Només en retorna l'eco

Ho hagin viscut en directe o per la televisió, els independentistes se senten abrandats per l'esperit de combat que es va viure la setmana passada als carrers. Només els polítics i la seva claca habitual han fet el ploricó per poder tapar-se les vergonyes.

És estranya, la pau, quan veus l'enemic tan a prop. La gent que anava a la concentració s'aturava per fer fotos als agents com si fossin feres darrere d'un vidre. Una tirallonga de furgons ocupaven el Passeig de Sant Joan, tots a punt per carregar contra els catalans així que fes falta. Em va recordar la típica escena de les pel·lícules d'època en què els representants de cada bàndol es troben al mig del camp de batalla per conversar abans de començar a escabetxar-se. 

 

Unes hores més tard, tots en massa, vibràvem mentre anàvem a buscar-los. Sí, em sap greu, els lluitadors nocturns han buscat el xoc amb els policies per poder omplir amb alguna cosa el buit desolador que ha deixat la resposta oficial a la sentència. Les concentracions i les marxes multitudinàries ens han fet recordar, per enèsima vegada, que som un poble meravellosament pacífic i perseverant. I ja està. Jugar al gat i a la rata amb la policia tampoc no ens soluciona res, però veure els carrers incendiats i els nostres joves deixant-se la pell contra els ocupadors, ens ha fet veure que el nostre país encara té sang a les venes. Ho hagin viscut en directe o per la televisió, els independentistes se senten abrandats per l'esperit de combat que es va viure la setmana passada als carrers. Només els polítics i la seva claca habitual han fet el ploricó per poder tapar-se les vergonyes.  

«Tot seguit, la gent, avorrida, va procedir a cantar victòria».

Per exemple, a la concentració del paper de vàter volador. Després d'haver jugat a les serpentines durant deu minuts, aquells quants milers de persones ja no sabien on posar-se. Sota els efectes de l'avorriment, la gent va començar a arreplegar de terra les tires de paper per fer uns farcells que s'anaven llançant cap a l'epicentre de la concentració, on els patriotes de la zona van acabar fabricant una pilota gegant de paper de vàter que van alçar com si fos un trofeu. Tot seguit, la gent, avorrida, va procedir a cantar victòria.

Joves manifestants independentistes durant les jornades d'aldarulls a Barcelona. | CatalunyaDiari Extra

Després d'això calia buscar un nou quefer per no quedar desintegrat pel sentiment d'absurd. Al meu grup vam decidir iniciar algun càntic en contra del Govern. Després de la serpentinada higiènica, intentar que milers de persones clamessin contra els col·laboracionistes que administren la xavalla autonòmica, ens va semblar un planàs. Pensar la frase va ser tot un què. Ui, en aquest país has de mesurar molt les paraules que dius perquè tothom està admirablement predisposat a ofendre's en qualsevol moment. Parlar a Catalunya em recorda a quan de petita entrava a una botiga de coses que es trenquen.  

 

Després d'una pluja d'idees feta amb premisses extra empàtiques amb el dogma dominant, al final vam triar un lema ja inventat que en algun indret remot d'aquest país, algun dia indefinit i dit en veu molt baixa, algú ha sentit.  A la de tres. "Esquerra i Convergència, se'ns acaba la paciència!". Vaig poder veure en càmera lenta com les diferents parts de la cara de la noieta que teníem al davant s'anaven desplaçant fins a aposentar-se en una expressió d'estupefacció radical, com si haguéssim cridat "Gora Eta". La joveníssima propietària del rostre es va tapar la boca amb totes dues mans i va mirar les seves amigues mentre deia "uala, tia". Només li va faltar afegir: "Que s'han sacrificat"! Pel que fa a la resta de compatriotes presents, uns quants van apuntar-se al nostre càntic, que malauradament va fer llufa de seguida. Això sí, cada cop que passava l'helicòpter de la policia, la gent no trigava ni un segon a esgargamellar-se com si poguessin tombar-lo amb la veu.

Manifestant darrere una barricada de contenidors. | CatalunyaDiari Extra

Com que aquella concentració de tarda havia estat oficialment una murga, l'endemà els CDRs van tenir la simpàtica empescada d'organitzar una jornada de jocs als jardinets de Gràcia. Va començar com un esplai urbà surrealista i magnètic, era com si un circ gegant hagués acampat a la ciutat. A mesura que avançava el vespre, l'ambient va anar tendint cap al de les rues de la Champions i al final allò ja semblava la Festa de l'Autònoma. L'únic element que encara connectava els manifestants amb la protesta nacional era la presència dels periodistes espanyols, que des d'una tarima del Passeig de Gràcia es feien els corresponsals de guerra per haver rebut l'impacte de quatre pilotes de platja. 

«A mesura que avançava el vespre, l'ambient va anar tendint cap al de les rues de la Champions i al final allò ja semblava la Festa de l'Autònoma».

