«Espanya tindrà, com a molt, algun cas aïllat de Coronavirus». La frase la va pronunciar el director del Centre de Coordinació i Emergències Sanitàries, Fernando Simón, el 31 de gener, i ha quedat en l'hemeroteca com la demostració evident de la manca de previsió del govern d'Espanya en l'emergència sanitària que estem vivint.
Quan es tracta d'hemeroteca, però, no se salva gairebé ningú i molts surten retratats. I és que mirant enrere es manifesta un dramàtic contrast entre la tragèdia que ha suposat el Coronavirus i la lleugeresa amb la qual s'ho van prendre polítics, científics i la ciutadania en general en aquelles primeres setmanes.
Senzillament, no ho vam veure venir i l'escenari de mort i ruïna econòmica que ha suposat la malaltia ha superat totes les expectatives. Però els errors poden servir sempre per evitar noves catàstrofes, així que ara l'important és preguntar-se: Per què no ho vam veure venir?Quins errors hem comès? Per què subestimem al coronavirus?
1. Ignorar els primers senyals
Per què no s'ha pogut frenar l'avanç fulminant del covid-19? L'error original està en haver ignorat els primers senyals d'alarma, quan per exemple Taiwan va avisar a la Xina dels primers casos d'una pneumònia atípica, o quan els governs d'altres països van retardar el tancament de fronteres davant l'alarma de les autoritats sanitàries internacionals.
La dificultat d'aturar la pandèmia és que la SARS-CoV-2 pot trigar fins a dotze dies a reproduir els primers símptomes i això ho fa esmunyedís en els controls. El retard en la reacció, el desconeixement i l'agressivitat de virus han resultat ser un còctel explosiu.
2. Ha fallat la cooperació
Una vegada que el virus ja s'havia estès, la falta d'una resposta comunitària a nivell mundial ha dificultat el control de la pandèmia. La paradoxa de tot això és que davant d'un virus que ha posat en escac el principi de la globalització hem estat incapaços de reaccionar d'una manera global a aquest, per exemple, restringint la lliure circulació.
El cas paradigmàtic ha estat el d'Espanya i la Unió Europea. Malgrat existir un centre d'alertes i prevenció de malalties a Europa, la UE no és competent en matèria de salut i en plena pandèmia existien 250 vols diaris entre Itàlia i Espanya perquè primava la lliure circulació de persones, béns i serveis.
3. La supèrbia occidental
Alguns experts alerten de l'actitud de supèrbia que vam demostrar les societats occidentals quan, per exemple, davant la construcció exprés d'un hospital a la Xina en lloc de posar-nos en alerta fèiem broma: «En lloc de reaccionar fèiem acudits sobre encarregar les obres de la Sagrada Família als xinesos», diu l'exministre d'Indústria Miguel Sebastián.
D'altra banda, en països asiàtics com Corea de Sud i la Xina van reaccionar millor perquè en aquest continent tenen l'experiència recent de la SARS i el MERS, cosa que no passa a occident, on l'epidèmia ha estat una cosa nova i xocant.
4. Espanya va mirar cap a un altre costat
Però Espanya ha estat sens dubte un cas paradigmàtic del que no s'ha de fer davant d'una emergència sanitària. La reacció tard i malament a Espanya és la suma del fracàs de les institucions públiques i privades, de la societat en el seu conjunt, per prendre's seriosament l'amenaça i posar en marxa un sistema eficaç de prevenció.
D'una banda, Espanya no disposa d'una infraestructura sanitària preparada per a aquests casos, però a més, la incapacitat de Govern per fixar l'aïllament amb més antelació i fer provisió de material sanitari ha desbordat qualsevol previsió.
5. Un sistema sense recursos
Si alguna cosa ha posat en evidència l'epidèmia de coronavirus és la manca de preparació d'un sistema de sanitat capaç d'afrontar semblant desafiament. Els més optimistes creuen que si alguna cosa positiva es podrà extreure de tot això és que en un futur els governs destinaran més recursos a la sanitat pública, i que aquest sector serà a partir d'ara prioritari.
La veritat és que el fracàs del sistema sanitari públic espanyol, un dels millors en tot el món, posa en evidència que qualsevol preparació és poc i que a més de destinar més recursos, s'han d'implementar plans estructurals de contenció d'epidèmies.
6. Subestimar els virus
El món és habitat per 8.000 milions de víctimes potencials per als gèrmens davant els quals l'ésser humà, amb tot el desenvolupament científic i tecnològic al seu abast, segueix sent impotent com ho demostren les 650.000 morts que es produeixen cada any al món per grips comuns.
A més, cada any apareixen gèrmens i patògens nous davant els quals els fàrmacs no són suficients i davant dels quals no tenim cap barrera immunològica. L'error està en pensar que som invulnerables. A més, seria un miracle que l'acció dels homes com predadors i contaminadors no produís desequilibris fatals entre les espècies.