La clau que obre tots els panys

Mig segle després de l'arribada de la indústria petroquímica a Tarragona, l'activitat del complex ha quedat definitivament lligada a l'esdevenir de la regió. Però per què aquesta indústria sovint mal vista hi va anar a raure? Què ha significat per al creixement de la segona àrea metropolitana de Catalunya? Quin futur li espera? Totes aquestes preguntes i no gaires més es miren de respondre en el breu repàs històric, econòmic i recreatiu que esteu a punt de llegir.

No fa gaire un amic em va dir —sentenciar, gairebé— que sempre cal fer el que faci més mandra, de la manera que faci més mandra i quan faci més mandra. No ho acabo de veure clar però imbuït, doncs, d’aquest esperit de sacrifici, he pensat que és el moment idoni per parlar d’economia. D’economia en escala limitada, recreativa i des d’uns coneixements absolutament deficitaris, com són els meus. Però què seria de la vida sense aquests reptes meravellosos. Com que per molts escarafalls que fem als carrers ara és 1715 i cal aixecar el país a cop de ronyó altre cop, serà bo rascar-se les butxaques i veure què hi tenim. Vaig néixer al Camp de Tarragona i crec francament que això no té cap mena d’importància. Però fa poc he repassat la meva Vida Laboral que la Seguretat Social fa tan telemàtica i fàcilment consultable i m’he adonat que fa més de vint anys que treballo per a empreses tarragonines, aquí o fora, en els sectors primordials del nostre dinàmic i envejable PIB: el turisme, la indústria química i energètica, la comunicació i la recollida selectiva de residus. Només em falta el sector públic, i em ve de gust anunciar que no defalliré mai d’esperar l’oferta política que no acaba d’arribar i que sens dubte mereixo. 

 

Tot i que he rebut prou ingressos, dilatats en el temps, de totes les fonts de riquesa de la regió i podria construir un relat autònom al respecte, he decidit documentar-me, però. Em cau a les mans una monografia sorprenent. Té un títol magnífic, L’economia de la regió de Tarragona i el va publicar el 1968 el Servei d’Estudis de Banca Catalana, institució privada-ehem de tan grata memòria. Els autors van ser dues patums del pensament econòmic. D’una banda Ernest Lluch, de qui no cal dir-ne res, i de l’altra Eugeni Giral Quintana, professor emèrit de l’Autònoma, encara viu, que ha publicat enguany mateix un volum anomenat Els 525 llibres del Procés que deu ser interessantíssim.

 

<>També és interessant veure què era, amb les dades a la mà, la regió de Tarragona, les perspectives que se’n feien i què ha esdevingut, mig segle més tard. Quan Lluch i Giral publiquen el llibre, recullen dades de 1965. És una data clau. Només cal observar els números de població. (Nota: a partir d’ara, per no allargar-nos, de les tres comarques que divideixen el Camp de Tarragona + Priorat + Conca de Barberà + Baix Penedès , el que són els límits tradicionals de la regió —encara que actualment l’adscripció del Penedès sigui discutible —, en direm Tarragona a seques). 

«El 1857 vivia la mateixa gent a la regió de Tarragona que el 1960».

El 1965 a Tarragona hi vivien un quart de milió de persones, arrodonint, que era un 5% també arrodonit de la població catalana. Només el contrast d’aquesta dada amb l’actualitat ja és notori. Ara som més de 600.000 ànimes —encara que molts la tinguin podrida— i el percentatge respecte a Catalunya s’acosta al 10%.  En aquell moment —els anys seixanta del segle XX—, va passar a més una cosa curiosa: Tarragona recuperava la població en termes absoluts que havia tingut a mitjan segle XIX. M’aturo perquè processeu aquesta dada. El 1857 vivia la mateixa gent a la regió que el 1960. Entremig dues sagnies: la desruralització, amb molt de flux migratori cap a les ciutats del Camp però majoritàriament cap a Barcelona i la guerra, que va drenar el nombre de tarragonins a mínims no històrics però sí de l’era industrial.

