Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Joker.

El gai nihilisme

«El problema de les identitats de gènere i de fins a quin punt la societat pot acceptar-les com a autoconstruïdes i admetre-les en els mateixos termes que se li presenten és una qüestió amb què ens trobem cada cop més sovint».

«Is it just me or is it getting crazier out there?»

The Joker

 

Vam sortir del cine amb la sensació de continuar a la ciutat de Gotham. Aquelles nits encara cremava l’Eixample i, tant a Barcelona com a Gotham, es respirava una certa alegria en la destrucció; un gai nihilisme. De fet, no crec que es pugui entendre l’èxit de la pel·lícula sense la lectura política que destaca la proximitat entre el món que s’hi descriu i el nostre i que condueix a gent com Žižek a considerar-la un «diagnòstic dels mals del nostre temps». Žižek creu que les nostres vides ja són com les vides dels habitants de Gotham; vides de terror en un món violent i en destrucció. El Joker sorgeix perquè la sanitat no funciona, perquè la gent està cada cop més sola, la societat és més violenta i hostil, augmenta la pobresa, el capitalisme està en fase terminal… I tot això ens demostra que el que necessitem no és continuar apedaçant el sistema, amb una sanitat pública millor o amb una cultura més tolerant i acollidora, sinó una autèntica revolució.

 

La pel·lícula seria el relat del nostre temps: l’intent d’endreçar, d’explicar i de donar sentit a la violència i a les ànsies destructives contemporànies, assenyalant-ne el potencial revolucionari. Žižek espera que la pel·lícula ens inciti a actuar, a fer la revolució per superar la violència nihilista que ens envolta. Aquest diagnòstic és evidentment exagerat. Però en la mesura que la nostra realitat s’assembli a la de Gotham, ens obliga a preguntar-nos com es fa aquesta revolució. I, encara, si és possible fer una revolució sense saber quin món es pretén construir.

 

 

El que oblida Žižek i el que obliden, per exemple, els laboristes britànics en aquest anunci on juguen a ser el Joker revolucionari contra Batman —el capitalista conservador—  és que tot aquest relat no és més que el discurs que fa el mateix Joker per justificar-se. I que, al fer-ho, el Joker (el personatge, però també la pel·lícula) posa el discurs del nihilisme revolucionari allà on toca: en la boca d’un boig contrafet i assassí, tancat en un psiquiàtric, moments abans de matar la seva terapeuta. En aquest sentit, la pel·lícula podria entendre’s també com un al·legat contra la nostra societat terapèutica, que pretén reduir qualsevol malestar existencial a un problema polític de solució tècnica i a càrrec dels pressupostos de l’Estat. Perquè la gràcia de la pel·li, l’acudit que ja ens avisava que no entendríem, és que el discurs del boig i el del revolucionari es confonen. I que això ens obliga a preguntar-nos si encara és possible, avui en dia, en societats com les nostres, ser revolucionari sense ser boig.

«Žižek diu que el Joker diagnostica els mals del nostre món, però en realitat només n’és el símptoma».

Žižek diu que el Joker diagnostica els mals del nostre món, però en realitat només n’és el símptoma. La violència nihilista del Joker ens alerta que el que està malament en el nostre món és, com deia Chesterton, que no ens preguntem què està bé. Que estem, per tant, instal·lats en una lògica destructiva, nihilista, sense ser capaços de proposar cap alternativa en ferm.

 

Això és el que s’acostuma a oblidar en plena febre revolucionària, quan molta gent molt diversa amb causes molt diverses treballen plegats per a la destrucció de l’ordre establert. L’única manera de fer-ne sentit seria creure que qualsevol alternativa al sistema és millor. Per això va ser graciós veure com Cristina Morales —una premiada pel Sistema— celebrava, des de Cuba, que cremés Barcelona, la ciutat que ella, andalusa, ha triat per viure. En ella sí que hi ha coherència, si és que creu sincerament que a Cuba s’hi viu millor; una vida més digna, més lliure i més pròspera. Perquè Cuba, és a dir, la dictadura i la misèria, és precisament el que queda quan una ciutat com Barcelona crema de veritat. És per això que aquesta alegria és només una mostra de la frivolitat que permet el simulacre. Cal suposar que si el sistema cremés de debò no els faria tanta gràcia i, de fet, només ha calgut que Vox obtingués 52 diputats per evidenciar que no tota destrucció els sembla igual de bona. El problema, és clar, és com construir un sentit a partir de la diversitat de reivindicacions que fan seves sota la bandera de la justícia social. Quan aquesta hauria d’acollir a tots aquells que d’alguna manera se senten exclosos del sistema.

