EN DIRECTE

🚨 Tots els talls de carretera a Barcelona i Catalunya

MINUT A MINUT

🔴 La vaga general en directe

ÚLTIMA HORA

🚧 Els CDR anuncien una acampada indefinida a la Gran Via de Barcelona

Tot sobre el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat

T’expliquem en què consisteix aquesta patologia
Descobreix en què consisteix el TIDP i com es pot diagnosticar | Psiqueviva

 

El TIDP o trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat és un trastorn que no resulta gens senzill, que no ha estat gaire objecte d’estudi i que, per als professionals de la salut mental, constitueix un desafiament. En part, la complexitat que té s’explica perquè és molt difícil d’identificar. Per aquesta raó, hi ha un gran nombre de casos que s’acaben perdent dins de l’anonimat.

 

Un trastorn que es discuteix i no és gens senzill

Sovint, un dels desafiaments que primer troben els pacients d’aquest trastorn que fan teràpia és que la seva diagnosi no se sol fer de manera completa ni encertada. I no és completa perquè, tot i que pot resultar adequada o pertinent en algun ‘alter ego’, sovint és inadequada dins del context de multiplicitat en el qual es troba l’afectat.

 

Hi ha molta gent que té TIDP i que no es tracta mai, ni amb un psiquiatra ni amb un psicòleg. Si ho fa, a més, normalment rep una diagnosi que no és encertada i, d’aquesta manera, no se la pot ajudar com caldria.

 

En què consisteix el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat?

Hi ha diverses persones que s’han especialitzat en aquest trastorn, com ara la psicoanalista Valerie Sinason, que alhora dirigeix la Clínica per als estudis de la dissociació. Sinason, a més, ha editat el llibre ‘Attachment Trauma and Multiplicity’, i en la seva introducció de la pàgina 5 de la versió de 2002 comenta el següent:

 

«Durant la darrera dècada, he ajudat en l’assessorament i el tractament de diversos infants i adults, sobretot de sexe femení, amb TIDP. Hi ha un biaix especialment significatiu pel que fa al sexe dels individus afectats per aquest trastorn. Els nens de sexe masculí que han patit algun abús tenen més tendència a exterioritzar el trauma que tenen, tot i que les respostes d’exteriorització s’utilitzen en els dos sexes.

 

Una gran part dels infants i dels adults que he vist a la consulta han rebut una diagnosi equivocada: se’ls ha qualificat com a psicòtics, limítrofs, esquizofrènics, persones amb trastorn antisocial, etc. Tot i que la medicació antipsicòtica no els afectava gens o gairebé gens, que les veus dins del seu cap provenien de dins seu i no de l’exterior, i que no tenien un trastorn del pensament al voltant del lloc ni del temps —si no és que es trobaven en un moment de tràngol—, els terapeutes no eren capaços de detectar errors de diagnosi.

 

A causa d’aquesta confusió a nivell professional i de la negació que se’n fa en l’àmbit social, hi ha determinats pacients que han arribat a ser capaços d’amagar la seva multiplicitat quan han rebut l’acusació d’inventar-la. Pel que fa a la rellevant pregunta sobre el nombre reduït d’infants amb estats dissociats severs, hi va haver diversos pacients que van reafirmar les respostes negatives a les confessions de nens que els duien a tendir a ocultar els símptomes. Eren nens als quals se’ls deia que això era transitori, que se’ls acabaria passant i que només era un fenomen d’amics imaginaris»

 

El concepte de dissociació

La dissociació es refereix al procés de separar o d’encapsular l’emoció o bé el record que es vincula directament amb el trauma que té el ‘jo conscient’. Es tracta de mantenir fora de la vista, amb creativitat, quelcom que no és acceptable.

Quan es produeix una dissociació, separem aquell element vinculat amb un trauma | Psicología y Mente

 

El sistema intern de la persona crea el mecanisme de supervivència del TIDP amb l’objectiu de mantenir protegits diversos secrets i d’ajudar a adaptar-se de manera continuada a tot l’entorn. Igualment, aquest mecanisme promou i conserva l’afecció amb la persona abusadora i, a nivell mental, possibilita que en compartiments separats hi hagi emocions conflictives.

 

De manera més concreta, cal remarcar que la dissociació implica moltes conductes que constitueixen lapses dins del procés psicològic i cognitiu. Les tres classes de conducta dissociativa que hi ha i que hom ha consensuat són: l’absorció, la despersonalització i l’amnèsia.

 

  • L’absorció comporta que ens involucrem tant en allò que fem que l’individu acaba oblidant allò que passa al seu entorn.
  • La despersonalització consisteix a experimentar les coses com si la persona fos un observador que no estigués connectat als sentiments o al propi cos.
  • L’amnèsia dissociativa fa que ens topem de sobte amb una situació o que ens haguem d’encarar amb l’evidència d’haver dut a terme alguna cosa que no recordem.

 

Unes causes relacionades amb els traumes

A una publicació de North ‘et al.’ de 1983 que Sinason va citar a la pàgina 10 del seu llibre, es veia com aquesta condició estava relacionada amb un percentatge elevat d’abusos sexuals als nens i, a banda, es veia com això originava entre un 24 i un 67% d’abusos sexuals durant l’adultesa, a més d’un 81% de casos d’intents de suïcidi.

