CatalunyaDiari.cat

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

ÚLTIMA HORA

Mor un motorista en un accident a l'N-II a la Selva

La teoria de la dissonància cognitiva explica l’autoengany

T’expliquem en què consisteix aquest concepte gràcies a l’ajuda de Leon Festinger
Leon Festinger | Psicología y Mente

 

Leon Festinger va ser un psicòleg que va formular la teoria de la dissonància cognitiva per mirar d’explicar de quina manera els humans proven de conservar la seva pròpia consistència interna.

 

Festinger suggeria que les persones compten amb una necessitat interior ben forta que fa que es vulguin assegurar que les seves actituds, creences i comportament mantinguin una coherència. Quan no hi ha una consistència entre aquests elements, es produeix un conflicte que es tradueix en una manca d’harmonia, un fet que la majoria d’individus lluiten per evitar.

 

La teoria s’ha estudiat molt dins de l’àmbit de la psicologia, i es podria definir com una tensió, incomoditat o ansietat experimentada per les persones quan veuen que els seus comportaments o creences entren en conflicte amb les coses que duen a terme. Aquesta incomoditat pot fer que es vulgui canviar la conducta o que es defensin les pròpies actituds o creences —fins i tot produint-se un autoengany— per mirar de fer minvar el malestar generat.

El 1957, Festinger va publicar l’obra ‘Theory of Cognitive Dissonance’, un treball revolucionari dins de l’àmbit de la psicologia social que s’ha fet servir en àrees molt diverses, com ara la dinàmica de grups, la motivació, l’estudi pel que fa al canvi d’actituds i la presa de les decisions.

 

Quin és el vincle existent entre la dissonància cognitiva i la mentida?

El lligam existent entre la dissonància cognitiva i la mentida sempre ha cridat molt l’atenció de les persones que han estudiat el tema. Leon Festinger, amb James Merrill Carlsmith, que era col·lega seu, va conduir una investigació que va arribar a demostrar que la ment de les persones mentideres resol la dissonància cognitiva assumint que la mentida és una certesa.

Experiment de Carlsmith i Festinger

Tots dos homes van aconseguir idear un experiment per demostrar que, en el cas que tinguem poca motivació extrínseca per tal de justificar una actitud que estigui en contra de les creences o actituds que tenim, tenim tendència a modificar la nostra opinió per tal de racionalitzar les accions que duem a terme.

Les persones sovint modifiquen les seves opinions per racionalitzar les seves actituds | Psicología y Mente

 

Per aquesta raó, es va dividir en tres grups uns estudiants de la universitat californiana d’Stanford i se’ls va demanar que duguessin a terme una tasca que consideraven que era altament avorrida. A continuació, es va demanar als participants en l’experiment que diguessin una mentida i fessin creure a unes altres persones que havia estat una tasca ben divertida. El grup 1 va poder marxar sense haver de dir res al nou grup, el grup 2 va rebre 1 dòlar poc abans de mentir i el grup 3 va rebre un total de 20 dòlars.

 

Set dies després, Festinger va demanar als subjectes de l’experiment que li diguessin com havien trobat la tasca. Tant el grup 1 com el 3 van dir que la tasca els havia semblat ben avorrida, però el grup 2 va afirmar que l’havia trobat divertida. Per quin motiu les persones que només havien rebut 1 dòlar deien que els havia semblat divertida? 

 

Els encarregats de dur a terme l’estudi van arribar a la conclusió que les persones experimenten una dissonància entre les cognicions que estan en conflicte. Els estudiants que únicament van rebre 1 dòlar van veure’s obligats a modificar les coses que pensaven, perquè no existia cap altra justificació possible —1 dòlar era una quantitat de diners molt baixa i originava dissonància cognitiva.

 

En canvi, les persones que havien rebut la quantitat de 20 dòlars comptaven amb una justificació externa per a la seva manera de comportar-se, cosa que els va produir un grau inferior de dissonància. Això sembla apuntar al fet que, en el cas que no existeixin causes externes per justificar la manera de comportar-se de la gent, resulta més senzill modificar les seves actituds o creences.

 

Fer créixer la dissonància cognitiva per detectar les persones mentideres

Anastasio Ovejero va dur a terme una altra investigació molt coneguda sobre aquest tema i va afirmar que, pel que fa a la mentida, «Cal que entenguem que, de manera general, els subjectes viuen en consonància cognitiva entre la manera que tenen d’actuar i pensar i que, si existeix alguna raó per la qual no poden ser congruents, miraran de no esmentar els fets que originen la dissonància per tal d’evitar que augmenti i intentaran tornar a acomodar els seus principis, valors o idees. Això ho fan per autojustificar-se, per tal que totes les seves idees puguin encaixar entre elles i perquè disminueixi la tensió existent».

 

En els casos de dissonància cognitiva, a banda d’intentar reduir-la de manera activa, les persones sovint eviten les informacions i situacions que els podrien originar un malestar.

