Marc Ribas, xiulant i aixecant molt les celles

Jo només miro 'Joc de Cartes' (per poder llegir el meu article)

Després del fiasco de 'Pop Up Xef', torna 'Joc de Cartes' a TV3 amb un passeig avorridíssim per la Barceloneta, en una recerca de la millor casa de menjars del barri que acaba sent un espot encobert de l'establiment El Merendero de la Mari

Catalanis, ja som aquí. Ha tornat 'Joc de Cartes' i aquí estic, una temporada més, disposat al més ardu dels serveis públics: empassar-se la turra del programa i fer el pereodismo corresponent. Enguany, el nostre espai telegastronòmic preferit ha tornat més soporífer que mai i, malgrat que em vaig preparar fent una migdiada de gairebé tres hores, no us puc amagar que em va costar déu i ajuda mantenir tant l'atenció desperta com les parpelles desenganxades. En algun moment i tot crec que vaig començar a pesar figues, però vaig veure prou minutatge per treure unes quantes conclusions.

La primera i més important: al nostre mazao Mad Xef —que va fer una entrada motera triomfal a l'estil Sons of Anarchy— ja li sua la polla musculada el programa. Sobri, amb gràcia limitada —es va permetre un xistet lamentable sobre una gamba amb gavardina que semblava que portés tanga—, amb intervencions intranscendents i un guió que semblava escrit per una marmota dopada amb cortisona, tenia les mateixes ganes de dinar amb els concursants que jo d'estar escrivint aquesta merda a la una de la matinada mentre els veïns gavatxos de dalt juguen una partida interminable dòmino arrossegant les fitxes sorollosament damunt d'una taula de fòrmica. Fills de la gran puta.

Dos: malgrat que al principi de l'emissió ens van avisar que el programa s'havia gravat amb les mesures preventives anti-Covid pertinents, les imatges posteriors ho desmentien. No hi havia mascaretes per enlloc, i fins i tot un cuiner amb les dents tortes va cantar una napolitana esputant sobre un plat de postres. És a dir, que era tot un homenatge a les paelles de Pilar Rahola i aquesta hipocresia del vicepresident Puigneró a dictar normes i després passar-les per la regatera de l'anus. El pròxim dia, seria convenient avisar, a més a més, de què 'Joc de Cartes' pot ferir greument la sensibilitat de l'espectador. I tercera conclusió, tot sembla indicar que la fórmula del programa s'esgota. El to del xou va ser soso, els participants no tenien carisma ni estaven per l'espectacle ni per les invectives, i la qualitat gastronòmica general va ser tan mediocre que només els acèrrims seguidors del programa el poden aguantar. Potser ho hauríem d'anar matant.

?TENS TELEGRAM? Afegeix-te gratis al nou canal de Miquel Bonet per no perdre't els articles més populars i ara també els podràs comentar CLICA AQUÍ i apunta't ara, t'esperem!

Per obrir el foc de la temporada, Marc Ribas se'n va anar a la Barceloneta, de la que va dir que era el millor barri del món. Un barri d'obrers i pescadors, tot i que jo, l'últim cop que hi vaig ser, només hi vaig veure turistes i aquesta mena de barcelonins cofois que es van quedar atrapats als Jocs Olímpics del 92 quan Maragall els va vendre que enlloc del món es viu com a Barcelona. Era una bona ocasió per anar a preguntar pel peix que es treu de la llotja de la Barceloneta, i potser hauríem tingut alguna sorpresa, com ara que tot el peix ve de Mercabarna, com a tot arreu. De producte autòcton i genuí no se'n va parlar gaire, així que ho deixarem amb el diplomàtic benefici del dubte.

L'efecte general és que l'emissió d'ahir era una mena de publireportatge del restaurant El Merendero de la Mari, un clàssic del Port Vell que les deu passar putes amb els tancaments de la pandèmia i que necessitaven un cop de mà. Per fer-los destacar els van fer competir amb una bodega llardosa i amb un bar de menús. A banda,i per assegurar-ne la victòria i el títol de Millor Restaurant de la Barceloneta, Riba els va donar unes notes infladíssimes, que feien pensar que acabaven de dinar al Miramar o a l'Alquímia. Suposo que han degut quedar contents. Jo ho estaria.