 

En aquest sentit, queda demostrat que el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat constitueix un aspecte rellevant pel que fa a l’agrupació de condicions que s’han originat a partir d’algun trauma. Als Estats Units d’Amèrica, en un recull d’un total de 100 pacients afectats per aquest trastorn, va veure’s que un 97% d’aquests pacients havia viscut importants traumes durant la seva infantesa i gairebé el 50% d’aquests havien presenciat la mort violenta d’una persona pròxima. —Putman ‘et al.’, 1986; citat per Sinason a la pàgina 11.

 

No ha estat gens fàcil fins fa ben poc el fet de documentar algun cas de trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat entre els nens, tot i que alguns defensen que aquest fet no implica que no n’hi hagi. En el cas dels nois que són adolescents, passa exactament el mateix, i únicament han rebut el suport dels científics els casos d’adults amb aquest trastorn.

 

Richard Kluft pensava que estava duent a terme uns esforços que no donaven fruit per tal de mirar d’identificar on era el rastre de la història d’aquest trastorn. Els intents que va dur a terme per tal d’aconseguir trobar algun cas infantil de TIDP van ser un «fracàs no mitigat». Kluft parlava del cas d’un infant de 8 anys que aparentment presentava diversos estats de personalitat desenvolupats, després de veure com una persona s’havia estat a punt d’ofegar dins de l’aigua i d’haver patit alguna mena d’abús físic.

 

Tanmateix, l’home va adonar-se, juntament amb alguns altres col·legues seus, que calia que ampliés el seu camp de visió. Es va adonar que MacMahon i Gagan —1984, citat per Bentovim, A. a la pàgina 21— feien la descripció d’una noció de trastorn de personalitat múltiple incipient en els infants, i que van contemplar la possibilitat d’un espectre de la fenomenologia dissociativa més extens que podien manifestar els infants.

 

Diagnosticar el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat

El manual diagnòstic DSM-V estableix els següents criteris per diagnosticar aquest trastorn:

 

  • El fet de comptar amb una identitat diferent o més, o amb estats de personalitat diversos —cadascun dels quals té uns patrons de percepció que es caracteritzen per una estabilitat notable, relacionats amb el jo i l’entorn i pensant-hi.

 

  • Com a mínim dos estats de personalitat o dues identitats prenen el control de la manera de comportar-se de l’individu, de manera recurrent.

 

  • Una incapacitat a l’hora de recordar informació personal rellevant que s’estén massa com per poder-se explicar mitjançant l’oblit habitual i que no s’origina directament per culpa de condicions mèdiques generals —com en el cas dels atacs parcials que són complexos— ni de cap substància —com en els casos de quedar inconscient o comportar-se de forma caòtica quan es produeix una intoxicació per mitjà de l’alcohol.

 

Guia per diagnosticar i tractar el TIDP

Sigui quin sigui el diagnòstic, si hi ha present una dissociació —que constitueix un mecanisme de defensa—, resulta rellevant que investiguem el paper que té per a l’existència del pacient afectat.

 

El terapeuta hauria de discriminar la dissociació i esmentar els mecanismes de defensa com a integrants dins d’un procés. Aleshores, pot fer l’acompanyament del pacient pel que fa a les raons que li calen per emprar la dissociació com a mecanisme per defensar-se.

 

En cas que el professional de la salut mental parli de la dissociació de seguida que vegi que n’hi ha algun indici, la podrà diagnosticar d’una manera més senzilla. Si fa servir el SDQ-20 —Qüestionari de Dissociació Somatomorfo— o la DONIS —Escala d’Experiències Dissociatives—, podria contribuir a establir la funció i el grau de la dissociació per a la vida de l’individu, segons Haddock, D. B., 2001, pàgina 72.

Hi ha diversos criteris que ens poden ajudar a fer una correcta diagnosi del TIDP | Psicología y Mente

 

L’ISSD, Societat Internacional per a l’Estudi de la Dissociació, ha dut a terme el desenvolupament de pautes generals per poder diagnosticar i tractar el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat. Expressa que la base dels diagnòstics constitueix un estat mental centrat en els interrogants vinculats amb els símptomes dissociatius.

 

A més, l’ISSD aconsella utilitzar instruments per tal de dur a terme una revisió de la dissociació, com ara la DONIS, l’entrevista clínica per als trastorns dissociatius que s’inclou al DSM-IV i, finalment, el DDIS o programa d’entrevistes per a trastorns dissociatius.

 

Ross va desenvolupar l’entrevista DDIS, que està molt ben estructurada i dona cobertura a diverses temàtiques vinculades amb la diagnosi del trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat, a més d’alguns altres trastorns psicològics.

 

Aquesta entrevista pot resultar de gran utilitat quan es tracta de dur a terme una diagnosi diferencial, i també cal destacar que ofereix als terapeutes una mitjana de puntuacions per a cada subsecció, fonamentada en una mostra de pacients amb trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat que van respondre. Marlene Steinberg va desenvolupar un altre tipus d’entrevista molt estructurat per tal de fer la diagnosi de la dissociació, anomenat SCID-D-R.

