rtc-config='{"urls": ["https://catalunyadiari.com/rtc_config?h=CANONICAL_URL&key=section_cd"]}'

Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

VOTA A L'ENQUESTA

Quin partit triaràs el 28-A?

De quina manera veu la psicoanàlisi la conducta antisocial?

Fromm, Adler i Freud, entre altres, formulen les seves teories al voltant d’aquest model de comportament
Esbrina com veuen la conducta antisocial diversos psicoanalistes | Psicología y Mente

 

Sempre que cal parlar de les motivacions inconscients i profundes de les persones que perpetren crims esgarrifosos, la psicoanàlisi constitueix la pedra angular pel que fa a les disciplines que miren de treure l’entrellat de la conducta violenta i antisocial.

 

La perspectiva de la psicoanàlisi pel que fa a la conducta violenta

Avui volem revisar l’òptica psicoanalítica de determinades figures molt rellevants per a la psicoanàlisi quant a les conductes antisocials, amb l’objectiu de mirar d’aclarir un xic aquest tema tan complex.

 

Freud

Sigmund Freud, el pare de la psicoanàlisi, va voler estudiar les persones que delinqueixen separant-les en un total de dues categories, sobretot:

 

1. Els delinqüents que tenen sentiments de culpabilitat

L’any 1915, Freud va escriure un article on afirmava que, encara que pugui semblar paradoxal, es tracta de criminals que mostren un sentiment de culpa que precedeix el delicte, i per això conclou que, per a la persona que delinqueix, la consumació de l’acte criminal constitueix un alleujament psíquic juntament amb una necessitat de calmar la culpabilitat precedent.

 

En altres paraules, quan el subjecte comet el delicte està satisfent una necessitat pròpia d’autocàstig que es deriva d’una sensació inconscient de culpabilitat —i que, segons diu, s’origina a través de la culpa primordial dins del complex d’Èdip, que es basa en l’assassinat del pare per tal d’aconseguir quedar-se amb la mare.

 

Freud considera que la culpa constitueix una manifestació dels instints de vida i mort ambivalent, perquè derivaria de les tensions existents entre l’allò i el superjò que es mostren amb una necessitat imperant de rebre un càstig. Igualment, explica que sovint la culpa no surt al camp conscient i es queda reprimida dins de l’inconscient de cadascú.

 

2. Els delinqüents que no tenen sentiments de culpabilitat

Es tracta de persones que no han arribat a desenvolupar inhibicions a nivell moral o que pensen que la seva conducta està totalment justificada gràcies a la lluita que han dut a terme contra la societat —personalitats psicopatològiques i psicopàtiques—, amb el superjò debilitat o amb un jo que no pot contenir els impulsos d’agressivitat i amb tendències sàdiques en l’allò a través dels diversos mecanismes de defensa que hi ha. 

 

Igualment, com a trets distintius dels delinqüents, afegeix un parell de característiques transcendentals: una tendència cap a la destrucció, així com l’egocentrisme. A banda, afirma que el narcisisme provoca en tothom una predisposició natural o d’agressivitat.

 

Adler

Un dels primers alumnes que va tenir Freud i dels primers a distanciar-se de les seves teories va ser Alfred Adler, que va crear la psicologia individual.

 

Tota l’obra d’Adler se situa sobre tres postulats fonamentals: els impulsos de poder, els sentiments d’inferioritat i els sentiments de comunitat. Aquests últims, per a ell, mitiguen els sentiments d’inferioritat —que, de fet, són universals i congènits— i s’encarreguen de controlar els impulsos vinculats amb el poder.

 

Adler destaca que un sentiment d’inferioritat pronunciat, un sentiment de comunitat feble i l’aspiració de superioritat personal es reconeixen sempre durant la fase que es produeix abans que es desviï la conducta. Igualment, l’activitat antisocial adreçada a l’altra gent s’adquireix de manera precoç en el cas dels nens que pensen, erròniament, que la resta de persones els poden pertànyer.

 

L’actitud perillosa d’aquests individus variarà en funció del grau que tingui el seu sentiment de comunitat. Adler afirma que la persona que delinqueix està convençuda de ser superior, i això seria una conseqüència compensatòria i posterior de la seva inferioritat durant la infantesa més primerenca.

