La mare marxa, es queda sol amb els seus fills i li canvia la vida

Va escriure una carta a la mare després de dos dies sol

Imatge d'arxiu. Foto: Cedida

Un pare va tornar de treballar un dia, cansat i atabalat després de treballar tot el dia. Només tenia ganes de seure al sofà, veure la tele, no sentir els crits dels fills i no fer res. Aquell dia, la seva dona no va poder aguantar més aquesta passivitat i va marxar de casa. Al quedar-se sol amb els nens, el pare va veure la realitat i li va escriure una carta a la mare, que ha recollit el web No Lo Creo. L'escrit, que ja porta més de 100.000 comparticions a Facebook, és el següent:

«Fa dos dies vam tenir una forta discussió. Jo havia arribat cansat dels problemes de la feina. Eren les 20.00 hores i l'única cosa que volia era seure a la butaca a veure el partit. En veure't, et vaig trobar esgotada i enfadada. Els nens s'estaven barallant i el nadó plorava mentre tu l'intentaves adormir. Jo només vaig apujar el volum de la tele. 'No estaria malament que m'ajudessis una mica i que t'involucressis més en la criança dels teus fills' em vas dir amb cara d'enfadada mentre abaixaves el volum de la tele. Jo cabrejat et vaig contestar que 'jo em passo tot el dia treballant perquè tu puguis quedar a jugar a casa a les nines'. La discussió es va fer llarga. Tu ploraves de coratge i de cansament. Jo vaig dir coses cruels. Em vas cridar que ja no podies més. Vas marxar de casa plorant i em vas deixar sol amb els nens.

Vaig haver de donar-los de sopar i posar-los a dormir. L'endemà no havies tornat, vaig haver de demanar el dia lliure al meu cap i quedar-me per encarregar-me dels nens. Vaig viure les enrabiades i els plors. Vaig viure el fet d'estar corrent sense parar i no tenir un moment ni per dutxar-se. Vaig viure el fet de preparar la llet, vestir un nen i netejar la cuina alhora. Vaig viure el fet d'estar tancat tot el dia sense parlar amb ningú de més de deu anys. Vaig viure el no poder menjar tranquil, assegut en una taula i al meu temps per estar perseguint un nen. Vaig viure el fet d'estar tan esgotat físicament i mentalment que només desitjava dormir vint hores seguides però haver de despertar-me tres hores després d'haver-me adormit perquè el nadó estava plorant. Vaig viure dos dies i dues nits en el teu lloc i et puc dir que ara ho entenc.

Entenc el teu cansament. Entenc que ser mare és una renúncia constant. Entenc que és més esgotador que deu hores entre taurons empresarials i decisions econòmiques. Entenc la tristesa per renunciar a la teva professió i a la teva llibertat econòmica per no perdre't la criança dels teus fills. Entenc la incertesa que sents que la teva economia ja no depèn de tu, sinó de la teva parella. Entenc els sacrificis que fas per no tenir temps de sortir amb els amics, fer exercici o dormir tota la nit sencera. Entenc que és difícil sentir-se tancat cuidant nens i sentint que perds el que passa a fora. Fins i tot entenc que t'enfadis quan la meva mare critica la teva manera d'educar els nostres fills, perquè ningú sap què és el millor per als seus fills que la seva pròpia mare.

Entenc que, en ser mare, portes la càrrega més pesada de la societat. La que ningú reconeix, ni valora, ni remunera. T'escric aquesta carta no només perquè tornis o perquè et trobo a faltar, sinó perquè no vull que passi un altre dia més sense que et digui abans d'acabar el dia: 'Ets molt valenta, ho estàs fent molt bé i t'admiro'».


Comentaris

envia el comentari