Literatura i bitllets de cent

La tesi d'aquest article apunta a què assistim a una modificació estructural de les condicions materials a partir de les quals es pot produir literatura en català. La conclusió és que això és bo. La lliçó moralitzant serà un vers de Maragall: vigila esperit, vigila.

El Premi Proa, de nova creació, amb una retribució de quaranta mil euros, l’acaba de rebre Jordi Nopca pel llibre La teva ombra. El Premi Òmnium, a obra publicada, té una recompensa directa de vint mil euros per a l’autor i cinc mil més per a promoció. En la seva primera edició el va rebre Raül Garrigasait per l’obra Els estranys. En la segona Marta Orriols per Aprendre a parlar amb les plantes. Entre els nominats d’aquest any hi ha Adrià Pujol, Irene Solà, Martí Domínguez i Toni Sala. Es fallarà aviat i encertarà.

 

Als premis de l’última nit de Santa Llúcia, també responsabilitat d’Òmnium Cultural, el Mercè Rodoreda de contes, amb una retribució de sis mil euros, atorgat a Víctor Garcia Tur per El país dels cecs i el Carles Riba de poesia, amb tres mil i que va guanyar Carles Rebassa per l’obra Sons bruts. El premi principal, el Sant Jordi de novel·la, dotat amb seixanta mil euros, el va rebre Jordi Cabré per Digues un desig, generant sorpresa: el seu nom i trajectòria desentonava una mica amb la resta, tant que es produí una petita crisi d’identitat i Òmnium mateix va advertir que alguna cosa havia fallat. No era la tipologia d’autor que s’esperava a l’escenari de la funció, perquè estem parlant d’això, de tipologies i de funcions. Jaume C. Pons Alorda també acaba de guanyar el Pin i Soler de Tarragona, dotat amb vint mil euros, per Ciutat de Mal.

«S’està obrint una relació entre escriptors i diners nova: els escriptors són escriptors i els diners són diners de veritat».

La recent aparició del Premi Anagrama (Herralde no deixa res a l’atzar), que en la seva quarta edició ha guanyat Irene Solà, sis mil euros més, s’afegeix i se solapa amb l’històric Premi Documenta, de cinc mil, premis de menor quantia directa però de considerable repercussió en la venda. Mireu els noms dels autors i les obres. Mireu les quantitats econòmiques. S’està obrint una relació entre escriptors i diners nova: els escriptors són escriptors i els diners són diners de veritat, cada vegada més. Res no passa perquè sí. Però anem al detall, on el diable s’amaga.

 

Fa vint anys, quan els infectats de la meva generació vam començar a cultivar les belles lletres, la perspectiva que teníem davant era bastant tètrica. T’apareixien dues opcions principals, les dues completament nefastes per a la pròpia vida espiritual: la prostitució o la marginalitat. La marginalitat, en alguns casos enunciada com a voluntària, era el consol dels desgraciats. La prostitució era el mateix que ha sigut sempre.

La Consellera Vilallonga li lliura el premi Proa a Jordi Nopca. | Cedida

Fa deu anys, o una mica més, un seguit d’individus van entendre que existien unes condicions propícies, un públic predisposat, uns autors i unes obres que encara no havien estat explotades i que valien molt la pena. Van començar a aparèixer noves editorials, noves traduccions, obres i autors originals, recuperacions importants, els lectors van anar virant cap allí i la premsa i la crítica els va començar a fer cas. Amb el temps, les llibreries, preexistents o de nova planta, fundades seguint els mateixos paràmetres culturals que aquests pioners, els van anar oferint espai, en consonància amb la resposta dels consumidors, que és l’única resposta que compta si atenem les lleis del mercat. El reconeixement també acabaria arribant i al final de tot l’orella de fusta de les institucions va sentir la remor d’un eco. Una llum s’obria. L’univers independent.

«Els bitllets eren als pressupostos de cultura i als superàvits de la indústria, però no arribaven a destí, es perdien pel camí o acabaven a les mans de desaprensius i de caçarrecompenses».

Fa zero anys, o una mica menys, ahir mateix, arribaven els primers bitllets de cent a aquest univers. Els bitllets ja hi eren, els escriptors també, el que no hi havia era connexió directa. Els bitllets eren als pressupostos de cultura i als superàvits de la indústria, però no arribaven a destí, es perdien pel camí o acabaven a les mans de desaprensius i de caçarrecompenses. S’ha malgastat molt diner durant les últimes dècades, capital públic i privat, i capital humà. Col·leccions fallides, subvencions absurdes, trajectòries ridícules, càrrecs desaprofitats, avançaments irracionals, pèrdues magnífiques, equipaments faraònics, amb les seves mòmies rígides, etcètera, etcètera, etcètera.

