CatalunyaDiari.cat

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

URGENT

Localitzen la jove de 18 anys desapareguda a Barcelona

La Gestalt i la tècnica terapèutica de la cadira buida

Un mètode que pot anar molt bé per alleujar el període de dol i altres mals
El mètode terapèutic de la cadira buida és una de les tècniques més espectaculars de la teràpia Gestalt | Psicología y Mente

 

Dins de la teràpia Gestalt, hi ha una tècnica terapèutica coneguda amb el nom de la cadira buida. Es tracta d’un dels mètodes que criden més l’atenció d’aquesta mena de tractament, i també un dels més fascinants i sorprenents. Es basa en fer que un individu s’assegui al davant d’una cadira que està buida i que s’hi adreci com si es tractés d’un ésser que ha tingut un paper rellevant a la seva vida en algun moment o aspecte concret.

 

Tot i que realment la cadira està buida i no s’hi asseu ningú —d’aquí el seu nom—, en aquest enfocament terapèutic no hi participa l’esoterisme, sinó que hi ha elements combinats de la suggestió i la imaginació. Ara bé, exactament de què es tracta?

 

Asseure’s a la cadira buida

«L’Ania va perdre el seu pare quan tenia 9 anys, per culpa d’un accident de cotxe. Aquella nit l'home va sortir de la feina molt de pressa perquè la nena estava malalta, però un conductor borratxo va envestir el seu vehicle. Ara, amb 16 anys, l’Ania segueix tenint un record molt vívid d’aquella nit. Se sent una mica culpable perquè, si no hagués estat malalta, el seu pare no hauria anat tan ràpid per arribar a casa i, a més, també sent molta ira cap a l’home que, begut, va provocar l’accident».

 

Aquesta mena d’històries són molt habituals a la vida real. Moltes persones que perden algú d’aquesta manera acaben tenint un bloqueig emocional, agressivitat sobtada, una inestabilitat afectiva important o una sensació de culpa habitual que els dura molt de temps si no és que fan algun tipus de tractament. A més, sovint els pot afectar el TEPT o Trastorn per Estrès Posttraumàtic.

 

La tècnica que es coneix amb el nom de la cadira buida sovint es fa servir per oferir tractament i assistència a les persones que volen superar aquestes experiències tan doloroses del passat.  

En què consisteix aquest mètode?

El mètode que es coneix amb la denominació de la cadira buida és un dels més populars dins de la teràpia Gestalt. El va idear Fritz Perls, un psicòleg que tenia la voluntat de confeccionar una tècnica per tal que els pacients poguessin reintegrar a la seva vida determinades qüestions i fenòmens que havien quedat irresolts.

 

En concret, es basa en recrear una trobada concreta amb algú o alguna situació per establir un diàleg i poder contactar amb l’esdeveniment en qüestió a nivell emocional, de manera que ens permeti acceptar els fets i concloure’ls.

 

La denominació de cadira buida es deriva de l’ús d’una cadira autèntica on el pacient, a través de la seva imaginació, farà que s’assegui l’individu, la faceta o la situació concreta que li està causant el bloqueig emocional per, a continuació, poder-hi establir un diàleg.

La cadira buida pot ajudar-nos a superar experiències del passat que ens han afectat molt | Cedida

 

Usos de la tècnica

Sovint es fa servir en situacions similars a la de l’exemple que hem esmentat, per mirar d’enfrontar pèrdues que ens han causat un trauma o mentre s’elabora el dol. Ara bé, els seus usos no es limiten solament a aquest àmbit: també es fa servir per aconseguir que acceptem facetes concretes de la nostra personalitat o de la nostra manera de veure les coses que no veiem com a acceptables. A més, s’utilitza per adequar la percepció de determinades discapacitats o limitacions concretes —com en els casos d’amputacions, d’estar perdent alguna facultat, etc.

 

Igualment, el mètode és molt útil per mirar de plantar cara a determinats fets traumàtics que poden desembocar o no en un Trastorn per Estrès Posttraumàtic i/o en trastorns dissociatius, com ara la síndrome del supervivent, els divorcis o les violacions. Aquest mètode, a banda, també es pot utilitzar en el món educatiu o, fins i tot, dins de les organitzacions, per mirar de combatre l’assetjament o la síndrome d'esgotament professional.

 

Sigui com sigui, es creu en el precepte que afirma que «al pacient no li cal una explicació, sinó que necessita tenir una experiència» per tancar un procés obert i acceptar els fets tal com són.

 

En l’aspecte terapèutic, a banda de ser un element idoni per fer que la persona pugui explorar la seva perspectiva de les coses i pugui establir un contacte amb les emocions que té, aporta una gran quantitat d’informació per al pacient i també per al professional quant a la forma del primer de processar els fets concrets i a l’efecte que això ha tingut en la seva qualitat vital, cosa que també afavoreix l’aplicació de certes actuacions per mirar de millorar la manera de tractar els conflictes examinats.

 

Com funciona la cadira buida?

Tot seguit, podrem observar en què consisteix exactament el funcionament d’aquesta tècnica. Primer de tot, durant la fase preparatòria, es confronta a nivell físic l’individu que se sotmet al mètode amb la cadira buida. Així, es col·loca aquest moble al davant de la persona en qüestió —tot i que en alguns casos es pot situar orientat en diagonal perquè no es percebi una oposició cap a l’individu o fet concret imaginat.