 

Aquestes dificultats s’han vist, a la pràctica, a l’Acampada de plaça Universitat, on se suposa que hi han de confluir totes les causes nobles. Ja se’ns havia anat advertint durant tot el procés que la República seria feminista o no seria. I que seria socialista o no seria. I ara hem sabut també que serà trans i vegana o no serà. I que haurà de garantir un preu just del raïm, unes pensions dignes per als nostres avis i un futur digne per als nostres joves i un sistema sanitari i educatiu públic, gratuït i de referència internacional. Haurà de ser una República solidària amb els pobles de Hong Kong, Kobane, Xile i Bolivia i lo que surja. Totes aquestes coses no són espontàniament ni fàcilment compatibles i només poden mantenir la il·lusió de la unitat mentre es troben en lluita contra el sistema, que és la dreta. Això explica també la radicalitat i la bel·ligerància dels seus plantejaments; perquè seran moviments en lluita o no seran. És per això que algú com Rufián, sempre en nom de l’esquerra, sempre amb aquell cinisme però aquest cop amb força raó, pot dir que això és un nou 15-M. Perquè un moviment que s’atura és una contradicció en els termes. I està, per tant, condemnat a la contradicció entre els seus membres. Ja hem vist sorgir algunes divisions i en veurem cada dia més, fins que la possibilitat d’una victòria sigui tan llunyana que ja no convidi a oblidar ni a callar les diferències. Fins que sorgeixi un nou ordre sobre el ciment de la plaça, més fred i més incòmode que l’anterior, amb els seus exclosos i els seus dogmes, o la dissolució i el retorn a casa, a l’ordre establert.

«Per molt que s’intentin encabir totes sota l’epítet de la justicia social, aquestes causes no poden formar una ideologia coherent».

Perquè, com explica Douglas Murray al seu llibre The madness of the crowds cada cop es fa més evident que totes aquestes causes ni treballen ni poden treballar juntes. Per molt que s’intentin encabir totes sota l’epítet de la justicia social, aquestes causes no poden formar una ideologia coherent, i en podem assenyalar dos motius principals.

 

El primer és que aquestes causes es conceben a elles mateixes a la contra del sistema i en una lògica, per tant, revolucionària. No busquen tant la creació d’un nou ordre com la destrucció del vell, i això les fa que menyspreïn les seves contradiccions internes. També les porta a menystenir la pedagogia (que a casa nostra sona tan convergent) d’explicar que no és res més que l’intent de fer-se entendre detallant la raó final de les seves accions. Així, exposen molt clarament els motius o les excuses que els porten a acampar o a cremar contenidors, però no expliquen o ho fan de forma molt vaga quins són els seus objectius reals i de quina manera els seus actes hi condueixen. Entre cremar un contenidor i ser un Estat sobirà hi ha un salt molt gran que, lògicament, cap discurs polític, ni al carrer ni a les institucions, està sabent omplir de forma seriosa.

 

El segon motiu és que totes aquestes causes que actuen en nom de la justícia social aspiren a ser reconegudes en els mateixos termes en què es defineixen i s’entenen a elles mateixes. I que s’entenen, no cal dir-ho, de formes força diferents. Douglas Murray se centra en l’estudi de les reivindicacions i de les contradiccions, internes i externes, de les quatre grans causes de la justícia social: les dones, els gais, la raça i els trans. Murray, que és gai i conservador, insisteix en assenyalar les contradiccions que aquestes causes presenten en elles mateixes i amb cadascuna de les altres.

«El camí cap a la normalització, cap a la plena justícia social, passa en el cas del feminisme per la deserotització dels atributs femenins i, en el cas dels trans, per l’exageració d’aquests mateixos atributs».

Seguint Murray, la causa dels trans, que apunta com cap altra al problema de la identitat autoconstruïda, tendeix a topar amb la causa del feminisme i la dels gais. Veiem sovint, per exemple, com els homes en transició a ser dones tendeixen, especialment al principi del procés, a vestir de formes molt extremades perquè això les fa sentir més femenines, més elles mateixes. I veiem, per contra, com les dones o, més ben dit, el feminisme, tendeix a reivindicar una aparent dessexualització de la seva condició i de la seva vestimenta perquè entenen que aquesta és la via a la igualtat. Les dones volen sentir-se sexis, però no ser sexualitzades. És una contradicció, perquè una dona que es vegi sexi serà també vista sexi, i és, a més a més, incompatible amb la concepció sobre la feminitat de tants transexuals. El camí cap a la normalització, cap a la plena justícia social, passa en el cas del feminisme per la deserotització dels atributs femenins (com en la campanya #freethenipple) i, en el cas dels trans, per l’exageració d’aquests mateixos atributs per destacar-ne la càrrega eròtica. Murray il·lustra aquesta tensió, tan sovint implícita i tan sovint ignorada, en l’anècdota d’un debat sobre identitat i gènere on una feminista de darrera volada va coincidir amb una transexual que va pujar a l’escenari fent mitja. La imatge de la dona i de la feminitat de la que tants esforços feia per fugir se li asseia ara al costat, i en forma de companya de lluita.

