De les cendres del mur, les ales de Berlín

En el 30 aniversari de la caiguda del mur de Berlín, Bernadette i Matthias, dos alemanys que van veure néixer i morir aquella època, repassen el que va suposar per als berlinesos la divisió de la capital i recorden com van canviar les coses des del dia en què, per equivocació, algú li va llevar els grillons a una de les ciutats més liberals del nostre segle.

No són ni les sis de la tarda i el cel de Berlín, que em diu bona nit des de fa uns 300 dies, ja ha fos a negre. Tot i la pluja, es nota en l'ambient que els carrers de la ciutat celebren alguna cosa. Entre paraigües, fulles de tardor i silenci, em dirigeixo a una de les cites que més curiositat m'ha despertat en els últims anys. Arribo al número tres d'una de les vies més amples que he vist aquí. A la porta, a la fi d'unes escales que, de vegades, semblen infinites, m'espera un amic mexicà que comparteix vida amb una berlinesa i els seus pares. M'han de parlar de la caiguda del Mur de Berlín.

 

«Més angoixa, més por i més nerviosisme». Així descriu Bernadette aquells anys. Ella i el seu marit, Matthias, es van conèixer a la universitat de Leipzig, una ciutat situada a uns 180 quilòmetres al sud de Berlín. Anys més tard, van decidir mudar-se a la zona est de la capital alemanya: ell ho va fer el 1977 per motius de treball i ella ho va fer el 1984, pocs mesos abans del naixement de la seva primera filla, Irena. Destí o casualitat, just el dia en què es va alçar el mur, el 13 d'agost de 1961, ella es trobava de vacances a Berlín: «Van anunciar per la ràdio que la ciutat havia estat dividida», explica. 

«Van haver de passar 14 anys perquè el govern decidís posar a disposició dels ciutadans permisos per creuar el mur».

Durant aquells primers anys, la idea de viatjar d’una banda a l’altra de Berlín era impensable. «Sí em vaig plantejar mudar-me, però vaig pensar que si m'havia tocat estar en aquella part, era perquè aquell era el meu destí», explica Matthias. A Bernadette aquesta idea també li va rondar el cap en diverses ocasions, però sempre des d'un plantejament legal. Van haver de passar 14 anys perquè el govern decidís posar a disposició dels ciutadans permisos per creuar el mur. «Podies demanar-lo però podien trigar anys a donar-te l'autorització», apunta Matthias. A més del permís, s’havien de pagar 25 marcs, el que avui serien uns 13 euros. Aquells que ho aconseguien, havien de tornar a la seva banda abans de les 12 de la nit. 

 

«Demanar permisos també era perillós perquè no sabies què li podia passar a la teva família», assegura Bernadette. A més, tots dos coincideixen en què, durant aquells anys, les autoritats utilitzaven una “arma psicològica” per fer que els berlinesos estiguessin de part del bàndol que interessava als que estaven al poder. Així, expliquen que la pena o el tracte que podies rebre per sol·licitar el permís per creuar de l’est a l’oest era molt aleatori. 

«Abans era igual però sense mur».

Tot i que la construcció del mur de Berlín va tornar a suposar un abans i després en la història d'Alemanya, Matthias explica que, abans de la divisió de Berlín, els alemanys ja pressentien que tornaria a passar alguna cosa. De fet, precisa que, durant els anys 50, uns tres milions d'habitants del país van fugir cap a l'occident, el que va suposar el moviment d'unes 1.000 persones mensuals. «Abans era igual però sense mur», assenyala. Matthias explica que, acabada la guerra, es van començar a reclutar adolescents per treballar en mines d'urani i per construir bombes atòmiques, el que va crear desconfiança entre els ciutadans.

 

La parella també assenyala que, tot i que actualment alguns relaten les històries heroiques i de pel·lícula d'aquells que van saltar el mur de forma il·legal, en realitat els casos dels que ho van aconseguir són molt escassos. En el seu entorn no saben de ningú que intentés creuar d'est a oest de forma il·legal però sí que coneixen a diverses persones que ho van aconseguir de forma legal: «De vegades era tràgic quan algú rebia el permís per canviar-se de bàndol perquè eren persones amb les que teniem bones relacions».

El Berlin Wall Memorial a Bernauer Straße. | Wikimedia Commons

Expliquen algunes llegendes urbanes, que el tecno es va originar a peu de mur: els berlinesos de l'oest, que tenien moltes més llibertats que els de l'est, solien posar música a tot volum per molestar els guàrdies que vigilaven aquests gairebé tres metres d'alçada de pedra. No obstant això, en la part oriental del mur, les anècdotes eren completament oposades: «El mur estava super vigilat i, tots aquells que es passejaven per aquí amb actitud sospitosa, podien acabar a la presó», indica Bernadette. Tot i això, recorda que al costat del mur solia haver manifestacions organitzades per l'Estat. 

«Al costat del mur solia haver manifestacions organitzades per l'Estat».

Bernadette diu que entre 1988 i 1989, poc abans que el mur caigués i quan ja s'acostava el moment d'apuntar a la seva filla gran a l'escola, es va plantejar seriosament mudar-se a la part oest de Berlín. Per què? Perquè tenia por que Irena fos adoctrinada només des del punt de vista dels ideals de l'est. «A Alemanya occidental la mentalitat era fins i tot més tancada que la de la Unió Soviètica», considera. Qui li havia de dir que, pocs mesos després, la història anava a donar-li la resposta a aquella preocupació.

