L'art de robar

El dia de Sant Jaume de 1954, Carmen Polo de Franco, dictadora consort i cleptòmana, es va encapritxar de dues escultures romàniques de la catedral de Santiago de Compostel·la. Passat més de mig segle, les peces es troben encara en poder dels seus hereus, amb l'aval recent de la Justícia espanyola.

El 25 de juliol de 1954, Santiago de Compostel·la va viure «una fervorosa y patriótica jornada», segons els titulars de La Voz de Galicia. Els plans de Carmen Polo, senyora de Franco i exemple a seguir per tota dona de bé d’aquella Espanya catòlica i subjugada, no eren tan patriòtics, però. Carmen Polo era la personificació de la garsa, aquell ocell cleptòman que no pot deixar d’omplir el niu amb tot el que li capta l’atenció. I aquell 25 de juliol, dia de Galícia i de l’apòstol Santiago, la garsa tenia pensat celebrar la festa enduent-se al niu un botí ben voluminós. En tots el sentits.

 

L’actitud de la Carmen podria fer pensar en la de qualsevol nou-ric que no pot deixar d’anunciar al món el seu canvi d'estatus, adquirint cotxes visiblement i innecessàriament cars, decorant-se el canell amb rellotges Big Ben o passejant-se amb maletetes estampades amb eles i ves baixes. Però aquest no era pas el cas de la primera senyora espanyola. De fet, ella era tot el contrari. Havia nascut dins d’una família aristocràtica, havia assistit a les millors escoles —religioses, per descomptat— d’Astúries i fins i tot havia tingut una institutriu francesa. El tema del llinatge va començar a obsessionar-la des de ben jove, influenciada pel seu entorn familiar i per la seva pròpia frivolitat. En els seus temps de dictadora consort, Carmen, més que lluir-se, volia sentir que podia tenir el que volgués. Perquè, de fet, podia tenir pràcticament tot el que volia. Volia ser la reina que aquella Espanya famèlica i amb pudor de mort no tenia.

 

No va ser la classe el que Carmen va trobar atractiu de Francisco Franco; més que res perquè el comandantín, com el pare d’ella li deia despectivament, no en tenia, de classe. Va ser el caràcter ambiciós i inquiet d’en Francisco el que va despertar en la Carmen un interès prou fort per contradir els desitjos de la seva família, que volia que rebutgés aquell noi de classe mitja-baixa i ofici perillós i que es casés amb algun aristòcrata local. Franco, que a vint-i-quatre anys ja era conegut entre els militars per les seves ànsies d’ascendir a capità sense passar per mariner, havia quedat fascinat per aquella noia de disset anys freda i esvelta, refinada i esnob. El futur Caudillo va decidir conquerir-la, i per això va haver d’afinar els seus mètodes de seducció, que van incloure anar a missa cada dia a les set del matí. I, clar, qui s'hi podia resistir, a això? No pas la Carmen.

«Feia visites a hospitals, escoles, orfenats i protagonitzava diversos actes benèfics que els mitjans del règim s’ocupaven de què fossin de tot menys anònims».

De cara al públic, el paper de la senyora de Franco era el de la dona submisa que interpretava un personatge secundari en la història de la seva pròpia vida. Aquesta idea, abominable per a qualsevol ésser pensant d’avui, ja li estava bé a la Carmen —i no era l’única, en aquells temps. Per fer veure que feia alguna cosa més que viure i gaudir del luxe espoliat pel seu home durant la Guerra Civil, la primera dama es dedicava a una activitat molt femenina i inofensiva, imprescindible per ser una bona cristiana: la caritat. Feia visites a hospitals, escoles, orfenats i protagonitzava diversos actes benèfics que els mitjans del règim s’ocupaven de què fossin de tot menys anònims. El que els seus assessors d’imatge —si en tenia— no li van dir a la Carmen és que, a l’Espanya de les cartillas de racionamiento, no quedava massa bé passejar-se entre la plebs coberta amb pells de visó i perles com boles d’arbre de Nadal.

Carmen Polo de Franco en una de les últimes aparicions públiques. | Gtres

 

Però no ho podia evitar. A Carmen Polo li agradaven les coses bones, i feia això tan mesquí que fan molts rics: esperava que li regalessin tot. Així es va guanyar el sobrenom de la Collares. Quan visitava alguna ciutat mínimament important, el seu seguici d’aduladors recomanava als comerciants locals que tinguessin un detall car amb ella. A favor seu s’ha de dir que la Carmen no era una persona complicada per als regals: les joies no fallaven mai. Segur que no era de les que sempre demanen el tiquet regal per si de cas. Quan sortia de “compres”, els joiers tremolaven. La Señora triava les joies que més li agradaven i simplement se les emportava. «Vayan a cobrar a El Pardo», els deien als propietaris de les joieries. En comptes d’això, ells, conscients que un altre dia li podia tocar a qualsevol altre, pagaven la factura de la Collares entre tots. I ho feien perquè la por pesa més que els diners. La Carmen sabia que la por era la seva millor aliada: li permetia aconseguir qualsevol cosa de qualsevol persona. I la por es fàcil de conjurar quan tens poder. La Carmen va fer servir aquest as com si fos el seu dret legítim. Al cap i a la fi, havien salvat Espanya del dimoni comunista; mereixia totes les joies del món, i la gent només podia estar encantada de regalar-les-hi, com és natural.