 

El gairebé 15% dels catalans que representàvem els tarragonins al tombant del segle XX és una xifra que tornarem a assolir amb dificultat, si és que hi arribem. En un moment de regressió demogràfica i sense cap onada migrant a la vista —si no és per catàstrofe bèl·lica o climàtica, imprevisible però molt possible—, només la gentrificació de Barcelona i posterior centrifugació de població podria equilibrar un altre cop el territori i deixar-lo com estava un segle enrere. No m’agrada fer pronòstics però ja l’he fet. Em direu que això què importa. Doncs importa. Aquesta evolució demogràfica en forma de v té molt a veure amb una idea, una intuïció que tenim molts tarragonins. La sensació —victimista, segur— que abans érem part essencial del país, que comptàvem molt socialment, econòmicament i cultural. Que no hi havia Catalunya sense nosaltres. I que en algun moment això es va diluir i vam passar a ser un (altre) satèl·lit de la capital. Malgrat que aquesta mentalitat perviu, però, els fets ens parlen d'una altra realitat més puixant i agradable, que desmenteix algun tòpic i fomenta —una mica— l'optimisme.

Puzzle del Camp de Tarragona. | URV, 2016

Aquest fer-se petit té una data de caducitat precisa. El 1965, quan Lluch i Giral recullen les últimes dades ja observen un canvi substancial. En només cinc anys, Tarragona guanya gairebé 50.000 habitants i comença a remuntar demogràficament,  a poc a poc però amb constància, fins avui dia. Als autors no se’ls escapa què va començar a passar: la nova industrialització de Tarragona atreia nova població. Això de fet, malgrat ser l’esdeveniment més rellevant del segle, el que canvia per sempre la faiçó sociopolítica de la regió i del país, no és cap revelació. Ara. En aquell moment les impressions de Lluch i Giral tenen un aire profètic. 

«Preveuen la basculació del focus cap a dos pols: el turisme de la Costa Daurada tot just incipient i la nova indústria al voltant de la ciutat de Tarragona».

Identifiquen i dibuixen perfectament el que acaba esdevenint Tarragona. S'adonen de la pèrdua d'importància relativa de l’agricultura, del declivi comercial de Reus que havia sustentat el dinamisme econòmic de la regió els cent cinquanta anys anteriors i preveuen la basculació del focus cap a dos pols: el turisme de la Costa Daurada tot just incipient i la nova indústria al voltant de la ciutat de Tarragona. També hi veuen un problema important. Escriuen: «El principal factor limitatiu per a aquest creixement és l’aigua, com ja ho és en l’actualitat a Reus i també a Tarragona. L’única possibilitat d’endegar el problema és la portada de l’aigua de l’Ebre i no solament per a l’ús agrícola, sinó per les majors pressions que provocaran el consum urbà i l’industrial». L’aigua, moll de l’os. Aturem-nos-hi.

 

Escrivia Joan Perucho que els paratges agrestos de secà del Camp de Tarragona i encontorns exercien una atracció especial als homes de la Catalunya humida, com va experimentar ell mateix. Tarragona era un país sense aigua i això també explica moltes coses, més enllà de l’especialització dels cultius històrics, vinyes i oliveres. És un territori amb un sol riu important, el Francolí, que tampoc no és res de l’altre dijous. Els romans ja se les van veure magres per fer arribar un cabal constant i suficient per nodrir la ciutat de Tàrraco, com demostra l’enginyeria hídrica de filigrana que es van haver d’engiponar.

 

Quan a finals dels setanta l’Estat va estudiar la instal·lació de les centrals nuclears, les va haver d’escopir als confins del territori. Els reactors atòmics necessiten molta aigua per a la refrigeració del nucli i aquí, com hem dit, no n’anem sobrats. La primera li va tocar a Ascó, just a la riba de l’Ebre, en un meandre, però prou a prop del gruix de la població tarragonina, compresa entre Reus, Cambrils i Tarragona. La segona va anar a parar a l’últim poble del Camp pel sud, a Vandellòs, amb accés directe a l’aigua del mar. Era una opció més complicada, en termes de risc i de proximitat de la població i, de fet, la idoneïtat dubtosa de l’emplaçament es va confirmar —amb els silencis mediàtics i administratius corresponents— quan un dels dos grups de Vandellòs va haver de tancar després d’un greu incident l’any 1989. Va anar del canto d'un duro no viure el nostre propi Xernòbil.

