Els dissidents del vi

Alfarràs, Santa Margarida i els Monjos, Bellmunt del Priorat i Fonteta ofereixen respostes en una època de gran incertesa. Vi, territori, autenticitat i localisme en el viatge que tot bon català hauria de fer una vegada a la seva vida.

Alfarràs queda molt lluny de Girona, però des que el segon tripartit va iniciar el desdoblament de l’Eix Transversal la comunicació s’ha fet més fluida. Omplo el dipòsit fins al final, les últimes gotes amb molta cura, com si estigués en una postguerra i servidor fos un corresponsal de gran audàcia. No és el cas ni se m’espera, tot i que Lleida sempre m’ha fet una certa impressió de conflicte que ara mateix seria incapaç de definir. Tinc una llibreta impol·luta, cinc bolígrafs i tots els prejudicis del món. Primer consell. Si mai feu una entrevista no hi aneu amb la ment oberta, al contrari. Cal presentar-s’hi amb totes les reserves possibles, encarar-se amb l’entrevistat, preguntar i repreguntar i veure què en queda de tota la merda que duies. D’això es tracta.

 

Els del celler Lagravera tenen una sorpresa per a mi. Així d’entrada crec que serà un màgnum de sèrie numerada, però em donen una llibreta, un altre bolígraf i em fan pujar en un cotxe. Passem Alfarràs en direcció a Castelló de Farfanya. Tot el que sigui allunyar-me de la frescor del celler m’angoixa. Busco a la Viquipèdia alguna referència que em reconforti, una estratègia que sempre em serveix. Llegeixo que el vescomte Guerau II de Cabrera va recuperar el castell de la població als sarraïns fa uns 900 anys, però no és suficient. De cop i volta, tot s’atura. Un oasi verd davant nostre.

 

«Semblen escultures vives. És una vinya especial». Hi ha una certa admiració en les paraules de la Pilar Salillas, enòloga del celler Lagravera, en contemplar els ceps del Vinyet i la seva història centenària. El millor paratge possible en una terra seca i aspra que ha resistit els embats del temps, canvi climàtic inclòs. Segurament el sòl d’argila, que permet mantenir una bona humitat fins i tot en èpoques de sequera extrema o episodis de calor com els d’aquest estiu, hi tingui molt a veure en aquesta prosperitat. Parlem d’uns ceps de fa 130 anys, plantats poc després de la mortaldat de la fil·loxera que va arrasar Catalunya a finals del segle XIX. Sigui com sigui, constitueixen el patrimoni més gran d’aquest celler d’Alfarràs, que en poc més de deu anys s’ha convertit en un dels més reconeguts de la zona.

«Parlem de raïms desconeguts, alguns que només es troben en un cep o dos, una heterogeneïtat extraordinària».

No és habitual trobar vinyes tan velles, però la vida té girs inesperats. I si no, que li ho preguntin a en Sergi Garcia, director del celler, quan es va topar amb aquesta meravella resguardada pel Montsec i amb unes vistes privilegiades al Monestir de l’Avellana (segle XII). No és només l’antiguitat ni la qualitat del vi que s’hi produeix. Parlem de raïms desconeguts, alguns que només es troben en un cep o dos, una heterogeneïtat extraordinària. «En menys d’una hectàrea tenim vint-i-quatre varietats diferents, catorze de blanques i deu de negres, i algunes no sabem ni quines són», explica en Sergi. És un tresor arqueològic que estan gestionant de manera conjunta amb l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI) i que només pot fer que donar bones notícies d’aquí a uns anys.

Pilar Salillas i Sergi Garcia, del celler Lagravera | Patti Duvaizier

 

 

D’aquest tros n’han tret dos vins, un de blanc i un de negre que ha rebut el reconeixement com a Millor Vi de Patrimoni per part de la Guia de Vins de Catalunya en la seva edició anual. Aquí hi ha garnatxa negra, monestrell, mandó, picapoll de la Noguera, trobat negre i tres tipus de raïm més per determinar. Parlem de varietats autòctones i d’un naming insuperable basat en la murrieria que tenen els pagesos pels afers quotidians. Gimme mandó & picapoll podria haver estat un bon nom pel vi, però li han posat La Pell Negre per «la importància de l’escorça i la pell del raïm en el revestiment del paisatge», afegeix la Pilar, que a més d’enòloga és sommelier, una combinació molt poc freqüent en el denominat món del vi català, un sector encara majoritàriament masculí.

