Boris Johnson i l'ambició rossa

Mentre el Primer MInistre britànic està immers en una dura pugna parlamentària per tirar endavant el Brexit, amb nova convocatòria a les urnes inclosa, el món calcula l'abast d'un nou actor polític i el compara —inevitablement— amb Donald Trump. És BoJo un reflex del que passa a l'altre costat de l'Atlàntic o és alguna cosa més? Busquem respostes en aquest retrat acurat del personatge.

Si ets català, la primera impressió que t’endús al veure Boris Johnson és que sembla el Floquet de Neu reviscut, afaitat i amb un desastre de sastre. Aquesta impressió còmica no és en absolut fortuïta. En Boris sap jugar molt bé amb la comèdia. De fet podríem dir que l’educació d’elit i elitista creuada amb les aparicions a programes satírics televisius han estat els ingredients principals del còctel del seu èxit. El que per Donald Trump va significar el programa The Apprentice, per a en Boris ho va fer el panel show humorístic Have I got News for You? Per als conservadors americans, l’encarnació del capitalisme més despietat resultava extremadament atractiva. Els anglesos, en canvi, han acabat essent víctimes del seu propi humor. Van portar Boris al programa perquè era una caricatura ambulant dels excèntrics de classe alta i van fer que es convertís en una figura propera i simpàtica, tot i la seva ineptitud i el seu classisme. 

 

És prou fàcil fer una anàlisi de la figura de Johnson com a franquícia britànica de l'home ros platí que té sota els dits ataronjats el botó vermell de l’apocalipsi nuclear. I tenen elements en comú, però així com un és el reflex d’una piràmide social purament monetària, en Boris ho és d’una estructura de classe basada en condicionants no tan evidentment econòmics. Tant un com l’altre són símbols d’una ínfima minoria de privilegiats. I, en part gràcies als mitjans —nous i antics— tots dos han aconseguit que això no només no sigui un hàndicap, sinó que un ha fet servir la televisió per mostrar-se com el boss definitiu i l’altre hi ha conjurat una imatge d’aristòcrata excèntric. Aquests personatges televisius resulten reconfortants per a un gran nombre de ciutadans que veu com el seu món està desapareixent. A més, tant Boris com Donald no han tingut cap pudor en afegir unes gotes de racisme al seu discurs, molt conscients que la mirada enrere d’aquests votants més desafavorits té molt a veure amb el temor de convertir-se en minoria en un país que consideren seu. L’altra part del discurs, la de fer “grans” i “independents” els seus països conté unes contradiccions que difícilment podran superar. És improbable que Trump doni una segona joventut al carbó o a la indústria automobilística i encara ho és més que el Regne Unit post-Brexit recuperi l’estatus que tenia fa 100 anys. 

«Aquests personatges televisius resulten reconfortants per a un gran nombre de ciutadans que veu com el seu món està desapareixent».

Fins fa un parell d’anys, una altra cosa que tenien en comú els dos rossos era la nacionalitat. Tant un com l’altre van néixer a Nova York. De fet, en Boris podria haver estat primer ministre britànic i després presentar-se a les eleccions americanes. Però l’any 2017 hi va renunciar, per raons fiscals, fent impossible el que ja de per si era improbable. Però aquest naixement a ultramar sí que ens dóna una pista sobre la complexitat del personatge, molt llunyana de l'home simple, gairebé ximple, que ha captivat els votants nord-americans. Els pares d’en Boris són dos britànics cosmopolites. La mare és artista i el pare va ser diputat i va treballar en diverses institucions internacionals. Tots dos són part de la classe alta britànica que té l'internacionalisme a la genètica. Ella té ancestres americans i jueus d’origen rus, mentre que ell té sang turca i alemanya. El nom amb el qual van batejar al seu segon fill —com a catòlic— ja delata el còctel: Alexander Boris de Pfeffel Johnson. Com també ho fa el seu itinerari vital els primers anys de la seva vida: abans de fer els 12 anys, havia viscut als Estats Units, a Anglaterra i a Bèlgica. El darrer destí no és només irònic si tenim en compte la situació actual del Regne Unit, també ens diu que la feina del pare a la Comissió Europea era la que pagava els estudis dels fills. Uns estudis que a partir de 1975 van ser a internats anglesos. L’Alexander Boris de Pfeffel va demostrar unes capacitats prou excepcionals com a estudiant de grec antic i llatí com per guanyar-se una beca per entrar a Eton, el col·legi privat més prestigiós del regne. I va ser en els anys de la seva educació on podem veure les motivacions del 77è primer ministre britànic i què tenen en comú amb les del 45è president dels Estats Units.

