IMPORTANT i GRATIS:

📱Encara no t'has baixat l'App del Catalunya Diari? A què esperes per saber-ho tot. CLICA AQUÍ, és gratis!

La mare de l’agressor de Berga va advertir en una carta que el seu fill estava malalt

Segons la mare, el seu fill pateix trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH)

Els joves agredits a Berga | CatalunyaDiari.cat

La mare del detingut a Berga per agredir a una parella homosexual que s’estava fent un petó a les portes d’una discoteca la matinada de diumenge, va enviar una carta al mitjà de comunicació ‘El Periódico’ el passat mes de desembre. En aquesta carta, la mare ja advertia que el seu fill estava malalt. Cal destacar que al jove li van diagnosticar TDAH (trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat) des de ben petit. La carta de la mare es titula «El meu fill està malalt i l’única solució que em donen és la presó». D’aquesta forma, la mare explica la seva desesperació i la seva impotència davant d’una societat que «omple les presons de malalts mentals sense buscar altres solucions».

Així és la transcripció textual de la carta que la mare va enviar a 'El Periódico' el passat mes de desembre.

Imagina que tens un fill adoptat quan tenia 2 anys, diagnosticat de TDAH (trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat) als 10, que comença amb una medicació prescrita per la neuropediatra.

Imagina que els centres educatius no entenen la problemàtica ni estan formats per afrontar-la. Com a conseqüència, és castigat contínuament, rep expedients disciplinaris, és enviat a casa seva per períodes que van des de 3-4 dies fins a un mes. Que no s’aplica cap protocol d’actuació ni les mesures absolutament necessàries per poder fer front a la seva escolarització.

Imagina que acaba assistint a un CET (Centre Educatiu Terapèutic) sense poder assistir al centre ordinari perquè no saben què fer amb l’alumnat amb problemes greus de conducta.

Imagina que amb un gran esforç seu i nostre —pare i mare—, amb quatre o cinc hores de feina cada dia a les tardes i els caps de setmana arriba a obtenir el certificat de l’ESO però no pot acabar una formació professional de cicle mitjà.

Imagina que acabes amb una fama de pare/mare consentidora i amb una relació espantosa amb el professorat. Imagina que nosaltres som professors i, de vegades, som companys del professorat del nostre fill. Imagina que comença a consumir cànnabis i que es posa molt agressiu i acaba ingressat  deu dies a la Unitat de referència Psiquiàtrica Infantil i Juvenil d’un hospital públic.

Imagina que assisteix a l’UCA (Unitat de Conductes Addictives) i que és donat d’alta perquè ell no vol deixar de consumir, en lloc de fer-li la teràpia que requereix per ajudar-lo a deixar el consum. Imagina que li diagnostiquen també un trastorn de personalitat antisocial.

Imagina que és agressiu i es baralla contínuament. Que vas pagant sancions econòmiques i que acaba tenint set demandes judicials per agressions amb lesions més o menys greus i que la sentència sempre és la mateixa: multa o presó sense saber com accedir al fet que li commutin per serveis a la comunitat, perquè sigui ell qui pagui per les conseqüències dels seus actes.

Imagina que vols incapacitar-lo i que, com que té només un 35% de minusvalidesa, el seu coeficient intel·lectual és normal i és llest, no és ni esquizofrènic ni bipolar (que de vegades penses que són les úniques malalties mentals que es tenen en compte) no trobaràs cap jutge que l'hi concedeixi.

Imagina que saps que existeixen mesures alternatives i que saps que és l’única manera que sigui responsable dels seus actes i se li pugui obligar a medicar-se, internar-lo... I que et preguntin si està incapacitat.

Imagina que arriba a la majoria d’edat, que ell no té cap consciència de malaltia mental i no pots fer cap tràmit sense el seu consentiment, ni tens accés a la informació que li arriba dels jutjats i que no pots fer cap tràmit, si ell no vol.

Imagina que vas veient i, a més a més t’ho diuen, que l’únic camí és la presó, no hi ha cap altre; “vivim en un país democràtic i qui la fa, la paga”, et diuen...

Quantes mares i pares no s’imaginen tot això i més sinó que ho estan vivint dia rere dia?

Jo sóc una d’aquestes mares i em trobo impotent davant aquesta societat que omple les presons amb malalts mentals sense buscar altres solucions.

Malauradament aquest ‘Imagine’ no té música ni és tan bonic i esperançador com el de John Lennon.

La parella fent-se un petó durant la concentració de suport a Berga. | TV3

Comentaris

envia el comentari