 

«Em tenen al davant i a vegades encara demanen qui és l’enòleg. Sóc jo. I quan els ho has aclarit toca explicar de nou que no estic només al laboratori sinó que faig de tot: vaig a la vinya, m’ocupo del celler... A un home no li demanen això», afegeix. Nascuda a pocs quilòmetres d’aquí, està absolutament compromesa amb el projecte de Lagravera, basat en l’agricultura ecològica, una manera de relacionar-se amb la terra que està capgirant el mapa vitivinícola del nostre país.

 

Cent cinquanta quilòmetres al sud d’Alfarràs hi ha un home que de fer vi en sap un munt. I d’agricultura ecològica, potser encara més. Arribar-hi no ha de ser molt complicat, però quan m’acosto a Igualada noto que els avantpassats em criden, i això que no he begut ni una gota. L’avi Antoniu i la iaia Pepita es van conèixer per aquests verals, a la festa major de La Llacuna, i en pocs mesos es van casar. Ell era de Sant Martí de Tous, un home extraordinari, molt aficionat al vi, precisament, tot i que mai se’n va fer digne. Tingué 48 cotxes en seixanta anys, un rècord segurament insuperat, i sempre va defensar la supremacia dels vehicles francesos. Si em veiés en aquest dièsel alemany que gasto, afectat per l’estafa de les emissions, em desheretaria de nou.

 

Les veus cessen i recupero el centre. A Santa Margarida i els Monjos, a l’Alt Penedès, en Joan Rubió viu i treballa a Cal Tiques, espai vital d’operacions d’una de les propostes, segons diuen, més coherents del país. Mas familiar i vinyes de costat, però aquestes difereixen molt de la imatge arquetípica que tenim al cap. Aquelles rengleres perfectes de ceps en terres eixuts i nets de qualsevol interferència aquí no hi tenen cabuda. Al contrari, la diversitat hi és benvinguda. La coberta vegetal que protegeix els ceps en cap cas és deixadesa sinó estratègia. Aquesta vegetació, per exemple, permet combatre millor els fongs que aprofiten les gotes de pluja per passar del terra erm al cep. «M’han dit que tinc les vinyes brutes, plena de males herbes, però no comparteixo que haguem de matar totes les formes de vida quan plantem un cultiu. Es parla de netejar la terra, com si estigués infectada només per haver-hi vida», assegura convençut.

Joan Rubió, de Cal Tiques, al Penedès | Patti Duvaizier

 

 

 

Vaig fent que sí a tot amb el cap perquè les notes que porto al damunt no em serveixen de res. Imagino el meu pis amb una coberta vegetal i no puc evitar que se m’escapi un cert riure fins que aconsegueixo contraatacar de qualsevol manera.

 

—I amb les crítiques que vau rebre, què hi diuen a casa de l’agricultura ecològica?

 

—Mon pare no hi creu. Ell s’havia ocupat de les vinyes d’una altra manera, utilitzant herbicides, però mai no s’hi va dedicar a temps complet. La situació ara ha canviat, se sent orgullós de com treballem.

 

No sap si els seus fills s’hi voldran dedicar, però de moment hi ha implicada tota la família. Amb la seva parella van deixar les feines respectives fa uns anys per emprendre aquest projecte, i en la darrera verema han tingut el suport de la brigada d’amics del fill gran. Hi ha una continuïtat generacional que dóna sentit al que fa.

«No només veu la terra com un mitjà de producció sinó com un bé immaterial que cal protegir».

En Joan ha mamat la vinya des de petit i ha ocupat càrrecs de responsabilitat en un dels cellers més importants del país. No és un qualsevol que s’hagi apuntat a una moda ecològica perquè sí o perquè toqui. Hi ha una voluntat de fer les coses d’una manera diferent, visiblement més sostenibles a través d’una agricultura ecològica que ell prefereix denominar agricultura “en majúscules”. Potser perquè no només veu la terra com un mitjà de producció sinó com un bé immaterial que cal protegir. Té un mètode i unes tècniques que li han permès elaborar uns vins de màxima qualitat. I ho aconsegueix fent el contrari que la majoria: sense despuntar les plantes, amb un ramat de xais dos o tres cops l’any per rebaixar les herbes, mitjançant adobs naturals, evitant productes químics o afegits, i altres elements propis de la fitoteràpia.

 

En Rubió converteix l’artesania en un luxe. Tota la verema és a mà, no maltracta el gra, selecciona el millor del millor, i l’encuba amb les seves pròpies pells. El sagnat de tots els vins és natural, sense premsar. Diuen que tracta els vins com si fossin fills seus. El Tiques 2017 és el millor xarel·lo del país, segons la Guia de Vins de Catalunya.

