada quan estem exposant el nostre discurs —que només seran petits detalls dins de la globalitat—, això passarà desapercebut entre el públic, igual que el nombre de graons que porten cap a la sala o les làmines que s’amaguen dins dels quadres de l’auditori. Tot això, a més, ens transporta cap al punt següent:

 

L’atenció selectiva del públic

El discurs que fem funcionarà igual que quan llegim un text: la gent es fixarà més en els elements en negreta o subratllats que en els mots que presentin un format normal.

 

D’aquesta manera, si els nostres errors no presenten cap mena d’èmfasi —si seguim l’analogia: si no els remarquem amb alguna cosa especial—, el nostre públic tampoc no ho farà quan estigui «fent una lectura de la ponència». A banda, de la mateixa forma que passa amb el nerviosisme, tolerar i acceptar els nostres errors fa que tinguem menys possibilitats de perpetrar-los de nou, potencia la seguretat que tenim i fa que el públic es centri en altres elements.

 

 

Un últim consell per dir adeu als nervis

Et fem una darrera proposta perquè puguis sentir-te més segur i perquè no tinguis tanta por a parlar davant de diverses persones: mirar l’entrecella.

 

Per tal de crear un sentiment de confiança i seguretat en el públic que ens escolta, el contacte visual és clau. Ara bé, en alguns casos pot esdevenir un element de distracció o intimidació que podria desconcentrar-nos i fer que ens sentim més nerviosos. Per això, mirar l’entrecella dels nostres interlocutors farà que pensin que els estem mirant als ulls i que conservem un punt de fixació neutral que no implicarà cap reacció emocional indesitjable.