Un jove Boris Johnson, el 1986, amb la ministra grega Melina Mercouri. | CNN

Va ser a Eton on va començar, amb només 13 anys, a remodelar-se. En comptes d'Alexander —el seu primer nom— volia ser conegut com a Boris, i va abandonar el catolicisme per fer-se anglicà. Volia fer molt evident que era un membre de l’aristocràcia excèntrica britànica, creant-se un personatge que ja no abandonaria i que ara ja costa de distingir fins a quin punt és fictici. També va ser a Eton on va mostrar trets —positius i negatius— que l’acompanyarien durant tota la vida adulta. D’una banda, va demostrar ser un alumne excepcional tant de Clàssiques com de Llengua Anglesa. Però possiblement degut a la seva brillantor acadèmica, també va demostrar ser excepcionalment mandrós, descuidat i impuntual. L’altre pas crucial que va fer a l'internat va ser convertir-se en editor del diari de l’escola, entrant a un ram —el del periodisme— que no deixaria fins a entrar al número 10 de Downing Street. 

 

Si comparem la vida preuniversitària de Boris amb la de Donald, veiem que les diferències entre tots dos eren ja considerables. En Boris era un enamorat de les lletres, tant contemporànies com clàssiques, i ja veia que les paraules serien les millors aliades en el seu ascens personal. En Donald, en canvi, havia demostrat des de ben petit que era tossut, bocamoll i cregut. Era la viva estampa del bully. Criat enmig de l'opulència, va aprendre des de la més tendra infància que els diners ho eren tot. I no sorprèn llegir que ell mateix diu que si recorda com era a 7 anys veu que és essencialment el mateix. Però també podem observar que tenen alguna similitud en el hardware. Tant un com l’altre ja tenien un ego considerable: en Boris als cinc anys declarava que volia ser “rei del món”, una proclama que delata què hi ha darrere del personatge bufonesc i —aparentment— despreocupat. 

«En Boris als cinc anys declarava que volia ser “rei del món”, una proclama que delata què hi ha darrere del personatge bufonesc i —aparentment— despreocupat».

La diferència en la configuració i les prioritats d’un i altre va tornar a quedar en evidència quan van entrar a la universitat. En Boris va treure tan bons resultats que va entrar becat a Oxford, per estudiar Clàssiques. En Donald volia que la universitat l’ensenyés a ser productor cinematogràfic, però la de Southern California el va rebutjar. Va anar primer a una universitat de perfil baix i després els diners i els contactes li van valer l’entrada a una de prestigi, però el seu pas per les aules no va ser precisament memorable. Tot i que Trump ha afirmat que va acabar primer de la seva promoció i que hi havia obtingut un màster, les dues afirmacions són totalment falses. 

 

En Boris tampoc va acabar amb honors la seva carrera, cosa de què encara es ressent. Hauria destacat més si no hagués passat per Oxford emmanillat amb una companya cada cop més voluminosa: la mandra. Feia tard, entregava els assajos de qualsevol manera i es distreia amb facilitat. Segons el seu tutor, en Boris volia treure les millors notes «dedicant-hi zero hores per setmana, i això és impossible». Una de les distraccions va ser seguir editant una revista, en aquest cas satírica, mentre era a la universitat. Però en va tenir dues més que també l’acompanyarien per la resta del camí vital: les dones i la política. A Oxford va conèixer la seva primera dona, una noia de classe molt alta que es diu Allegra Mostyn-Owen. Ella era l’objecte de desig de molts altres nois tan posh com ella, i en Boris va haver d’aplicar tots els talents de la seva caixa d’eines intel·lectuals per cortejar-la. Un cop aconseguit l’objectiu, va tornar a mostrar la mateixa displicència que aplicava als estudis: el dia de la boda va aparèixer davant de la crème de la crème sense pantalons ni sabates. El pare de l’Allegra, el president de Christie’s, la casa de subhastes, sembla que no va celebrar gaire les bufonades del seu gendre. Després que li prestessin el que li faltava per anar cap a l’altar, va aconseguir casar-se i perdre tant el certificat de matrimoni com l’anell en la seva primera hora de casat. 