Entre la jovenalla no faltaven les Rottenmeier de torn. Vaig sentir un punky renyant un altre punky per llançar la pilota a la periodista. «És donar-los en safata la foto que buscaven"» Així mateix ho va dir, un comentari vingut directament de la fàbrica de formatació local. L'altre, per sort, es va defensar: «Però si igualment fan el que els dóna la gana!». 

 

Quan els periodistes espanyols, indignadíssims, van baixar de la tarima, els concentrats van decidir que els helicòpters del cel serien l'enemic a vèncer durant l'estona que quedava abans que comencés la brega. I així vam anar passant el temps. 

 

A les deu de la nit les papereres de la zona ja eren volcans de llaunes de cervesa i tot era d'un chill jamaicà. Llavors, de sobte, del no-res, boom, estampida. Allò sí que va ser un tsunami. Es veu que algú va dir que venien els nazis i algú altre va entendre que ja eren allà. Un va prémer a córrer i es va esvalotar l'aviram. La quitxalla va entrar tant en pànic que aquell Turmix histèric de vambes quasi fa puré un avi que, amb serenitat, s'havia ajupit per poder agafar el seu gos. La riuada va trigar poc a aturar-se i tot va quedar en un ensurt però l'avi i jo vam mirar-nos amb complicitat generacional. Sense dir-nos res, vam fer que no amb el cap.

Policia espanyol davant dels incendis. | CatalunyaDiari Extra

 

Durant aquestes nits, he vist joves independentistes disposats a lluitar a primera línia però també he vist canalla tapada només per fer el mec i gent plorant a borbotons per una simple corredissa. La immensa majoria de manifestants nocturns hem turistejat per la revolta mentre miràvem com uns quants s'atrevien a muntar barricades, a cremar contenidors i a arrencar trossos de vorera. Hem fet embalum, hem fet claca i ens hem arriscat a poder rebre en qualsevol moment, però aquí els que han muntat l'espectacle són quatre. 

«La immensa majoria de manifestants nocturns hem turistejat per la revolta mentre miràvem com uns quants s'atrevien a muntar barricades».

Les nits barcelonines, amb focs i milers de persones desendreçades pels carrers, semblaven el set d'una superproducció de Hollywood. A més, podies traçar la teva pròpia aventura com si fossis dins d'un videojoc de món obert. A tot arreu hi passaven coses diferents i mai sabies ben bé on et ficaves. Amb tants periodistes cobrint els esdeveniments, la nit que vaig quedar-me a casa vaig tenir la sensació d'estar seguint el reality show més gran de la història. No m'estranya que tants joves s'hi hagin apuntat, això és adrenalina de la bona, mola mil vegades més que llençar paper de vàter. No frivolitzo amb el dolor de la gent que ha estat greument ferida o empresonada, però aquí hi ha uns nanos que es pensen que estan fent història quan només són una mànega descontrolada que serpenteja lliure per la gespa. 

 

Els catalans que encara juguen a pedra, paper i tisora, per molt que hagin fet un curset accelerat de barricades, no ens poden treure les castanyes del foc. Però què ens hem pensat? El dia dels partits de voleibol, rotllanes i jocs de cartes, va passar una colleta vestida de negre i amb unes motxilles que es veien curulles. «Mira, aquests van preparats per a la lluita», va dir una tieta picant amb el colze la seva companya, que alçava les celles i somreia amb una satisfacció continguda. Hi ha un brot d'orgull nacional envers la joventut independentista que és injust i irresponsable. És reconfortant i inspirador saber que hi ha noves fornades de catalans amb consciència nacional, però això no ens pot servir d'excusa per escombrar els problemes cap al futur. Ells, quan siguin adults, no ho tindran pas més fàcil que nosaltres.

Jocs i festes entre els aldarulls de Barcelona. | CatalunyaDiari Extra

Al meu edifici hi ha un pis d'estudiants. Criden molt —amb unes vocals neutres delicioses— i les seves converses ingènues es poden sentir pel celobert. La setmana passada van sortir al carrer totes les nits. Arribaven més tard que jo i quan els sentia entrar quasi els podia veure traient-se la jaqueta abans que la motxilla i deixant-ho caure tot a terra mentre es treien les vambes sense descordar-se-les, amb la punta d'un peu fent pressió contra el taló de l'altre. Una nit van estar quinze minuts parlant de la pudor que els feien les sabates després d'hores de corredissa. Cada nit posen el 3/24 per veure les notícies i comenten els vídeos de les xarxes. Riuen i se senten vius, volen continuar. Dijous van tornar especialment abrandats.

 

—S'han de cremar tots els contenidors de Barcelona. I després, els de Madrid! —diu un.

—Sí,sí, totalment —diu l'altre. 

Jo no sabia si convertir-me en l'emoticona del bíceps fent força o en la de la noia que es posa tota la mà a la cara.   

 

Els joves es rebel·len contra el poder perquè ells no en tenen, sobretot els adolescents de setmanada i a tal hora a casa. A més, com que els joves són més purs, encara no han deixat de saber que sempre existeix un camí recte cap a les coses. Per això desconfien del sistema, perquè n'intueixen la perversió encara que no tinguin prou experiència per conèixer-ne bé les trampes. 