 

El problema de les identitats i de fins a quin punt la societat pot acceptar-les com a autoconstruïdes i en els mateixos termes que se li presenten és una qüestió amb què ens trobem cada cop més sovint. Els trans demanen que la identitat de gènere s’entengui com una tria i depengui de la mera voluntat, quan es tracta per exemple de canviar el gènere al DNI. Però necessiten que sembli natural i perfectament determinada per fer legítima la reivindicació del reconeixement i el tractament de la transsexualitat en nens petits. En aquesta demanda, a més, topen sovint amb la causa de l’alliberament gai, que durant les darreres dècades havia fet seva la convicció que gai se’n neix i no se’n fa. Una creença que va ser d’una gran utilitat per fer entendre fins i tot a les iaies més homòfobes que els seus familiars homosexuals no eren pecadors que haguessin triat el camí de la perdició, sinó que havien nascut així i no hi podien fer res. Que no se’ls podia culpar de les seves tendències sexuals. Això, que en altres circumstàncies històriques els podria haver rebaixat a la condició de malalts, va contribuir a la normalització de l'homosexualitat a casa nostra i a gran part del món occidental.

Els viaranys de la transsexualitat.
Els viaranys de la transsexualitat. | John Hain

Quan Murray assenyala que les causes gai i trans topen en aquest punt ho diu perquè la identitat d’aquell nen que ara, finalment, les nostres societats reconeixien com a homosexual és ara qüestionada, de nou, per aquells que ens adverteixen que potser és transsexual. Aquest qüestionament pren dimensions pràcticament tràgiques quan se’ns diu que no hem d’imposar cap identitat al nen i, a la vegada, que l’hem de sotmetre a tractaments hormonals i cirurgies com més aviat millor per ajudar-lo a fer que arribi a ser el que és. Aquestes tensions, que no són només disquisicions teòriques, es podrien resoldre amb un coneixement sobre la naturalesa de la identitat sexual que no tenim i que, a més, tendim a rebutjar per la sospita que la ciència només pot tractar aquestes qüestions com a malaltia i la filosofia com a ideologia. Però el cert és que no sabem què fa que algú sigui homosexual o transsexual i és per això que no sabem del cert quina és la millor manera de tractar-ho. És clar que aquest desconeixement no impedeix a cap d’aquestes causes fer avançar la seva agenda política, però sí que ens impedeix a tots trobar-hi un encaix just i coherent.

«Però el cert és que no sabem què fa que algú sigui homosexual o transsexual i és per això que no sabem del cert quina és la millor manera de tractar-ho».

Sobre aquestes dificultats en tenim un exemple recent. Fa poques setmanes els diaris anaven plens d’una aparent no-notícia: s’havia descobert que el gen gai no existeix. Això no vol dir que l'homosexualitat no tingui un origen o una influència genètica, però aquesta no és ara la qüestió. La qüestió és la poca importància que s’ha donat a la notícia, que afecta una creença que durant dècades havia estat fonamental per fer avançar la causa de la justícia social en el tractament de la homosexualitat. Si no s’ha donat més bombo a aquesta no-descoberta és perquè, en realitat, en defensar l’existència del gen gai no es buscava la veritat científica sinó que es pretenia posar la ciència al servei de la causa. I això, que ha tingut en aquest cas un final relativament feliç, no diu mai res de bo sobre els promotors de cap mena de moviment reivindicatiu.

Les lletres de la causa.
Les lletres de la causa. | Sharon McCutcheon

El menyspreu a la veritat és en essència un menyspreu a la llibertat de pensament i d’expressió. Ho veiem constantment en tot de debats on sovint impera la censura i el sectarisme per no ferir la sensibilitat de les minories històricament discriminades. O ajudes a la causa o calles, va dir en directe, en prime time, una de les nostres més mediàtiques militants LGTBI. Que és com dir: o calles el que penses per ajudar la causa, o calles el que penses per por a ser assenyalat com a enemic de la causa. En definitiva, o calles, o calles.

 

Aquest és només un exemple de la bel·ligerància amb què es tracten aquests temes. Evidentment, un projecte ideològic basat en la recerca de la incoherència i en el menyspreu a la veritat és incompatible amb la discussió racional i ens porta, per tant i per força, a uns posicionaments molt més agressius i unes discussions molt més violentes; és a dir, impossibles. Si la veritat només ho és mentre està al servei de la causa, és impossible persuadir ningú. Perquè en la mesura en què estigui a favor de la causa, ja no porta la contrària. I en la mesura en què porti la contrària, és immune a la raó i enemiga de la justícia social.