Víctor Amela, del seu blog 'Mis viajes y excursiones'. | Viajes y excursiones de Víctor Amela

La canalització del gran diner ha variat, aquest és el punt. Veurem, amb el temps, en quina mesura i intensitat, però sembla evident que hi ha hagut una fuita. Això implica una modificació real en la feina, la vida i l’existència dels escriptors del país. Fins ara, si volies escriure i sortir del rebost humit de la marginalitat, tenies tres opcions. Una, escriure en castellà seguint el corrent principal, polític, estètic i moral, que et podria permetre arribar fins als sis-cents mil euros del Premio Planeta, és a dir, ser Javier Cercas. Dos, escriure en castellà i mantenir una carrera pròpia d’ambició, nivell i exigència, que et podria permetre guanyar el Premio Herralde i el Premio Nacional de Literatura, divuit mil més vint mil, és a dir, ser Cristina Morales. Tres, escriure en català contribuint al desprestigi de la llengua i la literatura, voluntàriament o sense ser-ne conscient, cosa que et podia permetre guanyar els seixanta mil euros del Premi Ramon Llull, és a dir, ser Víctor Amela. No existia la variant quarta, o era primíssima, l’única que aquí ens interessa: escriure en català i mantenir una carrera pròpia d’ambició, nivell i exigència sense acabar morint de pena, perdut en una paranoia personal o enredat a la teranyina estreta de la cultura oficial. Estem generalitzant, si volen justícia i equitat recorrin als comentaris o escriguin una rèplica.

«No han aportat res al sistema literari català, però n’ha extret bastant. Els seus llibres es poden menystenir sense necessitat de llegir-los, el risc d’equivocar-se és inexistent».

Sembla que el temps del quart protocol ha arribat, escriptors catalans inesperats toquen la bossa dels diners. Per causes que venen al cas i intentarem exposar, als escriptors de valor se’ls hi està començant a obrir la porta. Mirem el gran diner recent, mirem com canvia de mans. Fins fa dos dies, aquest diner estava condemnat a fer cap a les butxaques d’uns autors populars i oportuns, sempre a disposició, sigui per això o per allò, autors com Rafel Nadal, Martí Gironell o Sílvia Soler. Òmnium i Proa podien haver anat directament aquí, coneixien perfectament el camí. Dic aquests noms però en podia haver dit altres perquè els seus llibres són perfectament intercanviables amb els de moltíssims més, i entre ells també, són autors sense una personalitat literària definida i que per molts llibres que venguin sempre tindran més audiència que lectors. No han aportat res al sistema literari català, però n’ha extret bastant. Els seus llibres es poden menystenir sense necessitat de llegir-los, el risc d’equivocar-se és inexistent. Amb els autors presentats més amunt, els premiats recents, no m’hi atreviria. Pujol, Solà, Tur, Rebassa... els que van apareixent i brillant a les entregues són allò que Baudelaire especifica com a auteurs, en francès a l’original. Escriptors responsables de transformacions literàries reals i d’obra significativa. En aquests moments el diner està virant cap a ells. Gran notícia.

 

Més enllà de petites distorsions, la situació general indica un símptoma. Una entitat cultural privada de gran presència pública com és Òmnium dedica les seves energies i recursos importants a recuperar el “prestigi” de la literatura del país. Detecta que hi ha un tipus d’autors que no serveixen per a aquesta funció i recorre a uns altres, ho té tant clar que quan erra se n’adona. No només això. El grup editorial més potent en català, el Grup 62/Planeta, genera un premi nou, el Premi Proa, li destina quaranta mil euros i qui el rep és Jordi Nopca que fins llavors havia publicat en editorials independents, precàries i respectables. Alguna cosa passa. 

 

Interrogo alguns dels beneficiats. Tenen postures diverses però d’entrada la meva tesi els sorprèn, relativament. Garcia Tur està acostumat a guanyar premis, té el Documenta, el Marian Vayreda, el Just Casero i ara el Mercè Rodoreda. Potser perquè la seva trajectòria ha estat progressiva no ho veu gaire clar ni li dona massa rellevància a l’última adquisició. No li ha canviat la vida, diu. Carles Rebassa, un autor amb una nítida consciència política i cultural es resisteix a creure que el canvi sigui real. Opina que si els premis s’han desplaçat cap als escriptors és perquè els receptors oportuns habituals, els noms que jo li repasso despectivament, són «un os tan rosegat que ja no fa gust a la sopa», la metàfora és del poeta. Opina que la transformació, si es dona, no prové d’un debat cultural profund i pensat, sinó d’una simple necessitat mercantil, cosa que el fa sospitar que no acabarà bé i li desagrada. Diu que efectivament el premi Carles Riba l’ha situat en un espai i li ha donat una repercussió que abans no tenia, però que això no modifica el seu tarannà com a escriptor ni la seva obra.