 

L'instint vertical dels cervells joves em fa pensar en el parkour, aquest esport urbà que consisteix en anar en línia recta d'un punt a l'altre de la ciutat saltant i grimpant tots els obstacles que trobes pel camí. Tant és la direcció que emprenguis, l'important és que tu t'imposis per sobre dels impediments, que tiris pel dret i superis tot allò que pretén condicionar-te. 

Fases pacífiques de les manifestacions a Barcelona. | CatalunyaDiari Extra

De la mateixa manera, la llum làser que emanen els joves no té per què apuntar en una direcció encertada, és a dir útil. Al cap i a la fi, els joves no només són persones d'una determinada edat, també són, com tothom, éssers culturals. Per epigenètica moral, el moviment juvenil independentista està posant la seva força al servei dels marcs establerts pels seus progenitors, que fins ara han perdut sempre. Els joves són aigua que baixa molt forta, però per uns canals que ja estan fets. És cert que també estan qüestionant alguns dels mantres lliristes dels seus pares. «Ens vau dir que ni un paper a terra i no funciona», clamen. Però ho fan des del narcisisme de l’adolescent que es pensa que ho sap tot. Després, amb els anys, potser aquestes intuïcions arrelen i prenen cos de convicció —al cap i a la fi totes les generacions aprenen alguna cosa dels defectes dels seus pares— però de moment les seves idees pròpies són superficials.

Clients mirant un incendi des de la terrassa d'un bar. | CatalunyaDiari Extra

M'he fet un fart de renyar barricadistes catalanoparlants perquè parlaven castellà amb els espanyols que els increpaven des dels balcons. Alguns em miraven com si fos Joana d'Arc i llavors rectificaven. I em jugo el dit petit que si tu col·loques Carles Puigdemont enmig de tot aquell caos, en un plis se t'organitza una via catalana per demanar selfies amb el Molt Honorable.  

 

Tant de bo hagués vist el jovent inventant noves proclames en comptes de repetir les mateixes cançons que han sentit dir als seus pares. Ja m'agradaria que pressionessin als seus dirigents perquè obrissin les presons en comptes de seguir demanant llibertat als espanyols. Us imagineu que inundessin els voltants del Palau de la Generalitat cridant «DUI o dimissió»? Què més voldria que haguessin passat tots aquests dies alterant el trànsit aeri europeu en comptes de sortir a jugar a Fortnite contra les feres de la nit. 

«Tant de bo hagués vist el jovent inventant noves proclames en comptes de repetir les mateixes cançons que han sentit dir als seus pares».

No els ho podem demanar. És fantàstic que vulguin contribuir, però què coi voleu que liderin, als 18 anys? No podem amagar-nos per sempre darrere les costelles dels nostres estudiants, la independència és un joc per als grans. Tal com estan les coses a la Generalitat, del rugit nocturn dels joves només en retornava l'eco, que rebotava cada nit contra ells mateixos. Els dirigents tampoc són capaços d'articular políticament les mobilitzacions "festives", com a ells els agrada anomenar-les. Aquests dies i aquestes nits, l'independentisme ha tornat a demostrar que és un canó gegant dirigit per uns sapastres que només saben disparar a l'aire. Que algú en giri l'angle. 

Fum i cendres, després de la borratxera. | CatalunyaDiari Extra

 
Comentaris
Belul
Graupera, es veuen les teves indicacions, i no vas bé.
jordi
no som catalanoparlants. Som catalans. És la llengua qui et fa ser del país de tantes com en parlis -les que t'han violat a saber no compten: l'espanyol o el francès i l'anglès, que són els xarnecs de primera o segona instància a ca nostra. i això és així més que mai d'ençà que hi ha internet. i que no hi ha cap més manera que estalviar-te la censura xarneguista dels cercadors i navegadors que fer cerques directes amb tal locució o frase, si n vols que tots els primers vint resultats siguin en xarnec.
jordi
no som catalanoparlants. Som catalans. És la llengua qui et fa ser del país de tantes com en parlis -les que t'han violat a saber no compten: l'espanyol o el francès i l'anglès, que són els xarnecs de primera o segona instància a ca nostra. i això és així més que mai d'ençà que hi ha internet. i que no hi ha cap més manera que estalviar-te la censura xarneguista dels cercadors i navegadors que fer cerques directes amb tal locució o frase, si n vols que tots els primers vint resultats siguin en xarnec.
Narcís
Gràcies per l'article, analític i exhaustiu. Projectem les nosttes mancances i enveges en els joves perquè ells tenen l'audàcia dels que se senten immortals.
Marc
Astrid, no se t'ha passat pel cap que els "grans" poden aprendre de la força descontrolada dels joves? No podrien agafar el foc d'exemple i assaltar d'una vegada els Lledoners? Desmereixent el nou paradigma d'aquesta setmana de protestes ens claves un tret al peu. Aviam si aprens una mica del Vicent Partal.
Tradui ho a l’angles i envieu ho a Time
A on només mostren vídeos de barricades i no de carges policials a gent que torna a de la mani del 18, ni de l’aeroport.