La mestressa del lloc era la Rosa Mari, filla de la Mari originària. Al principi va confessar que ella estava fora de la cuina, però cap al final va dir tot el contrari i es va voler posar als fogons a remenar cassoles, és dir que no em va quedar gaire clara la seva funció a la vida real. El que sí que va quedar clar és que al Merendero de la Mari hi ha una tensió estranya i un mal rollo latent, que el fill de la Rosa Mari, amb una simpatia impostada es va encarregar de dissimular. També feia sospitar que al final de l'àpat la mestressa fos mantejada per un staff motivat que li feien la pilota descaradament. Però la teca. En una terrassa amb vista als molls i que feia un tuf d’enganyapastors i guiris evident, van servir coses molt sospitoses. Un plat de gambes vermelles de la mida d'un dit petit (a 40€ la ració), uns bunyols de bacallà visualment impecables —amb la forma canònica i tradicional de llàgrima—però per dins indubtablement compostos d'una argamassa farinosa, musclos i cloïsses a la marinera molt fotogènics però amb salses carregades d'espessidor, una incomprensible sarsuela sense suc i un concepte loquíssim com un rap amb allioli acompanyat de fideus rossos que semblava un plat combinat de gasolinera. Ningú no va preguntar ni es va pronunciar sobre la procedència del peix, així que suposarem que era de qualitat homologable.

La impressió de què eren plats més fets per a la foto d'Instagram que pel gaudi del paladar —tenia ganes d'escriure aquesta collonada— no em va abandonar en cap moment, però almenys, tot s'ha de dir, el Merendero de la Mari va quedar com un restaurant respectable, tot i la sospita d'haver assistit a una representació calculada i una afició malatissa a saltar l'arròs a les calderes de ferro —magnífiques— com si fos un wok xino. No tan bona impressió van deixar el Jordi i la Rosi de Ca la Montse, un restaurant molt més modest, sense el glamur de la terrassa i el gran local anterior. La parella va mirar d'explotar aquesta cosa de barri mariner i de la tradició arrossaire de més de cinquanta anys, però van cometre els errors característics del voler estirar més el braç que la màniga. És una parella que va confessar que no beu vi, cosa que ja és més que sospitosa entre els restauradors, i que quan surten demanen una cervesa normal i una sense alcohol i les barregen. Us deixo uns segons perquè païu aquesta pràctica tan lamentable que si arriba al Tribunal de Comptes els empaperen.

A més, tenien damunt de les taules ampolles de Cap de Ruc —el Don Simón català— i no tenien el xampany que van demanar fred. Ho van arrglar, encara bo, amb una ampolla de Recaredo, que no falla mai, però és clar que el tema vi no és el fort del cap de sala Rosi. Tampoc van acabar de remuntar amb el menjar. Vam veure una ensaladilla russa coronada amb una tonyina de llauna grisosa i llistada, que deu ser d'aquestes que s'extreuen de bosses de plàstic del Makro. Una altra de les protagonistes de la nit va ser una croqueta, que era oliosa, però que va saltar a l'estrellat per sortir sola a taula, en una imatge de la misèria que es va atribuir a un malentès a l'hora de prendre comanda. O unes tellerines on la Rosa Mari del Merendero hi va detectar terra (de manera molt maliciosa, dient que tenien la sal massa gruixuda). No costa res deixar les closques amb aigua i sal, per l'amor de déu. Encabat van desfilar tots els arrossos (llamàntol, cranc, caragols), que semblaven ben fets i amb força sofregit, encara que el de bacallà portés incorporat la pell i les espines de la bèstia. Les postres, vomitives, em nego a comentar-les.

En canvi, les dues bessones Marta i Natàlia, de Sabadell i sobrevingudes a la Barceloneta, van admetre que si fos per elles no tindrien postres, però que la gent és subnormal i en demanen. Només per això en tenen —absurds després d'anar de tapes, com coca de forner o un cannolo, però bueno. És impossible que no em caiguessin bé. I més encara quan la senyora estirada del merendero va gosar dir que una bodega canyí i popular no representa la Barceloneta. Perdoni, Mari, si una taverna on fan bombes, truites de patates excessives i fritures de peix no és representatiu del barri treballador i mariner que la Barceloneta pretén ser és que no hem definit gaire bé el discurs. També es va criticar la decoració de La Peninsular, i la realització de TV3 va intentar a apel·lar als baixos instints de la catalanocosa acarnissant-se amb un cap de toro —com aquell amb qui parla el llimacós Enric Juliana a Madrid— provocant el rebuig i la cancel·lació dels espectadors benpensants i antianimalistes. També es van queixar del preu, que van trobar passat de rosca per ser una taverna, però la veritat que és on es va veure passar el millor producte: escamarlans amb ceba, millors gambes que a ca la Mari, mandonguilles amb calamarsets o pelaies fregides, que són una especialitat de tots els bars mariners de Catalunya que sembla en extinció. Per mi. La Penisular va ser el clar guanyador. No foto els peus en aquest cau de blanqueig del xarneguisme ni que em matin.

Se m'ha allargat una mica la crònica, però és que tenia moltes coses al pap i unes ganes boges d'explicar-vos 'Joc de Cartes' un any més, la mare que em va parir. La setmana que ve espero més sang i més merda a les cuines. Espavila, Marc Ribas.