IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

ÚLTIMA HORA

🚨 Catalunya es blinda amb tancament de fronteres i confinament per municipis els caps de setmana

La indignació d'una noia després de rebre la seva primera nòmina

La noia va voler expressar el que sentia al seu cap

La noia va voler explicar-li tot el que li passsava pel cap al seu cap. Foto: Señoras que

La crisi continua afectant l'Estat. En aquest àmbit, hi ha dos sectors de la societat que es veuen molt afectats, un d'ells són els majors de 50 anys i l'altre són els joves. Joves que, en molts casos acaben els seus estudis il·lusionats i no saben on anar, no troben feina i el que troben està molt per sota d'uns mínims.

El web 'Señoras que' recull la història d'una noia que, després d'un Erasmus va tornar a Espanya i va intentar trobar una feina. Quan la va trobar la seva experiència va ser del tot negativa i va decidir redactar una carta per al seu cap i que, posteriorment, va voler compartir a la xarxa per mostrar la seva incomoditat. El que deixa clar en la carta és que, en quant pugui, tornarà a marxar.

La carta de la noia deia el següent:

"A finals de juny vaig aterrar a l'aeroport Adolfo Suarez-Barajas, a Madrid. S'havia acabat el meu any d'Erasmus. El meu any de descobrir-me i trobar-me a mi mateixa, de valer-me per mi mateixa en un altre país, el meu any en una universitat increïble a primera vista, i més increïble encara si estudies en ella. El meu any de treballar els caps de setmana i poder pagar-me el meu propi lloguer.

Al principi tenia molta por. Espanya és un país que últimament em deprimeix una mica. No el país en si. Però tant jo com la gent del meu voltant fa anys que escoltem i, sobretot, veiem que cal tenir molta sort per seguir endavant en aquest país, per trobar una feina que et permeti autoabastir-te. Veiem a companys anar-se'n de la universitat i fins i tot del país; sabem que la majoria no podem independitzar-nos, hem de seguir vivint dels nostres pares de la mateixa manera que quan teníem catorze.

De les primeres coses que vaig fer, després d'actualitzar el meu CV en espanyol, posant la meva experiència de cinc anys en hostaleria i un anglès gairebé perfecte -el de la meva carrera universitària ja sabia que m'anava a servir de poc-. Va ser el mateix que vaig fer a Anglaterra per buscar feina: buscar ofertes per internet. Però en comptes d'enviar 5 CV com va fer falta allà, vaig enviar-ne uns seixanta en poques setmanes, sense cap trucada.

Així que vaig començar a sortir a tot arreu amb una carpeta amb els meus CV posats a la motxilla, per lliurar-los a la primera que veiés ofertes en els comerços i bars de Madrid. Però a ningú li interessava una estudiant d'universitat sense disponibilitat completa. Però, sorpresa, quan ho donava tot per perdut, em van cridar d'una botiga al cor del barri de Salamanca. Una franquícia internacional amb molt bona pinta, caps joves que no debien arribar als 35 anys, i totes les meves companyes entre els 20 i els 25, algunes estudiant també. Vaig trucar a la meva mare corrent quan vaig fer l'entrevista i em van agafar. Vaig fer broma:

- "Mare, ¡que hi ha feina a Espanya! Jajaja".

Em van contractar per treballar únicament els diumenges, amb un sou de 104,76 euros al mes, a 6,54 euros l'hora, la qual cosa, tot i ser bastant menys del que cobrava a les illes angleses, em va semblar bé. No puc pagar-me el lloguer, però almenys era uns calerons extres, i els diumenges no m'importava perdre hores d'estudi. Vaig començar el primer mes de treball sense contracte, entre que em vaig apuntar a la S.Social, em van fer el contracte, etc... El mes d'agost vaig cobrar en negre, i no vaig cobrar gens malament (200 euros per 20 hores aproximadament), però estava a l'espera d'estar donada d'alta a la SS i de tenir un contracte legal. Per fi.

La nòmina de la noia que la va indignar. Foto: Señoras que

Tots els diumenges arribava vint minuts abans per obrir caixa i la botiga, i me n'anava una hora després de tancar, quan acabava de recollir i tancar caixa, etc... Estava contenta. Almenys no em sentia estancada i estava agafant una mica més d'experiència, en un lloc que presumeix de ser ecològic, natural, emprenedor... El mes de setembre el vaig començar ja amb el meu contracte, animada i contenta, venent els productes (tan naturals i sans) a la meva família i amics, i orgullosa de mi mateixa.

Imagineu doncs, quina és la meva sorpresa quan a finals del mateix mes, el meu cap em deixa la meva nòmina a la botiga perquè la vegi i cobri quan vagi a currar i em trobo que, amb la deducció dels impostos que m'han fet, el meu sou al mes es queda en 58,63 euros, cosa que no arriba a quatre euros l'hora (3,66 exactament). Truco al meu cap (doncs hi ha d'haver un error en la nòmina, amb aquests diners em puc pagar l'abonament de transports que faig servir per anar a treballar i em sobren 8 euros per a una peli al cinema), i després d'unes vuit trucades (sense exagerar), aconsegueixo que me l'agafi i m'escolti. Li dic que me'n vaig, que em nego. Em va demanar que esperés a què vingués algú a substituir-me i vaig esperar fins a l'una, que va arribar una altra persona, accionista de l'empresa. Us estalvio el tracte que em va donar.

Vaig tenir ganes de plorar. Em vaig sentir humiliada i sobretot em va fer ràbia, collons, que estem a Espanya, en un país del primer món, dins de la UE, amb uns drets pels quals fa temps, molts van lluitar i fins i tot van morir per aconseguir-los".


Comentaris

envia el comentari