 

Un aspecte rellevant del treball que va dur a terme Steinberg es fonamenta en un total de cinc símptomes dissociatius que cal que es mostrin per tal de dur a terme la diagnosi del TIDP o del TIDPNE —que vol dir trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat no específic—, que són els següents: despersonalització, amnèsia dissociativa, desrealització, confusió identitària i alteració identitària.

 

El dissociador viu el TIDP com una confusió identitària i, en canvi, el no dissociador viu de manera més integrada. L’experiència que es vincula amb el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat situa el dissociador com una persona que sovint sent una desconnexió amb el seu entorn, com si visqués parcialment dins d’un somni. El SCID-D-R serveix de suport al professional clínic per tal de detectar els aspectes concrets d’aquests casos.

 

El procés de la diagnosi

Sigui com sigui, els components fonamentals per al terapeuta que es vinculen amb el procés del diagnòstic engloben el següent, sense limitar-s’hi:

 

Determinar amb exhaustivitat la història del pacient

Primer de tot, es du a terme una entrevista que pot tenir una durada d’entre una i tres sessions. Es fa èmfasi en aspectes vinculats amb l’entorn familiar original, a banda d’en la història física i psiquiàtrica. Cal que el terapeuta estigui atent a les possibles llacunes dins de la memòria o a les inconsistències que poden presentar els relats que fa el propi pacient.

 

Dur a terme una observació de manera directa

Pot resultar molt profitós apuntar tot allò relacionat amb l’evitació i l’amnèsia que es produeixi dins de la sessió de teràpia. Igualment, cal dur a terme una apreciació de les transformacions dels trets facials o dels vinculats amb la veu, per determinar si poden semblar que no s’ajusten al context o a la situació del present. Detectar un estat de confusió o son extrema que dificulti que, durant la sessió, el pacient pugui seguir el seu terapeuta —Bray Haddock, Deborah, 2001, pàgines 74-77.

 

Revisar les experiències dissociatives que s’han produït

En cas que sospitem que hi podria haver una dissociació, podem fer servir diferents eines de revisió, com ara el DDIS, el SDQ-20, la DONIS o el SCID-R, per tal de recopilar més dades sobre aquesta possible dissociació.

 

Abans de fer una diagnosi de TIDP o TIDPNE, és important que es faci un seguiment dels símptomes que es vinculen amb la desrealització, la confusió identitària, l’alteració identitària, la despersonalització i l’amnèsia.

 

Una diagnosi diferencial que s’utilitza per tal de descartar alguns altres trastorns concrets

Podem començar fent una consideració de les diagnosis anteriors, tenint en ment el total de les diagnosis dutes a terme, els cops que els pacients s’han tractat i les fites que s’han assolit durant els tractaments previs. Es consideraran els diagnòstics anteriors tot i que no es facin servir —si no és que avui en dia s’ajusten als requisits establerts pel DSM.

 

A continuació, s’hauria de fer una comparació entre els criteris que estableix el DSM i els trastorns en els quals la dissociació és un constituent de la seva composició. El trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat només s’hauria de diagnosticar després d’haver observat una modificació dels ‘alter ego’.

 

Finalment, cal veure si es constata la presència de trastorns relacionats amb l’alimentació i d’abusos de substàncies. En el cas que pensem que hi podria haver una dissociació, les eines de revisió com ara l’ED o el CD ens poden donar més perspectiva sobre la funció d’aquest procés.

 

Confirmar que la diagnosi és correcta

En el cas que es produeixi una confirmació de la dissociació de nou a través de la comparació dels criteris que estableix el DSM pel que fa a les diagnosis possibles i la diagnosi del trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat, únicament es pot fer després d’haver constatat com es relleven els ‘alter ego’. Fins aleshores, la diagnosi més encertada serà la del TIDPNE, és a dir, el trastorn d’identitat dissociatiu de la personalitat no específic, o la SEP o Síndrome d’Estrès Posttraumàtic.

 

Referències bibliogràfiques:

  • Bray Haddock, Deborah, 2001. The dissociative identity disorder. Sourcebook. McGrow-Hill Publishers, Nova York.
  • Fombellida Velasco, L. i J. A. Sánchez Moro, 2003. Personalidad múltiple: un caso raro en la práctica forense. Cuadernos de Medicina Forense. Sevilla, Espanya.
  • Orengo García, F, 2000. Prevalencia, diagnóstico y abordaje terapéutico del trastorno de identidad disociativo o trastorno de personalidad múltiple. www.psiquiatria.com
  • Rich, Robert, 2005. Got parts?: An insider's guide to managing life successfully with dissociative identity disorder. ATW and Loving Healing Press. Estats Units.
  • Sinason, Valerie, 2002. Attachment, trauma and multiplicity. Working with Dissociative Identity Disorder. Routledge, Regne Unit.

 

🔴 Ara pots rebre els avisos del tall de carreteres al teu correu. Fes clic aquí!

Comentaris