La central nuclear de Vandellòs, arran de mar. | TarragonaDigital

 

En aquest sentit, la nuclear és com una indústria tradicional. Necessita molta aigua com l’adoberia, la mineria o el tèxtil, sectors molt importants històricament, per exemple, a les ribes del Llobregat, del Besòs, del Ter o del Cardoner i que a Tarragona són pràcticament marcianades. Com van preveure —o prescriure, sabent qui va fer l'encàrrec de l'estudi— Lluch i Giral, el transvasament de l’Ebre es va acabar fent. A Reus, a principis dels 80, els talls de subministrament d’aigua eren cada cop més freqüents i indiscriminats. El sistema de pous i aqüífers del Baix Camp estava saturat i les escenes de postguerra, amb la gent omplint banyeres d’aigua terrosa, amenaçaven amb revolta. Es va tirar pel dret. En van dir minitransvasament, que sempre m’ha semblat una cosa entranyable i que se suposa que al ser petit fa menys mal. En realitat, com que va ser una operació comandada des de Barcelona i amb connivència de reusencs i tarragonins, no va tenir una oposició prou forta d’una societat ebrenca encara no conscienciada i on el terme cabal ecològic sonava a xino. Quan des de Madrid es va intentar, a primers 90, repetir l’operació a l’engròs, per nodrir zones de l’Aragó i del País Valencià, la contestació catalana va ser prou poderosa per aturar-ho. Aquesta paradoxa defineix exactament què és una nació, però això és un tema per a un altre dia.

«Va ser una operació comandada des de Barcelona i amb connivència de reusencs i tarragonins, que no va tenir una oposició prou forta de la societat ebrenca». 

Sigui com sigui, Tarragona necessitava una indústria —poc dependent de grans quantitats d’aigua— i la va trobar. Si deixem al marge el turisme, molt localitzat en tres o quatre punts de la Costa Daurada i amb un comportament gairebé autònom, fins al segle XXI, quan la bombolla immobiliària va desfermar la construcció i va repuntar el sector agroalimentari, tot el creixement de la regió, amb les excepcions que corresponguin, s’ha basat en una indústria concreta, que encara avui n’és el motor econòmic. És el que es coneix popularment com a ‘la Petroquímica’. Una entitat omnipresent, de vegades fantasmagòrica, un esperit ombrívol que ens acompanya per tot el territori. Sempre blindada en termes polítics, financers i mediàtics, amb un mitjà de comunicació —el Diari de Tarragona— que fa cinquanta anys que es dedica al seu rentat d’imatge i a la propaganda del clúster, sempre convenientment greixat amb sucoses partides publicitàries i de les altres.

  

La Petroquímica és un concepte difús del qual als tarragonins no els agrada parlar gaire. En part per una aversió gairebé genètica que entronca amb el tradicionalisme agrícola irreductible de la gent del Camp amb pedigrí, que és eminentment gent de mas. En part per desconeixement. En part perquè el perfil sociològic i polític al sector industrial difereix una mica del comú del rerepaís i de la poca burgesia autòctona que queda a les ciutats. Molts dels treballadors i quadres directius de la Petroquímica, ja d’origen alimentada amb forasters, han creat guetos d’una espanyolitat ètnica de pedra picada, en tots els nivells d’ingressos, que solen ser bastant superiors a la mitjana de la regió. De les fàbriques, de les nuclears i de la refineria n’han sortit nòmines que han salvat pagesos i botiguers de la bancarrota però també fenòmens tan nostrats com C’s, la bel·ligerància anticatalana dels quals era una cosa molt habitual i naturalitzada a Tarragona molt abans que arribés a la cristal·lització com a partit a Barcelona. 