L'escriptor solsoní Raül Garrigasait. | Òmnium Cultural

Raül Garrigasait entén perfectament el que vull dir. El primer que posa sobre la taula és la diferència entre premis a obra publicada, que sempre són més nets, i els premis a obra inèdita, on a vegades s’actua de sotamà. Admet que el Premi Òmnium li ha obert moltes possibilitats, a banda dels diners i l’increment exponencial de vendes. «Mira —em diu—, el llibre que vaig fer sobre Rusiñol me’l van encarregar gràcies al Premi Òmnium». És culturalment rellevant. Constatem que el gran diner situa els auteurs en una posició a la que fins ara no podíem accedir i això modifica un sistema cultural, sí. Inclús em confessa que l’autopercepció com a autor i de la seva obra ha variat amb la situació, que es pren l’escriptura d’una altra manera perquè veu els resultats efectius i la incidència. Això és molt important. Són els intangibles i els estimulants que fan créixer una cultura, intangibles que fins ara teníem completament en contra i que estaven pensats per disminuir-la. S’està obrint una fuita que vista des del nostre costat és una escletxa. Uns aniran perdent benzina i altres faran forat. Veurem.

«S’està obrint una fuita que vista des del nostre costat és una escletxa. Uns aniran perdent benzina i altres faran forat».

L’escriptor torna a sentir el poder de la seva mà. S’obre un temps en què l’autor serà, de nou, decisiu. Fins fa poc era l’últim mico de la fila. Que et publiquessin era casi un favor que et feia l’editor, i que et donessin un premi, normalment sense dotació econòmica, era com un regal diví. Però això ja ha canviat. Posaré dos exemples recents. Irene Solà ha rescatat el Premi Anagrama de la futilitat a la que s’abocava amb el seu llibre Canto jo i la muntanya balla. Eva Baltasar ha situat en una dimensió nova a Club Editor amb l’èxit rotund de Permagel. La resposta del públic ha estat brutal. Simultàniament han modificat la literatura del país, la seva difusió i presència, els seus temes, directrius estètiques i possibilitats de mercat. Aquest és el poder taumatúrgic de l’autor. Ell és el factor diferencial, dona i treu la vida. Un gran poder, una gran responsabilitat. 

Irene Solà, la gran promesa de la literatura catalana. | RTVE

Anem acabant. Quan Nopca guanya el Proa m’adono que passa alguna cosa. Després m’expliquen detalls i parlo amb ell. Havia treballat la novel·la amb una editorial que li va “retornar” (és com es diu en l’argot quan a l’editor no el convenç l’obra), posteriorment va aparèixer la possibilitat de presentar-la al Proa. Diu que va estar valorant els contres i els pros i que la dotació econòmica va ser un dels factors contemplats. Ha guanyat el premi. L’informo que a d’altres autors de l’univers independent se’ls hi va oferir la possibilitat de presentar-s’hi i més emoluments, deixant les seves editorials, clar, i no hi van accedir. Em diu que no ho sabia.

 

Dos dies després m’expliquen que un editor literari del Grup 62 es lamenta públicament que se’ls faci més cas als llibres de les independents que als seus. La llum se m’encén. L’os rosegat que no fa saó, premis de nova creació i renovacions de jurats, el transvasament del gran diner cap a butxaques inèdites, el “prestigi” adquirit per univers alternatiu, estrelles independents temptades per multinacionals... Està tot clar. En trobem davant d’un episodi de Kulturkampf

«La indústria comença a pescar als nius de les independents i posa els bitllets de cent sobre la taula».

Resoldrem amb un paràgraf. Es produeix una transformació del món del llibre gràcies a la consolidació de les editorials, llibreries i auteurs independents, en sintonia amb el públic atent. Al costat s’observa la dessecació dels noms popularitzats, amb gran mercat però cap qualitat literària, ossos insípids, sense moll. El resultat és la mutació estructural que veiem. Per altra banda, les iniciatives culturals d'importància, en la versió filantròpica d’Òmnium o en la versió industrial de Planeta, reconeixen un nou agent d’interès i una nova oportunitat. Els auteurs comencen a besllumar una possibilitat d’economia real, d’atencions i resultats satisfactoris i de sentir l’olor de la victòria al matí i es comencen a mirar la mà amb respecte. Entren passejant a jardins que els hi estaven prohibits i mengen la fruita dels arbres. El mercat ja no és capaç de regenerar-se sense els escriptors i a cada jugada perd un llençol. Les vendes, les prebendes i el reconeixement general estan canviant de carril. La indústria comença a pescar als nius de les independents i posa els bitllets de cent sobre la taula. No tenen res més. L’univers independent domina en l’ordre simbòlic i va infiltrant-se en el material. Els seus depredadors naturals ho reconeixen i saben perfectament què han de fer. El moment és bonic i està ple de perills. Si els indies no es defensen i no són capaços de protegir el castell que han construït seran absorbits i convertits en tot allò que odien. Se’ls presentarà l’opció de rendir-se i entregar-se i també l’opció de resistir. Veurem què passa. Aviat, tothom serà mesurat. 

 

SEGUEIX NAVEGANT