CatalunyaDiari.cat

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

IMATGES

Enfarinada testimonial a partir dels 700 metres aquest matí

El perquè del victimisme crònic d’algunes persones

Alguns individus es queixen per vici. Per quina raó?
Hi ha individus que sempre es queixen i assumeixen el rol de víctima | Psicología y Mente

 

En determinades situacions quotidianes, tothom algun cop ha assumit un paper de víctima. Sovint, aquest rol és assumit per uns fets que fan que ens puguem sentir en una situació de desemparament o vulnerabilitat considerable.

 

El victimisme com a tret de la personalitat

Ara bé, alguns individus mostren un victimisme crònic: es queixen i es lamenten de manera permanent sobre moltes coses, i s’amaguen rere una personalitat victimista, tot i que n’hi ha que no en són gens conscients. Així, aconsegueixen desprendre’s de les responsabilitats vinculades a les seves accions i fan culpables els altres de tot allò que els passa.

 

El fet de mantenir durant molt de temps aquesta actitud que podem anomenar «victimisme crònic» en si no constitueix una patologia que s’hagi classificat dins del manual DSM-5, però podria establir els fonaments psicològics per produir un trastorn paranoide. Això es produeix perquè l’individu culpa els altres de manera persistent de tot allò dolent que li acaba passant.

El pessimisme i el victimisme van lligats

Afrontar el dia a dia d’aquesta forma pot comportar altres repercussions negatives. Un dels problemes més evidents del victimisme crònic és la seva visió pessimista de l’existència, cosa que genera un entorn d’incomoditat i de desconfiança tant per a l’individu que es queixa constantment com per a la gent que té al voltant, que pensa que rep un tracte injust.

 

En molts casos, l’individu que té una marcada tendència cap al victimisme crònic alimenta diversos sentiments negatius —com ara l’ira o la rancúnia— que poden originar un victimisme agressiu. La persona victimista agressiva no només dona la culpa a la gent del seu voltant i es lamenta contínuament, sinó que igualment té tendència a adoptar comportaments violents i agressius, de menyspreu i d’intolerància cap a la integritat moral i física de la gent que pensa que és culpable per alguna raó concreta.

Quins trets caracteritzen els victimistes?

Així doncs, ens centrarem en diversos punts per examinar els trets de personalitat i les actituds recurrents que caracteritzen els individus victimistes.

 

1. Duen a terme una deformació de la realitat de manera sistemàtica

Els victimistes crònics pensen que la culpa de totes les coses que els passen sempre és dels altres, i mai seva. El principal problema és que perceben la realitat d’una manera distorsionada, amb un locus de control extern, i que sovint pensen que totes les coses —tant les bones com les dolentes— no depenen mai de la seva voluntat o actitud.

 

Igualment, tenen tendència a exagerar les coses negatives de manera inconscient, i per això s’embarquen en un pessimisme molt fort que fa que no puguin veure els elements positius de la vida.

 

2. El seu reforç són les lamentacions constants

Les persones victimistes pensen que la seva situació està provocada pels mals actes de l’altra gent i també per les circumstàncies, i per això mai no senten cap responsabilitat per tot allò que els passa. Així, es lamenten durant tot el dia i troben en les queixes i els laments un reforç molt significatiu que els fa assumir el paper de víctimes i que els fa voler cridar l’atenció dels altres.

 

Aquests individus es veuen incapaços de demanar ajuda a l’altra gent i, per això, només es limiten a lamentar-se de les coses dolentes que els passen i de la mala sort que han tingut a l’hora de trobar gent indesitjable a tot arreu, en una recerca de protagonisme i atenció de manera no conscient.

Els victimistes es lamenten de manera continuada | Cedida

 

3. Necessiten trobar culpables

El victimisme permanent igualment es vincula molt als comportaments desconfiats. Aquests individus pensen que l’altra gent sempre actua moguda per interessos i amb males intencions contra ells. Per això, examinen al detall qualsevol petit gest d’aquells que tenen al voltant per mirar de trobar-hi algun indici de greuge, encara que sigui petit o quasi inexistent, per poder reforçar el seu paper de víctima.

 

Amb aquesta actitud, reafirmen el seu caràcter i són altament susceptibles al tracte de l’altra gent, exagerant els detalls més petits fins a nivells que podrien considerar-se patològics.

 

4. No fan mai autocrítica

Són incapaços de fer qualsevol autocrítica sobre l’actitud o les accions que han dut a terme. Els individus que mostren un victimisme crònic estan totalment convençuts que no tenen cap culpa de res, i per això no conceben que tinguin res a millorar o que se’ls pugui retreure alguna cosa.

 

Tal com hem esmentat, fan responsables de totes les coses les altres persones, i no poden entomar les crítiques ni reflexionar sobre els seus actes o el seu comportament per aconseguir millores en determinats aspectes de la seva vida.

 

No toleren ni els errors ni els defectes de l’altra gent, però veuen els seus errors com a coses sense importància i totalment justificables.