 

Davant d’un escenari de rebaixa de preus del raïm per part dels grans productors, opcions com la de Cal Tiques prenen un sentit i una justificació. Un altre model és possible. I més quan tens el món com a escenari. Exporten a una dotzena de països que han sabut apreciar les particularitats del Penedès.

 

No tot són encerts, evidentment. Fa vint anys va arrencar les vinyes de xarel·lo per plantar-hi merlot, una varietat forana procedent de França. No és un cas únic, evidentment. Cal remuntar-se a inicis dels anys seixanta del segle passat per assistir a un procés de substitució varietal que va assotar la vinya catalana. Amb la mirada posada a França i la voluntat ferma d’exportar vins a fora que fossin apreciats pels consumidors, es van introduir varietats d’aquell país com el cabernet sauvignon, el merlot, el pinot noir i el syrah. Els grans productors van tenir clar el negoci a curt i mitjà termini i van comprar les voluntats de molts pagesos, que van arrencar les vinyes per donar cabuda a les noves varietats. La fesomia del país va canviar per complet després d’un procés d’aculturació varietal, producte d’un menyspreu profund pel territori i el vi català.

 

«Les grans empreses van fer còpies dels vins que hi havia a França, manipularen les vinyes i una història de quatre segles que havien construït els nostres pagesos», explica en Jordi Alcover, codirector de la Guia de Vins de Catalunya juntament amb la Sílvia Naranjo. Des de la mateixa guia s’assegura que l’historiador Emili Giralt havia documentat una norantena de varietats autòctones en diverses enquestes a peu de vinya pel Penedès només sis anys abans de la introducció de les varietats foranes. Avui dia, segons les mateixes fonts, en deuen quedar menys de la meitat.

«Alcover defensa amb una certa vehemència que les varietats autòctones són totes aquelles que han tingut temps de ser 'batejades pel pagès'».

Arribats a aquest punt fóra bo definir què és una varietat autòctona i quina no l’és. Alcover defensa amb una certa vehemència que les autòctones són totes aquelles que han tingut temps de ser “batejades pel pagès”, una afirmació que entronca amb la certesa que els diferents tipus de raïm s’escamparen pel país possiblement per préstecs entre els mateixos pagesos. Sigui com sigui, era una altra època, molt abans que les empreses i el món urbà s’introduïssin en el camp i passessin a controlar les collites.

 

Des de l’INCAVI, es coincideix també en la recuperació i l’aposta per les varietats autòctones, però no volen tancar portes a les foranes si poden aportar valor al territori, tal com explica el seu director, Salvador Puig. Aquest organisme de la Generalitat de Catalunya actua com un agent d’influència i assessorament envers les empreses i les denominacions d’origen, però com passa en molts d’altres àmbits, les competències depenen del govern espanyol.

 

Afortunadament, la tendència s’ha invertit en els darrers anys. Els productors han arribat a una forma de consciència i lucidesa que s’expressa en la voluntat cada cop més majoritària de fer vins amb varietats autòctones. Per què copiar un vi francès quan el 80% de la garnatxa blanca del món és a Catalunya? O la recuperació de la carinyena blanca, per posar un altre exemple, que es troba de forma molt majoritària a les dues bandes de la Serra de l’Albera. Parlem de varietats que envelleixen molt bé, amb molta acidesa i capaces de concentrar l’oxidació d’una forma elegant i homogènia. Aquesta singularitat fa que tinguin un lloc a fora. El món potser no ens mira, però segur que ens beu.

«El Priorat seria al vi català, si se’m permet, el què Girona és a l’independentisme: un esperit massa rígid en un país profundament dòcil».

No es pot parlar de singularitat sense passar pel Priorat i parlar amb Alfredo Arribas, amo de Clos del Portal. És arquitecte, però ja fa gairebé vint anys que es dedica a fer vins des d’un territori que és sinònim d’excel·lència mundial. El Priorat seria al vi català, si se’m permet, el què Girona és a l’independentisme: un esperit massa rígid en un país profundament dòcil. I amb malentesos així no hi ha manera que ningú s’hi entengui.

 

Em costa Déu i ajuda arribar fins dalt del turonet. Aparco al costat del celler i contemplo el paisatge. És bonic perquè hi ha un ordre molt agradable a la vista i perquè la digestió de l’esmorzar està sent correcta. Tudó escabetxat i un gotet de vi fort en un lloc que no penso revelar.