«Aquestes figures continuen encara avui en mans dels Franco».

Aquell 25 de juliol, però, la Carmen Polo no era a Santiago per tornar a casa amb uns quants braçalets de plata i atzabeja, tan típics d’allà. A més de les joies, a la Carmen també li agradaven molt les antiguitats, i resulta que es va encapritxar de dues en concret de la capital gallega. Unes antiguitats molt antigues i valuoses; tant, que són material de museu. L’objecte de desig de la senyora de Franco eren dues escultures dels segles XII-XIII que pertanyien al cèlebre Pòrtic de la Glòria de la catedral compostel·lana. Aquest conjunt escultòric no és només la joia més magnífica de la basílica. El Pòrtic de la Glòria va ser aixecat pel Mestre Mateo —una mena de director d’obra multidisciplinari considerat un geni— i és una de les obres més excepcionals de la Història de l’art romànic. En poques paraules, el Mestre Mateo és el Miquel Àngel gallec, i el Pòrtic de la Glòria és la seva Capella Sixtina. És gairebé comprensible, per tant, l’interès de Carmen Polo en fer-se amb les escultures, que representen els profetes identificats com Abraham o Jeremies i Isaac o Ezequiel. El que no ho és tant, és que efectivament ho aconseguís i, sobretot, que aquestes figures continuïn encara avui en mans dels Franco.

Escultures del Mestre Mateo supervivents al Pòrtic de la Glòria de la Catedral de Santiago de Compostel·la. | Wikimedia Commons

 

Al segle XVIII, la catedral de Santiago va ser objecte d’una sèrie de reformes per modernitzar el temple, segons la moda de l’època. Malauradament, aquest canvi d’imatge no va respectar del tot el fabulós pòrtic del Mestre Mateo. Una part —la contra façana— es va desmuntar, i les escultures que el formaven van passar a diferents mans. Les que corresponien als profetes Abraham/Jeremies i Isaac/Ezequiel van ser adquirides per un noble local que les va traslladar a una de les seves propietats. Segons les actes municipals, l’any 1948 un descendent seu, el comte de Ximonde, va vendre les figures a l’Ajuntament de Santiago per 60.000 pessetes. Quan Francisco Franco i Carmen Polo van visitar la ciutat el 1954 i ella va decidir que les escultures havien de ser seves, estaven instal·lades a l’escalinata del Pazo de Raxoi, l’edifici de l’ajuntament. El motiu de la visita del dictador i senyora era participar en la tradicional ofrena a l’apòstol que se celebra cada 25 de juliol i inaugurar el Parador Hostal dels Reis Catòlics —un edifici medieval que, per ordre del Caudillo, va passar de ser un hospital a un hotel de luxe en nou mesos. No hi ha un testimoni oficial del que va passar aquell dia, però segons sembla Carmen va expressar un “interès insistent” en les escultures, donant a entendre al que llavors era l’alcalde de Santiago que les volia per a ella. I l'alcalde, igual que els joiers que tant temien a la Collares, es va veure obligat a complaure-la.

«És el primer judici que se celebra contra l’espoli patrimonial de la família Franco per part de les institucions públiques». 

Després de seixanta-tres anys presoneres al Pazo de Meirás —amb una breu sortida el 1961—, el 2017 les estàtues dels profetes van tornar temporalment a la catedral de Santiago per ser incloses en una exposició titulada Descobrint al Mestre Mateo. Passat poc temps, l’Ajuntament va interposar una demanda reclamant a Carmen Franco i Polo la devolució de les escultures medievals al consistori, al·legant que les estàtues són «béns de domini públic» i, per tant, són «inalienables, imprescriptibles i inembargables i estan fora del comerç». També es va denunciar que no existeix documentació que acrediti l’adquisició de les figures per part dels Franco. Martiño Noriega, alcalde de Santiago entre 2015 i 2019 representant el partit Compostela Aberta, declarava el desembre de 2017 que aquest «és el primer judici que se celebra contra l’espoli patrimonial de la família Franco per part de les institucions públiques». No seria l’últim, i no per motius precisament positius.

