IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

Com detectar i tractar la paranoia

Esbrina en què consisteix realment aquest trastorn delirant

.
Tot allò que et cal saber sobre la paranoia | Cedida

Fa anys que el terme «paranoia» es fa servir per parlar de la gent que té idees i actituds suspicaces. Ara bé, actualment segueixen existint importants dubtes al voltant del sentit que té el terme.

Sovint la paraula paranoia s’ha vinculat amb la pertorbació mental o la bogeria, però nosaltres analitzarem totes les facetes que pot tenir. Per aconseguir-ho, recollirem les definicions amb més consens i ens fixarem en les fonts i els signes, segons la psicologia, d’aquest estat mental.

La definició de la RAE

Prèviament a fixar-nos en manuals diagnòstics com ara el ‘DSM-5’ o bé el ‘CIE-10’ per mirar de definir amb més precisió la paranoia inclosa al camp de la salut mental, ens volem centrar en la definició que en fa la RAE o Real Acadèmia Espanyola al seu diccionari.

L’acadèmia de l’espanyol defineix la paranoia com una pertorbació mental centrada en una idea concreta o en un ordre d’idees. El diccionari, a banda, diu que prové dels termes grecs utilitzats per parlar de la «demència» i la «bogeria». Tal com podem observar, resulta una definició carregada d’ambigüitat que no acaba d’ajudar-nos a copsar del tot el significat del terme.

Per aquesta raó, observarem alguns manuals diagnòstics i els llegats d’autors cèlebres que ens puguin permetre delimitar millor el concepte. Cal recordar que hi ha molts corrents psicològics diferents que han acceptat la paranoia, cosa que implica que les seves causes poden canviar en funció de la perspectiva des d’on es contempli.

La definició amb més acceptació en l’àmbit psicològic

Utilitzar manuals diagnòstics és una pràctica molt habitual dins de la psicologia clínica, per tal de mirar d’anomenar diversos grups de símptomes i fer que els professionals puguin comunicar-se de manera més efectiva.

Entre els manuals que més es fan servir en destaquen un parell: el ‘DSM-5’ o ‘Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals’, elaborat per l’American Psychological Association, i la ‘CIE-10’ o ‘Classificació internacional de malalties’, duta a terme per l’Organització Mundial de la Salut.

Actualment, el concepte de «paranoia» no s’inclou en aquests manuals i ha estat reemplaçat per «trastorn delirant» i «deliri». Per aquest motiu, buscarem a la ‘CIE-10’ en què consisteixen els trastorns delirants i, al seu interior, on es troba la paranoia.

  • També et pot interessar: Els 25 millors cursos sobre psicologia en línia i gratuïts

Detectar el trastorn d’idees delirants

La categoria F22.0 de la ‘Classificació internacional de malalties’ recull els diversos trastorns d’idees delirants, que es podrien definir com un grup de trastorns en què sempre es produeix l’aparició d’una idea o un ordre d’idees delirants amb caràcter persistent i al voltant d’un únic tema. Aquest tema pot ser totalment variat i, encara que les idees siguin fixes, podrien no ser extravagants.  

Existeixen «paranoies» centrades en la gelosia, persecucions, símptomes somàtics, deliris de grandesa o l’enamorament d’altres persones —també conegudes amb el nom d’erotomania—, entre altres. Es tracta d’unes idees que no s’acompanyen d’altres psicopatologies més severes, i per aquesta raó no existiria la possibilitat de patir una esquizofrènia o altres classes de trastorns mentals.

Sovint les paranoies o idees delirants comencen en individus adults de mitjana edat o d’edat avançada i romanen a la seva ment durant tota la resta de la seva existència. Són idees que poden tenir un vincle amb situacions ordinàries del dia a dia i, per això, no es consideren extravagants.

Les altres funcions cognitives no es modifiquen. Per això, el llenguatge i també les funcions executives funcionen de manera adequada, tot i que poden haver-hi alguns problemes afectius no gaire intensos com ara èpoques concretes de depressió lleu. A banda, cal remarcar que aquests símptomes també poden produir-se amb d’altres, segons cada cas concret.

Per poder diagnosticar el trastorn d’idees delirants, és necessari que la paranoia romangui en l’individu com a mínim al llarg de 3 mesos i que no depengui de cap factor cultural. A més, no s’hauria de produir juntament amb símptomes psicòtics diferents com ara al·lucinacions, perquè aquest fet implicaria un diagnòstic diferent, relacionat amb l’esquizofrènia.