 

Si ja des dels primers minuts va demostrar que no es prendria gaire seriosament la institució del matrimoni, el seu debut electoral tampoc va ser el d’un Messi de la política. En Boris es va presentar al càrrec de president de l'Oxford Union, la societat de debat de la universitat. Dit així, pot semblar una associació menor, però de fet era una mena de parlament en miniatura. En les paraules de Michael Hesseltine, un polític conservador, ser-ne president era «el primer pas per esdevenir primer ministre». Segons Simon Kuper, un altre estudiant d’aquella època, els debats no es guanyaven avorrint els assistents amb propostes ponderades, sinó «amb bromes i atacs personals fets des de l’humor». En el que podríem veure com un paral·lel amb el periple en societats —molt menors— de debat de l’Albert Rivera, l’Oxford Union era un lloc on hi havia més ambicions que ideologia. En Boris Johnson es va presentar dos cops a la presidència. El primer cop va haver de veure com Neil Sherlock, un rival de classe mitjana, tenia la gosadia de guanyar les eleccions. Segons explica Sherlock, en Boris va enviar a l'Allegra per mirar de fer-li entendre que el millor per a tots seria que no es presentés. De fet, ella li va dir que en Boris mereixia el càrrec perquè “era millor”. No per últim cop, va calcular malament l'estratègia: el menyspreu va esperonar a Sherlock, que va derrotar al seu “superior”. Anys després, va comentar que resultava evident que Boris valorava més la victòria i el càrrec que les obligacions que comportava.

Jo, Boris i Rachel, els tres germans Johnson. | Pressform

Però en Boris va aprendre de la derrota. L’any següent va dissimular el seu esnobisme i conservadorisme, aliant-se amb els estudiants socialdemòcrates i fent campanya més enllà dels alumnes que —com ell— venien dels internats més prestigiosos. Entre els que feien campanya per Boris hi havia tant la seva futura dona com els seus germans Jo i Rachel, que l’acompanyarien en gran part del seu viatge polític, per acabar abandonant-lo justament quan ha fet el cim, aquest mateix any. L’any 1988, en un llibre editat per la seva germana, en Boris feia una descripció molt honesta de com es guanyen unes eleccions. Deia que el més important era tenir «una col·lecció de titelles disciplinada i enganyada» i que «l’art del candidat és alimentar l’autoengany del titella», fent-li creure que té una relació especial amb ell. 

 

En sortir de la universitat, el personatge ja estava perfectament definit. En una edat en què molts estem més perduts que la Laika a l’espai, en Boris ja tenia el kit per arribar on és ara: sabia parlar (i amb l’accent correcte) i estava més que còmode en qualsevol ambient, convençut que en qualsevol reunió, ell era sempre el més intel·ligent. Una bona prova d’aquesta actitud és el poc que el va afectar el seu primer contratemps professional. En Boris volia tocar poder, però també sabia que la millor manera de fer-ho era tenir firma als mitjans de comunicació. Gràcies a la xarxa d’exalumnes de la universitat, li va costar poc trobar feina al —llavors— prestigiós Times, però encara li va costar menys perdre la feina: el van acomiadar de forma fulminant per inventar-se una cita en un dels seus articles. En Johnson no va tenir temps ni de pentinar-se: va fer servir un dels seus contactes de l'Oxford Union per aconseguir una altra feina al —també conservador— Daily Telegraph, que va decidir enviar-lo a Brussel·les. Més per oportunisme que per convicció, en Boris va començar a fer unes cròniques euroescèptiques, que sabia que serien del gust dels lectors d’edat i classe mitjana del diari. No tenia cap problema amb amanir-les amb mentides i exageracions, buscant sobretot que el seu nom ressonés. I ho va aconseguir, almenys dins del Partit Conservador, on va generar tensions entre la branca euròfila i la que mirava amb odi i desconfiança cap a Brussel·les. Els seus escrits també van ser llegits i digerits com a veritats absolutes pels polítics que formarien el Partit per la Independència del Regne Unit, l’UKIP, unes sigles que servirien per blanquejar actituds d’extrema dreta. 