 

«Els ciutadans de l'est poden sortir de país». La parella recorda aquell 9 de novembre de 1989 com si fos ahir. Estaven amb els seus tres fills i amb altres familiars a casa seva, prop de Warschauer Straße, coneguda en l'actualitat per ser el punt de partida d'algunes de les festes més boges de la capital del tecno. De fet, compartien barriada amb el mur, que es trobava bastant a prop de la seva residència. Estaven veient els informatius de les set de l’horabaixa quan, en una roda de premsa, Günter Schabowski, que aleshores era periodista i funcionari del Partit Socialista Unificat d'Alemanya (PSUA), va comunicar, per error, que les lleis per viatjar a l'estranger havien estat derogades, de manera que els habitants de Berlín de l'est recuperaven la seva llibertat per deambular pel país i pel món al seu antull. 

«Els habitants de Berlín de l'est recuperaven la seva llibertat per deambular pel país i pel món al seu antull».

A partir d'aquest moment, les zones més properes al mur es van convertir «en un formiguer» i milers de persones es van acostar fins a aquests tres metres d'altura que durant tants anys els havien limitat l'horitzó. Alguns ho van fer per curiositat i altres anaven disposats a creuar. «Molts van saltar el mur sense saber si després podrien tornar perquè, amb aquest sistema, mai se sabia què podia passar», diu Bernadette. Ella i la seva família no es van aproximar al mur aquest dia. A més de perquè tenien nens petits, la idea de veure l'oest no els semblava tan atractiva perquè el seu marit ja havia estat allà en dues ocasions. 

 

Matthias conta que el dia després de la caiguda del mur havia d'anar fins a Magdeburg, un poble situat a uns 140 quilòmetres a l'est de la capital, per assistir a una conferència. Entre rialles, recorda que tots els passatgers del tren van baixar a les estacions que deixaven a la part oest de Berlín, menys ell i els seus companys, que van seguir el trajecte. «El tren anava pleníssim», diu.

Els óssos davant del KaDeWe, en l'actualitat. | Bärli Mama

Per altra banda, Bernadette recorda que la primera vegada que van portar a la seva filla gran a la part oest de Berlín, li van dir que anaven a veure una sorpresa. Irena explica que els seus pares la van portar a Kudamm, una de les avingudes més conegudes de Berlín, que destaca pel gran nombre de botigues, restaurants i altres espais d'oci que posseeix. Van parar a KaDeWe, uns grans magatzems que bé podrien considerar-se la versió alemanya del famós Harrod's de Londres, i va resultar que la sorpresa era uns óssos enormes que solen posar en aquest centre comercial quan s'acosta el Nadal. «¿Això és tot?», va pensar Irena. Per a la seva mare, això va ser un missatge clar que el que els esperava a l'altre costat del mur no n'hi havia per tant. D'aquest dia també recorden que van comprar unes ametlles caramelitzades que van ser «caríssimes» i que alguns carrers de l'oest estaven buits i plens de fems.

 

Gairebé després de tres hores de conversa, entre xocolata calenta, quesadillas i guacamole, Irena s'aixeca de la taula il·lusionada i es dirigeix a la seva habitació. Quan torna, m'ensenya un clauer amb la figura vellutada d'un petit ós. «Això és el primer que em van comprar els meus pares a l'oest», diu. Per a molts és complicat no perdre les coses i, no obstant això, ella porta 30 anys guardant aquest petit tresor. ¿Hi pot haver estampa que representi millor a aquesta ciutat? Diversitat, passat i present. 

«Si mires el resultat de les eleccions, veus el mur perfectament».

¿Se segueix notant en la societat actual que Berlín va estar dividit durant 28 anys? «Sí, totalment», apunta Bernadette sense dubtar-ho. «Si mires el resultat de les eleccions, veus el mur perfectament», assegura. Segons explica la parella, els de l'est sempre han tingut una mentalitat una mica “victimista”, pel que solen votar a partits que els prometin «salvar-los la vida».

Estudiants pujats al Mur de Berlín, el 1989. | University of Minnesota

Recorden els que ho van viure que una franja de la mort va abraçar Berlín durant 28 anys i la va partir en dos, deixant així als habitants de l'oest tancats en una illa de llibertat i als de l'est atrapats en un mar de dubtes. D'aquests 155 quilòmetres de formigó que en el seu dia van dividir a famílies i amics, queda una galeria a l'aire lliure que emmarca les fotos més turístiques dels seus visitants. Ara, 30 anys després de la caiguda del mur més famós d'Europa, encara perdura en l'essència de la ciutat la nostàlgia d’aquelles vides que van ser, o que van deixar de ser.

 

Mirant enrere, Bernadette i Matthias asseguren que, després de la caiguda del mur, les seves vides i les dels altres berlinesos van canviar completament. A més, destaquen que, després d’allò, la ciutat va començar a ser molt oberta. En l'actualitat, unes plaques commemoratives de color bronze guien el recorregut que aleshores seguia el formigó. En elles, està gravat Berliner Mauer, 1961-1989. Es diu que, per llegir correctament aquestes lletres, has de situar-te en la part capitalista del mur, perquè «són els guanyadors els que escriuen la història». Una de les obres de l'East Side Gallery que acoloreix les restes d'una de les èpoques més fosques de Berlín els contesta: «Molta gent petita, en llocs petits, fent coses petites, pot canviar el món».

 
 
 

SEGUEIX NAVEGANT