 

El nostre home atén una visita, però no triga gens a sortir. M’explica que trobà aquest clos (propietat, en slang del Priorat) ja fa vint anys i que li va semblar adient establir-hi el punt de partida amb una doble premissa: «estar aïllat per formar part d’un paisatge, i al mateix temps, aconseguir un paisatge perfecte a través del vi». Aquesta voluntat transformadora pròpia de l’arquitectura ha quedat reflectida en un celler avantguardista que ha instal·lat de manera harmoniosa en el clos, un model d’integració en un espai i un sòl molt específics.

 

Austeritat, clima sec i condicions extremes. Turons i barrancs, el Mas del Portal dominant la vall i una continuïtat paisatgística amb la vinya (costers i terrasses) com a protagonista, però també amb oliveres i altres arbres de secà. La biodiversitat hi és assegurada mitjançant una viticultura ecològica que es transforma en biodinàmica en els Vins Nus d’alçada, una de les joies de la corona del celler. La petjada arquitectònica hi és present d’una forma natural, no intrusiva. Segons l’Alfredo, «hem recuperat marges i traces, i gairebé et diria que he gaudit més amb algunes d’aquestes transformacions que fent vi».

Alfredo Arribas entre les seves vinyes del Priorat. | Patti Duvaizier
 

 

 

És un territori extrem, de sòl sec, majoritàriament pissarra o llicorella, com li diuen aquí. Hi ha el riu Siurana a la vora i antics rastres de la mineria de plom que dècades enrere havien protagonitzat l’economia de la comarca. No és fàcil treballar al Priorat. Hi ha poca empremta dels homes en el paisatge, una certa condició virginal que va enamorar aquest arquitecte reconegut i guardonat, fins i tot, amb diversos Premis FAD. La calor, a més, ho condiciona tot. Surten vins intensos i profunds, en consonància amb l’orografia del país, però aquest estiu han arribat fins als 47 graus de temperatura. Un desastre. Ha perdut un terç de la collita, però ho suporta estoicament, sense deixar de mirar al futur amb preocupació per aquesta climatologia que ens espera.

 

Potser per esquivar la calor, potser per passió va iniciar fa uns anys el seu projecte més experimental, una família extrema de vins d’alçada, naturals, els Vins Nus. Diu que són frescos i silvestres, que no n’hi ha d’iguals en el Priorat. Sense gairebé fusta, ni extracció, ni alcohol, ni color... uns vins sense sofre ni altres afegits químics.

 

La seva actitud respecte al vi és d’una desimboltura total, un acte creatiu deslligat d’herències, i al mateix temps, d’un gran perfeccionisme. Ja sigui amb els vins del Clos del Priorat, amb els Gotes, la col·lecció Trossos o els Vins Nus, etiquetant amb la DO Priorat o la del Montsant, la recepció sempre ha sigut altament positiva per part d’experts i consumidors.

 

Arribas és un dels habituals de la Guia de Vins de Catalunya, que aquest novembre presentarà la 12a edició plenament consolidada com una eina de referència pels professionals i els aficionats més lleials del vi català. Són l’única guia analítico-crítica que hi ha en la nostra llengua i compten amb la participació de 284 cellers i 1.470 vins. En Jordi Alcover no recorda quants vins han tastat, però té tantes anècdotes com vulguis. «Pocs dies després de presentar la primera edició vam patentar el nom, tot i l’oposició posterior de la Generalitat», una acció que no hauria estat possible, segons explica, amb un estat propi al darrere.

 

Potser ara sembla obvi, però una dècada enrere no hi havia una guia com aquesta, amb un criteri estable respecte dels vins catalans i la seva autenticitat en el territori, que demanés més varietats autòctones i menys aromes terciàries provinents de la bóta. «El vi és suc de raïm fermentat», proclama ufanós en Jordi, «és el mínim comú denominador i en la seva expressió més autèntica no hauria d’estar condicionada per elements externs». És un posicionament frontal que qüestiona l’ordre establert i moltes convencions, però que al mateix temps cada cop té més seguidors.

«Una dècada enrere no hi havia una guia com aquesta, amb un criteri estable respecte dels vins catalans i la seva autenticitat en el territori, que demanés més varietats autòctones i menys aromes terciàries provinents de la bóta.»

