«No hi ha bombes al carrer, ni canons, ni terroristes que ens amenacin. És una arma letal silenciosa. No fa soroll. Està a tot arreu d'incògnit». La crisi del coronavirus deixa cada dia testimonis que fan posar la pell de gallina. Aquesta vegada les paraules arriben de la mà d'un avi afectat per la pandèmia, que ha volgut explicar a 'El Periódico' com se sent ara que, tot sol, veu a venir el seu final, segons recull el mitjà citat en una carta que commou.
Moltes persones grans com l'home que ha decidit obrir-se i escriure com viu la situació estan passant moments molt difícils. «Ens fa pensar i recordar què vam ser, què hem fet i que no sabem si podrem fer alguna cosa més», confessa. El testimoni vol recordar que, encara que moltes vegades els avis i àvies semblin un destorb, han estat l'impuls del futur en aquell moment i present del qual ara tots gaudim. «Vam ser els que vam lluitar per aquesta societat en què viviu», escriu.
[predef]catdiari-grup-de-facebook-580[/predef]
«Que sigui el compte enrere d'aquest malson»
L'home reconeix sentir-se confós davant el que podria ser el seu final. Té clar que algun dia ha d'arribar-li, però no volia que fos així, tot sol. «Avui m'he despertat, he apujat la persiana, he respirat aire fred i observant l'avinguda buida, sense gent, sense cotxes, sense soroll, m'he adonat que m'enfrontava sol a un nou dia», explica. Un relat colpidor sobre l'inici d'un dia més de confinament a Espanya, que continua amb paraules encara més emotives: «Al dia només li demano que avanci, que sigui compte enrere d'aquest malson».
«No vull marxar així, sense acomiadar-me»
Però en les seves paraules es percep una petita llum d'esperança, de ganes que tot se solucioni, tot i no tenir la certesa que a ell li doni temps d'arribar-hi. L'envaeixen els records i la il·lusió per tornar a abraçar aquells a qui més estima.
«No vull marxar així, sense acomiadar-me», confessa l'home. Vol demostrar el que sent i sentir el que necessita: una abraçada, una carícia, un somriure, l'escalfor dels seus que el virus li ha pres. «Sempre arribem tard», lamenta. Es refereix a aquesta 'arma' que amenaça Espanya, la seva vida i la de molts altres pacients de risc, que no saben si arribaran a veure el final d'aquesta història.