La primera indústria química de Tarragona, instal·lada al triangle conegut com a 'Entrevies'. | CatalunyaDiari Extra

Amb clarividència, també Lluch i Giral van detectar la singularitat de la indústria petroquímica. Les primeres plantes es van instal·lar en una zona privilegiada, entre les ciutats de Reus i Tarragona, amb molta incidència al terme de Vila-seca (i Salou en aquell temps). Eren terrenys fèrtils i plans, per una banda, i amb molta massa forestal de pinedes, per l’altra. Havia de ser allà, per la proximitat als nuclis de població i al Port de Tarragona. Eren terrenys de l’Arquebisbat. La transmissió dels sòls, les vendes i comissions, els avantatges que les empreses nacionals i internacionals van obtenir del Règim franquista, el control urbanístic inexistent, el barraquisme que va generar al voltant i la transformació radical d’un paratge verge del Mediterrani en una gran màquina de ferro és un tema poc estudiat encara (segurament no serà mai estudiat, documentar passadissos i sotamans és difícil i és, a més a més, un mal que no vol soroll). Se sap que els tecnòcrates del Ministeri d’Indústria van fer i desfer, sota la batuta d’un element clau, l’advocat reusenc Pedrol Rius, que va tutelar totes les operacions de compravenda.

 

De fet, quan va acabar amb la requalificació del sòl industrial va començar una operació anàloga i contigua amb el turisme i la construcció d’hotels i apartaments. Operacions, expropiacions i potinejos que van continuar en ‘democràcia’ amb altres agents com la Generalitat de Pujol, Prenafeta i l’alcalde Pujals, o “la Caixa”, que és ara el poder fàctic que controla el destí d’aquest triangle d’or, enfocat actualment a l’ampliació del complex de PortAventura i a la construcció del parc Hard Rock, o com es digui ara.

«Els poders occidentals són molt reticents a deixar la producció estratègica de la química als orientals».  

En aquest triangle, a la banda de mar de l'N-340, doncs, s’hi van instal·lar els pioners a primers 60. Alquímia, Hidronitro, Industrias Químicas de Tarragona. Algunes han sobreviscut com IQA (ara IQOXE), altres s’han reconvertit, altres —com Aliada que produïa sulfat d’alumini o àcid sulfúric— han desaparegut. N’han arribat de noves. Moltes han patit els últims anys els tràngols de la globalització, com Bayer, de la qual només en queda la divisió de polímers Covestro, i que cíclicament amenaça de deslocalitzar-se per anar-se'n a països de l’Est d’Europa amb costos d’explotació menors. De moment, la Xina encara no representa competència. En això, tenim l’avantatge que els poders occidentals són molt reticents a deixar la producció estratègica de la química als orientals.

  

Amb mala salut de ferro, vivint amb l’ai al cor els rumors de tancaments de plantes, la Química tarragonina és però com una hidra de molts caps que mostra una vitalitat inesgotable al llarg dels anys. Són la majoria centres de producció especialitzats, relativament petits i de propietat multinacional. Molts es complementen entre ells i funcionen amb admirable precisió i rendibilitat. Associades totes —una trentena d’empreses— en l'AEQT, l’Associació Empresarial Química de Tarragona, l’entitat privada amb més poder de la regió. L’AEQT garanteix un discurs consensuat, tenir sempre un interlocutor qualificat amb els ens públics i —en teoria— la seguretat de la població que viu al voltant. A més comparteixen l’ús d’una infraestructura clau: el rack de canonades de gran diàmetre Dixquímics, que comunica amb el pantalà del Port i permet la circulació i l’embarcament àgil dels productes —generalment en estat líquid— tot reduïnt la contaminació del transport per carretera.

Moll industrial del Port de Tarragona, el punt d'embarcament dels productes de la Petroquímica. | SpanishPorts

La química és, objectivament, una indústria de risc limitat i amb el control adequat pot conviure amb nuclis de població importants a pocs quilòmetres, com succeeix. Si més no, aquesta és la posició oficial de l’AEQT. De fa molts anys, està aliada amb la Universitat Rovira i Virgili per efectuar un monitoratge exhaustiu de les emissions d’elements potencialment perniciosos per als humans. No s’ha detectat mai cap alarma. L’emissió de CO2 no és significativa. No obstant això, cada cert temps hi ha algun incident, alguna fuga d’etilè, una vàlvula de seguretat mal timbrada que perd, algun incendi espectacular o alguna fumarada, que l’AEQT i el Diari de Tarragona s’encarreguen de relativitzar amb les consignes habituals. De tant en tant, també apareix la llegenda urbana d’un nivell inhabitual de diagnòstic de càncers a Vila-seca, la ciutat més pròxima. En fi, conspiranoies les mínimes, sisplau. No és que tingui ganes de defensar la salubritat del complex, és que mai no s’ha pogut demostrar res amb dades científiques. Si ens enganyen o no, ja no estic en condicions d’afirmar-ho.