 

Reik

La conducta criminal va ser un dels pilars fonamentals al voltant dels quals Theodor Reik va investigar i teoritzar. Com a exemple d’aquest fet, podem destacar que a les seves publicacions Reik afirmava que criminòlegs i psicoanalistes haurien de treballar de manera coordinada per tal d’aclarir els delictes, i que el fet de precisar el mòbil pel qual s’ha dut a terme el crim és una de les maneres més efectives per tal de trobar els criminals.

 

El psicoanalista va afirmar que l’acte criminal ha de constituir l’expressió de la tensió mental de la persona, per tal de materialitzar la satisfacció que s’havia promès a les seves necessitats a nivell psicològic. Segons els conceptes de la psicoanàlisi, en els crims hi ha diversos mecanismes de projecció: tal com ho faria amb un enemic qualsevol, el criminal mira d’escapar de la seva consciència a través de la projecció externa del seu enemic intern.

 

El jo delinqüencial lluita en va sota la pressió, i el criminal no vigila prou i acaba traint-se a ell mateix en una mena de compulsió mental, perpetrant errades que, realment, ha dictat el seu inconscient.

 

La incapacitat de les persones de no deixar rastre constituiria un exemple d’aquest fet, que les conduiria a deixar diversos indicis dins de l’escena criminal. El fet que alguns delinqüents tornin a l’escena del crim constituiria un altre exemple que mostra el desig desconegut del jo a entregar-se a mans de la justícia.

Per a Reik, l'acte criminal mostra la tensió mental de l'individu que el perpetra | Psicología y Mente

 

Staub i Alexander

Es tracta de dos autors que consideren que qualsevol persona constitueix un criminal de manera innata i que, un cop obtinguda la victòria pel que fa al complex d’Èdip, es posa en marxa la seva adaptació a la societat.

 

D’aquesta manera, les persones ordinàries poden dur a terme la repressió de les tendències criminals —genuïnes— dels seus impulsos durant el període de latència i acabar-los sublimant cap a un sentit a favor de la societat, mentre que, en canvi, els criminals no aconsegueixen dur a terme aquesta adaptació.

 

Tots dos autors pensen que tant el criminal com el neuròtic no han tingut èxit a l’hora de solucionar el problema que tenen pel que fa als seus vincles familiars, en sentit social. A través dels seus senyals d’histèria, el neuròtic exterioritza les seves neures d’una manera simbòlica, mentre que els delinqüents es perceben a través d’un comportament criminal. En la majoria de criminals i en tots els neuròtics, un tret distintiu és que la incorporació del superjò no queda completa.

 

Ferenczi

A través de l’òptica de la psicoanàlisi, l’hongarès Sandor Ferenczi va poder observar una varietat de criminals anarquistes en els quals l’evolució del complex d’Èdip encara era vigent, no havia estat resolt. En aquests casos, els actes que duien a terme constituïen —de manera simbòlica— una representació de la seva venjança que s’havia mogut en contra de la tirania primitiva o opressora del seu pare.

 

Per a Ferenczi, el criminal no és mai capaç d’explicar els actes que ha comès, perquè sempre es tractarà —i es tracta— d’una cosa totalment incomprensible. Les al·legacions que fa al voltant dels seus comportaments criminals sempre són racionalitzacions de molta complexitat.

 

El psicoanalista hongarès pensa que la personalitat està formada per un total de tres elements: el jo real, el jo instintiu i el jo social —que s’assemblen al jo, l’allò i el superjò de Freud. Quan el jo instintiu és el predominant, Ferenczi afirma que es tracta d’un criminal genuí; en el cas que el jo real sigui més aviat feble, la delinqüència adopta un caràcter amb un caire més neuròtic; i, finalment, si la debilitat expressa està centrada en la hipertròfia del jo social, es poden produir delictes per culpa d’una sensació de culpa.

 

Abraham

Karl Abraham també va tenir a Freud com a mestre. Ell, en concret, afirma que les persones que tenen trets delinqüencials romanen d’una manera fixa a la primera fase oral-sàdica: es tracta de persones que tenen característiques agressives i que es regeixen sobretot pel principi del plaer.