 

Dos anys després del judici, la sentència del cas va desestimar íntegrament la petició de l’Ajuntament de Santiago que els hereus de Franco tornessin les escultures. Quaranta-un anys després de l’arribada de la democràcia a Espanya, sembla que per a alguns encara és massa aviat per admetre que la dictadura de Franco era el règim de la por. Això és, almenys, el que se sobreentén de les paraules de la jutgessa. Adelaida Medrano va tractar el tema com si franquisme i democràcia fossin el mateix, com si les “lleis” que regeixen la societat en una dictadura no fossin la voluntat del tirà de torn. La magistrada va considerar que, en esperar més de seixanta anys per intentar recuperar les escultures, l’Ajuntament de Santiago va demostrar “passivitat”. També va argumentar que la possessió de les escultures va ser “pública, pacífica i no interrompuda”. És a dir, els Franco no han de tornar-les perquè l’adquisició no va implicar violència, i l’Ajuntament hauria d’haver reclamat les estàtues molt abans, si tant l’importaven. Com si en un règim dictatorial les institucions poguessin fer accions d’aquest tipus; com si la dictadura de Franco hagués mort quan ho va fer ell, el 1975. Medrano va arribar a qüestionar la identificació de les figures, suggerint que les estàtues que els Franco asseguren que són propietat seva podrien no ser les mateixes que les que l’Ajuntament de Santiago va comprar el 1948. Les proves i els estudis fets per la Universidade de Santiago de Compostela demostren el contrari, però sembla que, per segons quins jutges, l’evidència històrica no és un element fonamental a l’hora de dictar sentència.

Un dels apòstols segrestats. | Extra

 

A la sentència, la magistrada parlava de «circumstàncies polítiques especials vigents» per referir-se al règim del dictador, donant una imatge extraordinàriament ensucrada d’aquella època, i defensava que les normes jurídiques «són les que són, i no les que les parts volen que siguin», obviant que aquesta definició entra en contradicció directa amb el mateix concepte de dictadura. La conclusió és que, per Medrano, l’espoli de patrimoni cultural públic per part de les elits franquistes no és una qüestió problemàtica ni urgent. El més lamentable de tot és que això, que a una democràcia amb garanties seria vist com una aberració, a Espanya no resulta tan sorprenent; recordem que aquí sobreviuen el senyoriu de Meirás —avui en mans de Francisco Franco i Martínez-Bordiú, que el va rebre de Juan Carlos I el 1988— o la Fundación Francisco Franco, que a qualsevol país democràtic seria il·legal.

 

El robatori de les escultures del Pòrtic de la Glòria —o del mateix Pazo de Meirás— és només la punta de l’iceberg de les usurpacions perpetrades per l'elit franquista. Després de dècades de permissivitat per part de l’estat espanyol, el punt de mira es va posant a poc a poc sobre els hereus d’aquest col·lectiu, un col·lectiu que mai no ha hagut de rendir comptes pels seus crims passats i que s’indigna cada vegada que li toquen lo seu, segurament perquè encara creu en la por del poble i en el seu dret a la impunitat. Hi ha hagut altres casos similars en la Història d’Europa, i en general s’ha intentat rescabalar el mal fet. A Espanya no, perquè aquí els usurpadors van guanyar la guerra, i la democràcia no és encara prou forta com per fer-los amagar el cap amb vergonya.

Façana principal del Pazo de Meirás, un dels últims reductes dels Franco a Galícia. | Extra

 

La sentència del judici contra els Franco va ser un cop fort per l’Ajuntament de Santiago i per la dignitat de la feble democràcia espanyola. La batalla no està perduda, però. En realitat, la guerra —que serà llarga i lenta, o no serà— només ha començat. Tot i la sentència a favor dels Franco, el juliol de 2019 la Xunta de Galicia va declarar nou escultures atribuïdes al taller del Mestre Mateo com a Bé d’Interès Cultural. Dues d’elles són les que van ser segrestades pels Franco. Aquesta mesura, tot i ser una tireta sobre una ferida que requereix sutura, és un començament. La distinció de les obres com a BIC no afecta la seva titularitat, però obliga als seus “propietaris” a obrir-les al públic un mínim de quatre dies al mes. Irònicament, el Pazo de Meirás, on són les escultures, va ser declarat BIC el 2010 i, per tant, està subjecte a la mateixa normativa de visites. Els Franco, fent gala de la gosadia i el menyspreu propi d’un rei capritxós destronat inesperadament, porten des de llavors boicotejant aquestes visites. La Xunta, conscient d’això, va advertir que si no es compleix aquest règim d’obertura al públic, actuarà en conseqüència. És d’esperar que els Franco no es deixin impressionar massa per aquest avís, raó de més perquè l’Ajuntament de Santiago, que va recórrer la sentència, segueixi donant maldecaps als hereus del dictador via jutjats.

 

És improbable que el pròxim 25 de juliol les escultures robades per la senyora de Franco hagin tornat a Santiago. Però continuen presents a la ciutat, d’una manera que sembla al mateix temps una solució pràctica i una declaració d’intencions. Actualment, al museu de la catedral de Santiago s’exposen les figures tallades pel taller del Mestre Mateo. Al lloc que ocuparien les dues escultures que els Franco es van apropiar hi ha dues pantalles amb la imatge de les figures a mida real. Una imatge brutalment significativa que ens recorda que, ens agradi o no, aquestes escultures són de tots, però encara són dels Franco, també. Com Espanya.

Els Franco saluden a l'afició. | Extra

 

Comentaris