 

Tot plegat configura el clúster químic més gran del sud d’Europa —i el sud d'Europa és bastant ganso—, una autèntica bèstia en nivells de producció i tonatge. I no hem citat les joies de la corona. El 1966 s’hi instal·la ASESA (Asfaltos Españoles), el 1967 arriba l’americana DOW i l’any següent, el 1968, l’alemanya BASF. Totes elles fortes i amb salut encara avui. Fou tan gran l’èxit i l’efecte crida que el Consell de Ministres va aprovar el 1971 la construcció d’una refineria de petroli, que és el que posa el prefix petro- davant de química, si és que us ho estàveu preguntant. Això ho va canviar una mica tot. El triangle d’or no tenia ja prou espai per acollir una planta de les dimensions projectades. A  la banda nord de la N-340, on hi ha els barris tarragonins de la Canonja —avui en dia amb ajuntament propi—, Bonavista, Torreforta i Campclar, creixien exponencialment amb l’arribada de cada nova empresa i s’omplien amb els nouvinguts que venien a treballar a les fàbriques. A més, col·locar una refineria entremig de Reus i Tarragona, al cor d'una àrea metropolitana que tot just es començava a gestar, era una cosa més problemàtica, fins i tot per aquells polítics de l’època que havien de rendir pocs comptes a ningú. Una refineria fa més embalum, més pudor i és més bruta que una planta química. A més, s’hi fan servir productes com l’àcid sulfhídric, un gas potencialment mortal en concentracions altes. 

«Repsol és ara la planta del complex més gran , la que factura més, la que té més poder i reparteix més diners».

Per tot això, l’emplaçament triat per a la refineria —actualment propietat de Repsol— es va apartar cap al nord, en un tram de la llera del Francolí, entre els termes municipals de Constantí, la Pobla de Mafumet i Tarragona. Eren terres tradicionalment dedicades a l’agricultura, de fet els sòls més fèrtils de la regió, així com els solars on es van instal·lar, per donar servei a tota la indústria, els polígons de Constantí i Riuclar, els més extensos de Tarragona. Es comença a construir el 1973 i el 1978 ja treballa a ple rendiment. L’any 82 es ven una part de la producció d’etilè a DOW, que també s’instal·la al Polígon Nord i es converteix en la segona empresa de la Petroquímica en importància i implantació. Repsol és ara la planta del complex més gran —ocupa 340 hectàrees—, la que factura més, la que té més poder i reparteix més diners. Té presència institucional, agenda i gabinet de premsa propi i participa activament, amb col·laboracions i patrocinis, en la vida cívica, cultural i esportiva de la regió.

 

És també la planta que dóna feina a més gent. A banda de la plantilla habitual de gairebé 3.000 persones dedicades al manteniment i a l’operació normal de la refineria, aproximadament cada divuit mesos la producció s’atura per a tasques de reparació, reformes i neteja d’equipaments. És una circumstància habitual en tota planta industrial, però a Repsol, donada la dimensió gegantina, pren aires apocalíptics. Durant un mes tot gira al voltant de la parada. Es contracten treballadors temporals i es dobla la plantilla. Les parades són un factor econòmic clau de l’estabilitat laboral de Tarragona. Entre 750.000 i 1.000.000 d’hores-home (o hores-dona, avui) suplementàries, generalment ben pagades i concentrades en uns 45 dies, equilibren els pressupostos anuals de moltes famílies de la regió, que tampoc s’escapa de la precarietat. Per a molta gent, els ingressos extra de parada —aproximadament entre 3.000 i 10.000 euros, segons la qualificació i hores treballades— són els únics ingressos de l’any. Una altra gent combina l’estacionalitat del turisme amb les feines de parada, mantenint una certa estabilitat discontínua. En altres casos, les parades són un complement determinant del sou i una alegria de dispendi de cara a les compres de Nadal. Un alleujament social molt important en una regió amb percentatges d’atur substancialment superiors a la mitjana catalana.