 

Exemples relacionats amb l’ús de la dissonància cognitiva per mirar d’enxampar els mentiders

Una bona forma d’aconseguir enxampar les persones que diuen mentides és fer que n’augmenti la dissonància cognitiva, per poder-ne identificar els principals senyals delators. Com a exemple d’això podem posar el cas d’un home que es diu Carlos, aturat des de fa dos anys, que tot just comença una feina de comercial en una companyia elèctrica. Encara que en Carlos té els seus valors i és honest, a final de mes ha de portar diners a casa

 

Sempre que en Carlos va a veure algun client, li ha de mirar de vendre un producte que és conscient que a llarg termini li comportarà una pèrdua de diners al seu comprador. Això crea un conflicte amb els seus valors i creences i li provoca una dissonància cognitiva. En Carlos s’haurà de justificar de manera interna i haurà de mirar d’originar idees noves enfocades a mitigar el malestar que podria originar-li aquesta situació.

 

Per part seva, el client pot veure diversos signes contradictoris en el cas que faci prou pressió cap a en Carlos perquè la seva dissonància cognitiva augmenti: la situació podria afectar les afirmacions que fes, el to de veu que mostrés o fins i tot els gestos que articulés. Segons Festinger, «Els individus no ens sentim còmodes quan tenim creences contradictòries o quan les creences que allotgem no mantenen una harmonia amb allò que duem a terme».

 

La psicòloga Ciara Molina és l’autora de l’obra « Emociones expresadas, emociones superadas: Una guía para lograr el equilibrio psicológico a través de la gestión de nuestras emociones», a través de la qual expressa que, per culpa de la dissonància cognitiva, «sovint a la incomoditat i al malestar els acompanyen els sentiments de frustració, enuig, vergonya o culpa».

 

L’exemple clàssic del cas dels fumadors

Hi ha un exemple molt habitual sobre de la dissonància cognitiva que ens parla de les persones fumadores. Tothom sap que el fet de fumar pot produir diversos problemes de salut —trastorns respiratoris, càncer, fatiga crònica i, en els casos més extrems, la mort. Així, per què la gent fuma tot i saber que el fet de consumir tabac té tots aquests inconvenients?

 

El fet de ser conscient que el tabac perjudica en gran mesura la salut de cada persona però seguir fumant origina una dissonància que sorgeix entre dues cognicions diferents: «el fet de fumar és perjudicial per a la meva pròpia salut» i «necessito gaudir de salut». Ara bé, lluny de deixar de fumar o de no sentir-se bé pel fet de fumar, els fumadors poden intentar autojustificar-se amb afirmacions com ara «no val la pena viure molts anys si no puc gaudir».

 

Amb aquest exemple podem veure que habitualment tenim tendència a reduir la dissonància cognitiva a través d’una distorsió de la informació rebuda. En el cas que fumem, no fem tant de cas a les proves que existeixen al voltant del vincle entre el càncer i el tabac.

 

Els individus s’estimen més no sentir res que faci que entrin en un conflicte amb els seus desitjos i creences profunds, encara que fins i tot els paquets de tabac adverteixin contra els riscos que fumar té per a la salut.

Els fumadors sovint miren d'autojustificar-se per seguir fumant | Cedida

 

La dissonància cognitiva en els casos d’infidelitat

Les persones que han comès una infidelitat també podrien constituir un exemple ben clar pel que fa a la dissonància cognitiva. Un gran nombre de persones diuen que mai podrien cometre una infidelitat i són conscients que no voldrien que algú altre els fos infidel.

 

Tot i això, a vegades ho poden ser i, quan perpetren la infidelitat, sovint es justifiquen i es diuen a elles mateixes que és culpa de l’altra persona que conforma la parella —que està massa amb les seves amistats, que ja no li proporciona el mateix tracte, etc., i tot això perquè el pes d’haver comès una infidelitat pot fer patir molt, sobretot si es pensa que la infidelitat només la perpetra gent dolenta.

 

Passat un temps, de fet, la dissonància cognitiva pot anar a pitjor, i el fet de veure sovint l’altre membre de la parella pot fer que la persona que hagi estat infidel confessi el que ha fet, perquè probablement s’anirà sentint més malament cada cop. La lluita interna pot fer desesperar algunes persones, que poden patir problemes greus lligats amb la salut emocional a causa dels seus intents per justificar-se pel que fa a aquesta situació.

 

En aquests casos, la dissonància cognitiva pot arribar a afectar àmbits de la vida ben diferents, com ara les amistats, la feina, etc. Sovint, l’única forma d’aconseguir deixar de patir és confessar els fets.

 

Si es produeix una dissonància cognitiva originada per una infidelitat, el subjecte sovint es veu impulsat a fer alguna cosa per fer que disminueixi, perquè l’ansietat i el malestar que li causa això és molt elevat.

 

Ara bé, quan no hi ha cap opció de modificar la situació —com en els fets del passat—, la persona intentarà modificar les seves cognicions o, fins i tot, la valoració de les seves accions. Els problemes apareixen perquè la convivència diària amb la persona que ha patit la seva infidelitat fa que el seu sentiment de culpa la vagi matant per dins.