Les idees delirants normalment comencen en els adults
Les idees delirants normalment comencen en els adults | Gtres

 

Les teories de la psicologia parlen de certes causes

Tot i que la noció d’idea delirant avui en dia té un consens força ampli a l’àmbit de la salut mental, hi ha diversos detalls diferents com ara allò que origina el trastorn. Per aquest motiu, volem examinar aquests elements per poder entendre el terme d’una manera més global.

Així mateix, el mot «paranoia» ha variat de sentit durant la història de la psicologia. El va introduir la psiquiatria i centenars d’autors l’han estudiat, tot i que els significats concrets han anat modificant-se, en gran mesura com a conseqüència de la creativitat del llenguatge i de les fluctuacions de les paraules.

1. Psicoanàlisi: perspectiva psicodinàmica

El conegut Jacques Lacan afirma que la paranoia és una mena de psicosi marcada per deliris autorreferents en què la persona culpa del seu malestar un ens, objecte o individu concret. Es tracta d’un procés que es produeix mitjançant la projecció, que constitueix un mecanisme de defensa psicològic.

Sovint és un pensament ferm i complicat de dissuadir, fins i tot quan es compta amb proves innegables que mostren a la persona en concret que s’equivoca. Durant la seva tesi doctoral, Lacan va estudiar el fenomen de la paranoia específicament a través del cas Aimée.

A més, en aquest període va poder observar també una altra tipologia de paranoia, d’autocàstig: segons ell, implicaria una voluntat —no conscient— de rebre alguna mena de càstig i, per aquest motiu, es duen a terme accions concretes per possibilitar aquest càstig. Per dir-ho d’una manera més senzilla, podríem afirmar que estaria vinculada amb el sentiment de culpabilitat.

2. Perspectiva cognitiva-conductual

Aquest enfocament afirma que les idees delirants es fonamenten en la interpretació cognitiva de cadascú sobre les creences que tenen i les experiències que han viscut.

En aquesta direcció, estableixen que la reestructuració cognitiva —formada per proves conductuals i debat verbal— pot transformar la interpretació de determinades dades provocant que la idea delirant sigui menys sòlida i tingui menys convicció fins que una part del pacient la posi en dubte.

3. Perspectiva humanista

Aquesta perspectiva rep el suport d’autors de renom com ara Carl Rogers o Abraham Maslow i afirma que tota idea delirant està basada en els conflictes relacionats amb l’autoestima. De la mateixa manera, adquireixen molta rellevància els sentiments de vulnerabilitat que fan que la persona s’enganyi a si mateixa per anticipar-se a situacions que li causen temor o per protegir-se’n. 

Els individus amb idees delirants fan referència a l’anticipació d’aquestes situacions que els originen un temor profund —com a mínim m’ho esperava—, tot i que no necessàriament s’hagin de produir. D’aquesta forma, mentre augmenta l’autoestima van calmant-se les pors.

4. La Gestalt

Jean Marie Delacroix afirmava en una obra del 2008 que «la psicosi no indica bogeria, sinó alliberament del self mentre està buscant un ajust creatiu». Tot i això, algunes idees delirants es conceben com a sistemes de creences no racionals que tenen una implicació important en el dia a dia de la gent.

Els professionals de la psicologia de la Gestalt interpreten aquestes creences com unes projeccions sobre el seu self negatiu o cap a altra gent del seu entorn que provoquen malestar i ansietat a la persona en qüestió. Per això, es mira de fer que expressin les seves idees delirants per mitigar-les. Cal subratllar, però, que diversos psicòlegs d’altres corrents critiquen aquestes tècniques.

  • També et pot interessar: L’amor i les seves tipologies, segons la Psicologia

Referències bibliogràfiques

  • Delacroix, J. M. (2008). Encuentro con la psicoterapia. Una visión antropológica de la relación y el sentido de la enfermedad en la paradoja de la vida. Santiago, Xile: Cuatro Vientos.
  • Organització Mundial de la Salut (1992). Décima revisión de la clasificación internacional de las enfermedades (CIE-10). Trastornos mentales y del comportamiento. Descripción clínica y pautas para el diagnóstico. Madrid: Méditor.
  • Real Academia Española. (2001). Diccionario de la lengua española (22a ed.). Consultat a  http://www.rae.es/rae.html

Comentaris

envia el comentari