El complex Tarragona Nord, on hi ha la refineria. | ChemicalParks.eu

 

Repsol es troba en aquests mateixos moments en situació de parada. Molts tarragonins no són conscients de la mobilització que significa. És un bon exercici endinsar-se un matí, entre les set i les vuit, a l’A-27 —una autovia projectada oficialment per connectar Tarragona i Lleida però que només arriba a Valls i és de facto una via pública construïda per portar els treballadors a la refineria— i observar el moviment de vehicles, les cues per entrar a treballar, l’activitat de camions, grues i serveis auxiliars. L'espectacle de  les concentracions multitudinàries no reivindicatives. La mala llet general, també, per haver de fer jornades de dotze i catorze hores confinats en una instal·lació humanament hostil i que de lluny, acostant-se amb les llums de l’alba, en lleugera pujada i amb tot de flames brillants de les torxes de seguretat, retorna poc menys que la imatge de Mordor.

 

Però cal no quedar-se amb les aparences. La Petroquímica és ja un element indissociable de la vida de Tarragona. Una font de riquesa insubstituïble. Són companyies, les que no estan controlades directament per l’IBEX, que cotitzen a les principals borses mundials. Els seus treballadors tenen convenis propis, horaris racionals i europeus, sabien què era la conciliació familiar abans que en parlés ningú, disposen d’escales salarials sense precarietat i carreres amb recorregut. En certa manera la Química és una petita ciutat autònoma dins de l'àrea metropolitana, si més no econòmicament i de vegades —quan un treballador de la petroquímica entén que el que més s'assembla a ell és una altre treballador de la petroquímica— fins i tot políticament. És clar que no tot és xauxa. Això és per als treballadors directes, que són aproximadament 10.000 persones. Si bé la riquesa que aporten les Químiques a Tarragona és indiscutible, no tothom hi té un accés tan amable. Centenars d’empreses petites, locals, donen serveis mecànics, elèctrics i de manteniment a les indústries. Milers de persones en depenen indirectament. Són serveis generalment subcontractats a preu fet subministrats per empreses que competeixen ferotgement entre elles. De tant en tant n’apareix alguna que ve a rebentar els preus i a trencar el fràgil equilibri laboral de les últimes baules de la cadena. De vegades apareixen bosses de treballadors nòmades que es dediquen a voltar Espanya de parada en parada. Són circumstàncies no desitjades i contraproduents per a la regió però inevitables en un context de lliure circulació de béns i serveis. 

«Una realitat, un revers social, polític i paisatgístic que els tarragonins no volen concebre».

I llavors hi ha, esclar, el que no és bonic. Un motor en marxa, sigui mecànic o econòmic, és per definició, brut. Mig segle de desenvolupament petroquímic ha deixat al voltant nuclis subdesenvolupats, carrers sense asfaltar, bosses de pobresa, barris on no hi vol anar a viure ningú i tota una zona zero invalidada per al creixement urbanístic. També una sensació incòmoda entre la vergonya, la impostura del nou-ric i les ganes d'amagar les escombres al quarto dels mals endreços. I una realitat, un revers social, polític i paisatgístic que els tarragonins no volen concebre. Quan Lluch i Giral van identificar la solució definitiva per a l’economia de Tarragona, no hi devien comptar amb això. Que quan els tarragonins ens mirem al mirall hi volem veure una societat rural i bucòlica, feta de pagesos sorruts i pescadors renegaires, però ens retorna una realitat feta de fum i de polímers. Per sort. Tarragona, sense voler-ho, se n’ha sortit. Jo només demano que, mentre no trobem res millor per guanyar-nos les garrofes, la Petroquímica continuï fornint la regió de sucosos i balsàmics dividends. I, si pot ser, no haver-hi de tornar a posar els peus.