Les pel·lícules de Tarantino: de les pitjors a les millors

Analitzem les obres d'un dels directors de més pes del cinema contemporani
Hem recopilat les pel·lícules del mestre Tarantino, classificades de més dolentes a més bones | Insight Editions
 

Els seus títols es troben entre els més aclamats pel públic dels darrers anys. El guionista i director, estimat i rebutjat  —o potser incomprès— alhora, ha captivat l'atenció dels espectadors a través del seu estil intransferible i totalment singular, per mitjà del qual ha aconseguit inscriure el seu nom dins de la història com un dels més importants del cinema contemporani.

 

 

Els millors 10 títols de Tarantino, classificats de més dolents a més bons

Si comparem la seva carrera amb la d'alguns altres directors de cinema, no és de les més prolífiques. Ara bé, sempre que ens delecta amb l'estrena d'una pel·lícula nova, les sales s'omplen per descobrir què ens vol explicar. Tot i que ens agraden totes, n'hi ha que ens agraden més i, per això, les hem classificat de les que considerem les pitjors a les que considerem les millors.

 

10. My best friend’s birthday, de 1987

Poc abans del seu aniversari, en Mickey veu com la seva xicota decideix acabar amb la relació sentimental que tenen. Per tal de compensar-li el mal tràngol, en Clarence —millor amic del protagonista— li prepararà una festa espectacular perquè l'aconsegueixi oblidar.

 

Un migmetratge de 35 minuts de durada que, malgrat que no està del tot complet, es pot considerar com la primera producció cinematogràfica de Tarantino. Cal recordar, de fet, que aquest virtuós de les produccions elaborades no va estudiar cinema i que es va formar només a partir de la seva feina en un videoclub modest.

 

9. Grindhouse: Death Proof, de 2007

Amb l'ajuda del seu amic Robert Rodríguez, també cineasta, Tarantino va filmar 'Grindhouse', un díptic que és tot un homenatge als llargmetratges de sèrie Z que durant els 70 es projectaven als autocinemes.

 

Mentre Rodríguez es va encarregar uns mesos abans de la direcció de 'Planet Terror', Tarantino va participar en aquest títol, on parla de la història de l'anomenat «Especialista Mike», un antic conductor professional que s'encarregava de rodar les escenes arriscades dels antics llargmetratges d'acció. Ara bé, en Mike, damunt del seu cotxe «a prova de mort», acaba esdevenint un llunàtic amb la intenció d'assassinar els conductors que es troba al volant, a la carretera. 

 

8. The Hateful Eight, de 2015

Fins avui, la darrera pel·lícula que ens ha ofert Tarantino ha estat aquesta: una història que té lloc als Estats Units, després de la guerra de Secessió. En concret, l'escenari del llargmetratge és una cabanya de les muntanyes nevades de Wyoming, un indret inhòspit on van a parar diversos individus que intenten resguardar-se d'una tempesta hivernal.  

 

Així, en aquesta cabanya hauran de conviure quatre vaquers, el xèrif del municipi, un antic combatent de la guerra que ara és un mercenari i un caça-recompenses que duu detinguda una fugitiva que ha d'acabar a la forca.

 

via GIPHY

 

Amb un repartiment de grans actors i una factura tècnica impecable, Tarantino retorna als orígens per tal d'explicar una història que passa al mateix lloc gairebé durant tota la cinta, com va passar amb un dels llargmetratges inicials del mestre: 'Reservoir Dogs'. Tot i això, és inevitable establir determinades comparacions que fan perdre 'The Hateful Eight' davant de la seva predecessora.

 

7. Django desencadenat, de 2012

Es tracta de la segona producció del director que ens fa viatjar al passat i que constitueix un homenatge al gènere del western. El Doctor Schultz és un caça-recompenses que persegueix dos bandolers pels quals s'ofereix una suma de diners molt elevada.

 

Igualment, alliberarà un esclau negre anomenat Django que estaven a punt de vendre per tal que l'acompanyi en aquesta cacera. Li promet que, si l'ajuda, ell li donarà un cop de mà per tal de rescatar la seva dona, que està sotmesa a l'esclavitud per part d'un terratinent que no té cap mena d'escrúpols i que la fa treballar a la plantació de cotó que posseeix.

 

Amb un inici i un desenvolupament ben prometedor, trobem dues coses que ens trontollen: en primer lloc, un tram precipitat al final, tot i que és fidel a les produccions de Tarantino i que deixarà satisfets els amants dels excessos. El segon és un Christoph Waltz que es dedica a repetir els gestos i tics que ja vam observar a 'Maleïts malparits' i que, tot i que li van permetre guanyar un Oscar, aquí no deixen de ser una repetició.

 

6. Jackie Brown, de 1997

La pel·lícula està protagonitzada per una dona que du el mateix nom que la cinta: una hostessa de vol que també fa encàrrecs per al mafiós Ordell Robbie per tal de guanyar uns diners extra. Mentre està fent un d'aquests encàrrecs que implica traficar amb drogues, la policia de la duana la deté a l'aeroport. Aleshores, Brown es troba entre l'espasa i la paret: per una banda, si no vol anar a la presó ha de col·laborar amb les autoritats per tal d'atrapar el mafiós i, per l'altra, si vol seguir viva davant del criminal ha de fer com si no passés res.