És difícil tastar un vi. Hi ha massa coses en joc i els sommeliers han decidit que tot sigui molt complicat. Els gestos i les paraules que gasten, tan allunyats de la normalitat, fan molta angúnia. Semblen noucentistes malalts. I per si no n’hi hagués prou amb aquests, hi ha els que diuen que tots els vins tenen el mateix gust i fan la mateixa olor. Poques coses més nobles a la vida que un nas en acció, permetin. Els que estem al mig ho tenim difícil. Carreguem amb un hedonisme mut que lluita per sortir.

 

Anem al nord. Un dels insurrectes de la guia, com no podria ser de cap altra manera, es troba a l’Empordà. El 27 d’abril de 2017 és una data que mai oblidarà en Carles Xuriguera. «Escolta, la vinya 5 ja l’has collit», paraules de son germà, que li va avançar per telèfon el resultat d’una gelada que ho havia arrasat tot. «No entenia res, no em semblava possible», explica enriolat, però la veritat és que ni deu gelades més haurien torçat la voluntat d’aquest home per fer vi.

 

A diferència dels altres productors, tinc en Xuriguera al costat de casa. M’hi arribo després de serpentejar la carretera que connecta Girona i Corçà a través de les Gavarres. Sensació que el país, quan no se’l grapeja, pot ser una meravella. Pararia a esmorzar a Can Mascort, però no em convé. Amb els paradisos al costat de casa, que diu aquell, cal anar-hi amb compte. Sona en Van Morrison, cançons ben lluminoses, i en pocs minuts em planto a Fonteta, tot just passat La Bisbal d’Empordà.

Carles Xuriguera, a les seves vinyes de l'Empordà. | Patti Duvaizier

 

 

En Xuriguera és conegut per la seva trajectòria com a actor, sobretot durant l’etapa a Teatre de Guerrilla, on es va convertir en un dels millors artistes del país. Es fa difícil no recordar aquell clown de mirada profunda i gestualitat depurada que va entusiasmar els escenaris d’arreu de Catalunya, però això ja queda enrere. «Un 80% de la meva vida és el vi i la part restant la dedico a fer d’actor», un canvi de prioritats al qual ha arribat per decantació, de forma natural, amb el pas dels anys.

 

Hi ha paral·lelismes, però. No només perquè entengui el vi, com també el teatre, com una “forma d’expressió” sinó perquè els seus vins tenen la mateixa força antropològica d’aquells personatges irrepetibles, fruit d’un arrelament al paisatge i a una història. I d’aquí en surten uns vins “concrets de les Gavarres i del Montgrí”. Amb en Sergi Torrent, consoci a Mas Patiràs, fan quatre vins i un escumós. Se’ls estima a tots igual, però considera que La Goja és el que millor defineix, potser, el paisatge on es troba.

«Vol estar connectat amb la terra, construir un cercle perfecte en què el vi que surti de les vinyes acabi sent venut arreu del país».

Té coberta vegetal, no premsa el vi i aposta per les fermentacions espontànies. Vol estar connectat amb la terra, construir un cercle perfecte en què el vi que surti de les vinyes acabi sent venut arreu del país i de forma molt especial a l’Empordà, que considera un tot unitari no subjecte a distribucions comarcals.

 

El conec de fa uns quants anys i està pletòric. Discurs i passió, tot junt, com en els vells temps. «Amb el vi he renovat una energia que havia gastat, he trobat la passió que em faltava», afegeix. Passa per la vinya, es mou pel celler i acompanya el distribuïdor en totes i cadascuna de les operacions comercials. Un home orquestra, en definitiva.

 

Empordà, Priorat, Montsant, Penedès, Alfarràs... Cinc persones, cinc espais vitals i una concepció comuna basada en el compromís amb el territori, la preferència per les varietats autòctones i la construcció d’una identitat pròpia que molt sovint prescindeix de la rigidesa de les denominacions d’origen. No són els únics, ni potser els primers, i tant de bo no siguin els últims, però hi ha molta veritat en això que fan. Han contribuït a la recuperació de l’autoestima del vi català després de moltes dècades de pèrdua i d’un gran provincianisme.

 

I ara què? La Pilar i en Sergi han de trobar un nom per la varietat X8 que només hi ha en un cep; en Joan de Cal Tiques continuarà produint algun dels millors xarel·los del Penedès; l’Alfredo té al cap un vi de síntesi que resumeixi tot el que ha fet fins ara i, entre el Montgrí i les Gavarres, en Xuriguera buscarà l’expressió perfecta entre vi i paisatge. Facin el que facin, seran lliures. Coneixen el passat, controlen el present i vibren amb el futur.

Comentaris