 

Després, el pacient rep la instrucció de projectar, de manera imaginària, un individu, sentiment, part de la seva personalitat o situació concreta a la cadira, per establir-hi un diàleg.

 

En tercer lloc, es demana que el pacient expliqui com ha estat aquesta projecció, per tal de reforçar la imatge que s’ha format a la seva ment. És important fer referència tant als aspectes o efectes positius com als negatius de l’individu o situació en qüestió.

 

Si s’ha produït un divorci o una mort, pot ser molt profitós recordar com era el vincle anterior a aquest fet i què va passar anteriorment. En el cas de traumes, sentiments o facetes no acceptades d’un mateix, pot resultar convenient mirar de trobar l’instant en què van sorgir o en què van esdevenir problemàtics.

 

Segurament, en aquest context ens podria venir al cap alguna cosa que no es va resoldre o les sensacions que ens va causar el fet concret, cosa que ens ajudaria a ser conscients de diversos elements que havien quedat bloquejats.

 

Primeres passes cap al diàleg

Més endavant, durant la fase en què es produeix l’expressió verbal, el pacient comença a parlar en veu alta amb la projecció que ha fet, mirant de dir la veritat i de mostrar els detalls concrets que ha estat incapaç de deixar veure durant el seu dia a dia o quan estava amb l’individu concret, de quina manera ha viscut aquesta situació determinada i per quina raó això s’ha produït d’aquesta forma.

 

Aquí, la funció del terapeuta ha de ser supervisar el diàleg i mirar de redirigir-lo quan detecti possibles desviacions que podrien agreujar la situació. Tot això ho ha de fer vetllant sempre per no impedir que el flux de pensament del pacient es vagi desenvolupant correctament.

 

Encara que en determinades variants d’aquesta tècnica no es fa, pot ser molt profitós mirar de fer que el pacient, en un determinat moment, es canviï de cadira i segui a la de la projecció, per tal de col·locar-se al lloc de l’altre i poder expressar les seves emocions amb més facilitat. Es tracta d’un intercanvi que pot produir-se diversos cops, quan el terapeuta ho cregui convenient i pensi que té coherència amb el conflicte en qüestió.

 

Tot seguit, es procedeix a assenyalar al pacient les sensacions que transmet i a ajudar-lo a reflexionar per tal d’aconseguir que pugui detectar les reaccions emocionals que té i ser-ne conscient, a banda de veure l’efecte que li ha causat el fet concret, tant a ell com a la seva vida quotidiana.

 

En darrer lloc, el terapeuta convida el seu pacient a tancar els ulls i a imaginar que la projecció entra dins seu. Després, li indicarà que vagi esborrant les imatges que ha creat alhora que torna a centrar-se només en el context real a la consulta.

 

Es tracta d'una teràpia on la imaginació té un paper fonamental | BBC

 

Problemes per utilitzar la tècnica

Encara que aquest mètode ha resultat molt efectiu quan es tracta de desbloquejar les emocions, de resoldre dols i d’autoacceptar-se, diverses resistències podrien obstaculitzar-ne l’aplicació.

 

En primer lloc, aquesta classe de tècnica necessita que es projecti i es concebi una imatge concreta d’algú o d’una part de nosaltres mateixos. Per tant, si un individu no és capaç d’imaginar clarament algú altre o un aspecte de la seva personalitat no podrà aprofitar bé aquesta tècnica. Això no obstant, el terapeuta pot guiar els seus pacients mitjançant una sèrie de preguntes que puguin ajudar-los a dur a terme la projecció amb més facilitat.

 

Hi ha un altre obstacle que té relació amb el fet que el pacient podria negar-se a utilitzar-la si la considera ridícula o si té problemes o temor quan es tracta de mostrar els seus pensaments en veu alta.

 

Finalment, hi pot haver una dificultat lligada a la capacitat per identificar l’element bloquejat en qüestió, cosa que podria fer que el pacient no pogués trobar altres perspectives sobre el fet que ha experimentat, el que s’ha de tractar i treballar. A vegades costa trobar l’element concret que està perjudicant els pacients.

 

Altres elements que s’han de tenir en compte

Cal ser ben conscients que només es pot utilitzar aquest mètode davant d’un terapeuta qualificat per supervisar-nos i dirigir-nos.

 

A més, tot i que es pot fer servir de moltes maneres, la cadira buida es fa servir de manera intermitent, únicament quan fa que sigui més fàcil analitzar la situació problemàtica o establir un contacte emocional amb una determinada part del ‘self’ del pacient.

 

Referències bibliogràfiques:

  • Castanedo, C. (1981) La Terapia Gestáltica aplicada a los sueños de adolescentes. Rev. Cost. Cienc. Méd.; 2(1), pp. 25 - 28.
  • Fromm - Reichmann, F. (1960). Principles of Intensive Psychotherapy. Chicago: The University of Chicago Press.
  • PerIs, F. (1976) Gestalt Approach and Eye Witness to Therapy. Nova York: Bantam Books.
  • PerIs, F, Hefferline R., Goodman, P. (1951). Gestalt Therapy. Nova York: Doll Publishing Inc.
  • Martín, A. (2013). Manual Práctico de Psicoterapia Gestalt. 11a edició. Desclée de Brouwner, pp. 159 - 161.
  • Greenberg, L.S. i altres (1996). Facilitando el cambio emocional. El proceso terapéutico punto por punto. Barcelona: Paidós.