 

Igualment, Abraham va constatar determinades semblances entre les guerres i la celebració de festivals totèmics fonamentats en els treballs que va dur a terme el seu mestre, perquè es produeix la unió de la comunitat en el seu conjunt per tal de dur a terme alguna cosa que l’individu té prohibida. En darrer lloc, hem de remarcar que Abraham va dur a terme un gran nombre d’investigacions per mirar d’entendre el funcionament de les perversions de tipus criminal.

 

Klein

La psicoanalista Melanie Klein va descobrir que els infants que tenen tendències antisocials i asocials són els que més por tenen d’un càstig que consisteixi en la repressió dels progenitors.

 

De fet, Klein va concloure que, en comptes de tractar-se d’una cosa derivada d’una feblesa del superjò, l’element responsable de l’actitud típica dels individus criminals i asocials és la seva severitat aclaparadora, derivada d’una projecció molt poc realista de les pors i de les fantasies persecutòries que tenen durant la fase sàdica inicial en contra dels seus propis progenitors.

 

Si el nen arriba a eliminar el vincle de l’imago destructor i irreal que projecta al damunt dels seus progenitors i comença una adaptació social a través de la introjecció de valors concrets i de desitjos per tal de retribuir les fantasies agressives que s’han projectat, com més s’incrementa la tendència de redimir la seva culpabilitat per la imatge esbiaixada que posseïa dels progenitors i augmenta la seva capacitat de creació, més es calma el superjò.

 

Ara bé, quan es manté una estructura del superjò sòlida, com a conseqüència d’un sadisme important i d’unes tendències cap a la destrucció, l’individu pot sentir una angoixa pronunciada que podria fer-lo voler matar o destruir. En aquest punt, podem observar que les arrels psicològiques de la personalitat dels individus es poden acabar desenvolupant fins al punt de provocar una tendència a la criminalitat o a la paranoia.

 

Lacan

El psicoanalista francès Jacques Lacan constitueix, sense cap mena de dubte, la figura de la psicoanàlisi actual més rellevant. En l’àmbit criminològic, Lacan es va centrar sobretot en els crims d’individus psicòtics paranoides, moguts principalment per al·lucinacions i per idees delirants.

 

Per a ell, la pulsió agressiva que acaba resolent-se en el crim en si mateix apareix com una afecció que constitueix un fonament de la psicosi. Podem afirmar que és inconscient, cosa que implica que el contingut intencional que acaba traduint-la a la consciència no es pot mostrar sense que hi hagi un compromís amb les exigències socials de l’individu, és a dir, sense que es camuflin les raons que empenyen a la comissió del delicte.

 

En funció de la significació de la posició fonamental, va canviant la víctima escollida, els caràcters objectius del delicte, l’efectivitat del crim, la seva execució i el desencadenament que comporta. Si no estigués sota el control de diverses anomalies dels instints socialitzats amb caràcter correlatiu, la pulsió criminal tal com la concep Lacan com a fonament de la paranoia no seria res més que una abstracció més aviat poc satisfactòria.

 

Així, el fet d’assassinar algú constitueix un intent d’assassinar-nos a nosaltres mateixos, precisament perquè l’altra persona encarnaria el nostre ideal. Finalment, l’analista haurà de determinar quins són els continguts forcluits que originen els deliris psicòtics causants del crim.

Tots aquests psicoanalistes reflexionen al voltant dels criminals i de la seva ment | Psicología y Mente

 

Fromm

Erich Fromm va ser un psicoanalista humanista que va plantejar que el sadisme i la destructivitat són diferents perquè la segona mira d’aconseguir eliminar un objecte, però que també són semblants si són producte de la impotència i l’aïllament.

 

Fromm defensava que les conductes sàdiques s’arrelen en la fase sàdico-anal, quan l’individu s’hi queda fixat. Va dur a terme una anàlisi que estableix que la destructivitat es produeix com a producte de l’angoixa existencial.

 

A banda, també considera que la destructivitat no es pot explicar pel que fa a l’herència instintiva o animal —tal com afirmen determinades personalitats, com ara Lorenz—, sinó que s’hauria de concebre tenint en compte els diversos factors que marquen la diferència entre els animals i les persones.

 

Referències bibliogràfiques:

  • Marchiori, H. (2004). Psicología Criminal. 9a edició. Editorial Porrúa.
  • Fromm, I. (1975). Anatomía de la destructividad humana. 11a edició. Editorial Siglo XXI.