«Més per oportunisme que per convicció, en Boris va començar a fer unes cròniques euroescèptiques al Daily Telegraph».

Però en Boris no va trobar la manera que les rodes polítiques del seu vehicle funcionessin al mateix ritme que les periodístiques. Ja de retorn al Regne Unit, a partir de l’any 1994, va intentar primer anar a llistes conservadores a les eleccions europees però no va trobar on presentar-se. Sí que va aconseguir una demarcació per les eleccions al parlament de 1997, però va ser escombrat pel seu rival laborista, seguint la dinàmica de tot el país, on Tony Blair va inaugurar un domini del seu partit que duraria fins l’any 2010. 

 

L’editor del Telegraph va aconseguir que Johnson li prometés que deixaria enrere la política per centrar-se en el periodisme.  A canvi, li va donar la direcció editorial d'Spectator, una revista que seguia la mateixa línia editorial (conservadora) del diari. Va ser durant aquesta etapa quan el programa Have I got news for you? el va portar com a convidat, fent que un públic molt ampli passés a riure les seves gràcies. L’any 1998, la possibilitat que aquell convidat (o qualsevol altre conservador) pogués ser primer ministre del Regne Unit semblava tan probable com veure un anglès guanyant Wimbledon. Però a Boris li va servir per creure que havia arribat el moment de trencar la promesa feta tres anys abans i tornar a la política, l’any 2001, quan va guanyar el seu primer càrrec polític com a membre del Parlament pel districte de Henley, prop d'Oxford. A molts els costava creure que el personatge televisiu fos capaç de concentrar-se en cap mena de gestió política, i de fet així va ser. La presència al parlament del nou diputat variava en funció dels seus altres compromisos i de l'humor del dia. 

«Johnson sap posar la maquinària carismàtica a la màxima potència quan les circumstàncies ho requereixen».

Mentre anava fent la seva carrera política, que el portaria a ser alcalde de Londres del 2008 al 2016, en Boris va poder comprovar que l’estimació del públic no es veia afectada per la seva agitada vida sentimental. Igual que amb la política, aquí té una aparent similitud amb Donald Trump. Ha tingut nombrosos afers extramatrimonials i ha passat per l’altar dos cops. Probablement li fa força gràcia comprovar que a la Wikipedia, a l’apartat de fills, diu que en té cinc o sis. Però, a diferència de Trump, no fa servir els diners o el poder com a instruments de seducció. De la mateixa manera que fa amb l’electorat i els aliats polítics que després traeix, sap posar la maquinària carismàtica a la màxima potència quan les circumstàncies ho requereixen.

Boris Johnson i Donald Trump, l'estiu de 2019. | Stefan Rousseau — Reuters

Però segueix quedant la pregunta: ¿és tan perillós com en Trump? Doncs sí i no. En Boris, igual que ell, veu la política com un aparador on lluir-se. No té una ideologia definida, però no té cap problema en surfejar una onada populista que arrossega dins seu els pitjors detritus ideològics. La sort que han tingut tots dos és que ells no s’han mogut però el nivell d’exigència de cert electorat sí que ho fa fet. Per al votant farcit de prejudicis i atemorit pel futur, la integritat moral del candidat és molt menys important que veure en ell algú que simbolitzi la grandesa del seu país. Així es produeix el curiós escenari de tenir a dos exemplars de l’elitisme d’un país i altre anant a buscar vots entre un electorat amb què comparteixen país i poc més, però que tenen la gran virtut de ser fàcils de manipular. En Boris com a excèntric i en Donald com a empresari de retòrica simplista i rotunda han aconseguit convertir-se en la imatge del país que uns i altres volen recuperar. I per molt que Boris Johnson sigui capaç de riure’s de si mateix i no faci tuits a mitjanit que semblen fruit d’un homo que no arriba a sapiens, sí que té el mateix gran amor: ell mateix. I és capaç de fer qualsevol cosa per fer-se feliç.