 

Quines tàctiques fan servir?

Quan un individu assumeix el paper de víctima, n’hi ha d’haver un altre al qual se li assigni el paper de culpable. Amb aquesta meta, la gent victimista crònica fa servir estratègies i tàctiques concretes per tal que els altres arribin a sentir-se totalment culpables de les coses.

 

Passar per alt aquesta manera de funcionar de la gent victimista pot fer que caiguem més fàcilment en el seu marc mental i que ens convencin del fet que tenim la culpa de tot.

 

1. Una oratòria i una retòrica particulars

Sovint, aquesta mena d’individus miren de desqualificar i ridiculitzar els arguments que presenten els seus «enemics». Ara bé, no miren de refutar les propostes de l’altre amb arguments o dades més rellevants, sinó que simplement el desqualifiquen i miren de fer que assumeixi un paper més aviat d’«atacant».

 

De quina manera ho fan? S’apoderen del paper de víctima quan hi ha una discussió perquè el seu contrincant sembli algú agressiu, poc empàtic i autoritari. La disciplina encarregada d’estudiar les argumentacions dona a aquest punt el nom de «retòrica centrista», perquè es tracta d’una tècnica per presentar l’adversari com algú radical en lloc de millorar-ne o rebatre’n els arguments. Així, qualsevol cosa que argumenta l’altre es converteix en una mostra d’extremisme i agressivitat.

 

Si l’individu victimista se sent acorralat per una dada o una afirmació que no es pot refutar, no respondrà amb altres dades o amb arguments, sinó que pronunciarà alguna expressió de l’estil «No m’agrada gens que vulguis imposar la teva opinió» o «M’ataques contínuament, m’estàs acusant de mentider?».

 

2. Una retirada a temps

A vegades, la persona victimista produeix un discurs centrat a eludir les seves responsabilitats per tal d’evitar el fet d’haver d’acceptar un error o de demanar excuses per una cosa que no ha fet bé. Per això, mirarà d’esquivar aquesta situació de la manera que pugui. A banda de la desqualificació dels arguments de l’altre —com hem dit al punt 1—, també fa servir una altra estratègia: fugir d’estudi per evitar reconèixer que s’equivocava.

 

De quina manera ho aconsegueix? Duent a terme un rol de víctima i una manipulació de la situació per crear una espiral confusa. Amb això, l’individu victimista mira de projectar els errors que ha comès cap a l’altre.

 

Un exemple d’això seria quan, durant una discussió, l’adversari aporta una informació fiable i demostrada que no s’ajusta a la postura de l’individu victimista, i aquest darrer no accepta que s’equivocava.

 

En comptes de reconèixer-ho, mirarà de retirar-se amb aquestes frases tan típiques com ara: «Em culpes només per donar la meva opinió, no serveix per a res discutir amb algú com tu» o «Això no contradiu les meves informacions, deixa de confondre’ns amb xifres que no s’escauen». Després de dir això, segurament marxaran pensant que han «guanyat».

Aquesta mena de persones no reconeix mai la seva culpa | Psicología y Mente
 

3. Un xantatge emocional

La darrera tècnica més emprada per part dels individus victimistes és la del xantatge emocional. Si saben els defectes i les virtuts dels seus oponents, manipularan les seves emocions per aconseguir sortir-se amb la seva i fer-se les víctimes. Els individus que sempre es fan les víctimes poden reconèixer les emocions molt fàcilment, i fan servir les debilitats i les fortaleses dels altres a favor seu.

 

De quina manera ho aconsegueixen? Poden identificar els punts febles dels altres i miren d’aprofitar l’empatia que els puguin dispensar. Així, manipulen l’estat de les coses per tal que l’altra persona acabi assumint el rol de botxí i per semblar sempre les víctimes.

 

Aquests comportaments es poden arribar a mostrar, per exemple, en els casos de les mares que miren de fer sentir culpables els fills amb expressions com ara: «Sempre faig moltes coses perquè estiguis bé i tu m’ho pagues així». L’estratègia de manipulació del xantatge emocional sovint també s’empra en les relacions de parella.

 

 

Com es pot tractar amb algú que és així?

Si una persona del teu cercle més proper és una victimista crònica, el millor és que puguis detectar-la. Un cop identificada, hauries de mirar de no caure en el seu joc manipulador. Això pots aconseguir-ho fent-li saber que sempre es lamenta per les mateixes coses i que, a la vida, la valentia consisteix a buscar solucions als problemes.

 

En el cas que aquest individu estigui obert a buscar remeis als problemes que té, se li hauria de donar un cop de mà i que sàpiga que som al seu costat, però igualment hauríem de fer que els quedi ben clar que no perdrem ni un minut escoltant els seus laments.

 

Així, hauries de ser pragmàtic i preocupar-te sobretot per tu, mirant d’evitar tant com puguis que t’enganxi les males vibracions que el caracteritzen. Evita acceptar que et culpabilitzin dels seus patiments i problemes: només et feriran si els ho permets.