 

Entre tots els llargmetratges que hem pogut veure de la mà de Tarantino, aquest és un dels que causen més diversitat de parers: n'hi ha que es dediquen a lloar l'ambient dels setanta que transmet i el repartiment de primera de personatges principals i secundaris, així com els diàlegs enginyosos que inclou. Per a d'altres, en canvi, això fa que la producció duri massa i que en alguns moments perdem el fil de la història. En el nostre cas, som del primer grup de persones.

 

5. Reservoir Dogs, de 1992

Sis atracadors roben en una joieria en una clàssica maniobra habitual que acaba esdevenint una trampa, perquè els cossos policials els esperen al lloc dels fets per frenar el seu pla. Acaben amb dos dels atracadors i els altres es citen en un lloc de trobada mentre comencen a sospitar que n'hi ha un que seria un confident.

 

Una cinta que va sorprendre molt al Festival de Sitges i que va posar la crítica i el públic de part de Tarantino. Molts, de fet, van comparar la producció amb 'Un dels nostres', una altra obra mestra del cinema que s'havia estrenat un parell d'anys abans. Quentin Tarantino, a través d'aquesta carta de presentació, posava els fonaments d'un cinema ben particular que avui en dia s'ha convertit en una obra de culte.

 

4. Kill Bill: vol. 1, de 2003

En una capella petita de la ciutat d'El Paso, les persones que assisteixen a una boda són assassinades d'una manera brutal. Es pensa que la núvia també està morta, però passa en coma un període de 4 anys i, quan desperta, planejarà una venjança ben elaborada contra els perpetradors de la matança, que són els seus antics companys d'una banda que integrava i que dirigeix en Bill, un home sense pietat.

 

via GIPHY

 

Es tracta del quart projecte del director, que va optar per dividir-lo en dues meitats. La primera ens mostra després del coma el periple que segueix la núvia, anomenada 'Mamba negra' en clau, per tal de posar en marxa una recerca inesgotable. Es tracta d'un llargmetratge molt ambiciós, que fa una oda a les arts marcials i a les cintes 'spaghetti-western' on trobem tocs d'animació barrejats amb acció real.

 

3. Kill Bill: vol. 2, de 2004

La 'Mamba negra' segueix ratllant a la llista els noms de tots els seus objectius i cada vegada s'acosta més al líder de la massacre que es va endur la vida de les persones més importants per a ella.

 

Moltes vegades sentim que les segones parts no són tan bones com les primeres. Però aleshores veiem la continuació d'aquesta pel·lícula que es va preparar un any abans i podem desmentir l'afirmació en aquest cas, amb total contundència. El llargmetratge és més profund, tens i seriós que el primer, i ens porta cap a una conclusió perfecta que articula el sentit del conjunt de les dues produccions. El 'crescendo' es converteix en un apoteòsic clímax que s'omple de reflexions molt interessants al voltant dels superherois del món del còmic.

 

2. Pulp Fiction, de 1994

D'una manera ben insospitada, l'existència de diversos personatges ben pintorescos que formen part dels baixos fons es connecta: un boxejador que lluita en combats amb un resultat manegat, un maletí amb un contingut misteriós, una parella d'atracadors, dos sicaris, el seu cap mafiós i la dona del mafiós.

 

La història s'explica amb salts temporals i consagra Tarantino entre els directors amb més imaginació dels últims temps. Amb aquesta pel·lícula, queda ben clar que gaudeix amb els diàlegs llargs farcits de referències cap al cinema i la cultura popular, com quan dos dels seus protagonistes parlen de la salsa que s'utilitza per a les patates fregides a Holanda.

 

Tot un clàssic del cinema que no morirà mai i que és interessant revisar diverses vegades, amb una escena totalment icònica dels anys 90: el 'twist' de John Travolta i Uma Thurman al so d'una cançó del mític Chuck Berry.

 

1. Maleïts malparits, de 2009

Una aposta pel cinema de nazis a través d'una història que té lloc durant la Segona Guerra Mundial i que ens transporta als boscos del continent europeu, un territori en què una brigada de soldats jueus anomenats 'malparits' fa emboscades a diversos objectius alemanys per tal de provocar tantes baixes com sigui possible entre els seus enemics.

 

El tinent Aldo Raine, que encapçala aquesta banda armada, s'assabenta de la celebració d'un esdeveniment que reunirà les personalitats més destacades de l'alt comandament nazi, una ocasió perfecta per posar fi al seu règim.

 

Una reescriptura de la història amb un toc ben àcid que ens mostra un desenvolupament diferent de les coses. Amb 'Maleïts malparits', Tarantino s'atreveix a fer una sàtira de la pàgina més fosca de la història del segle passat, amb un toc de violència i d'humor negre molt característics de les seves produccions. Una pel·lícula de les imprescindibles dels darrers anys, que per a nosaltres constitueix la millor de totes les que ha dirigit el mestre del cinema. Christoph Waltz du a terme, a més, una caracterització genial de malvat que va suposar tota una revelació.

 

Hi ha algun altre argument per posar aquest llargmetratge en la primera posició de la classificació? Doncs sí: hi ha un gran nombre de cançons de la banda sonora del mestre Morricone.