La premsa, el poder i la violència econòmica

Aquesta setmana ha estat notícia una roda de premsa de Donald Trump de la qual només n'ha quedat un meme amb les seves paraules i música dels Ramones. Això, que ens pot semblar una manera ciutadana d’intervenir i protestar per actes polítics o persones que no ens agraden tot i haver estat democràticament elegides, amaga darrere un drama informatiu, de pèrdua d’empoderament ciutadà i d’estafa.

Aquesta setmana Donald Trump ha fet una petitíssima roda de premsa amb un paper escrit amb quatre línies. Sense donar gaire importància al risc social, econòmic i fins i tot individual que implica la possible destitució d’un president d’un país com els Estats Units, s’ha convertit en motiu de burla i jocs a internet. I aquesta ha estat la notícia: un muntatge amb les seves paraules i música dels Ramones. Això, que ens pot semblar una manera ciutadana d’intervenir i protestar per actes polítics o persones que no ens agraden tot i haver estat democràticament elegides, amaga darrere un drama informatiu, de pèrdua d’empoderament ciutadà i d’estafa.

 

 

Però a nosaltres, sembla ser, ens fa gràcia. Ara, contra la indignació la burla. Com si fos una manera efectiva d’arreglar alguna cosa. No ho és. Aquest senyor que ha sortit amb un full escrit a mà, amb el cognom d’un ministre ucraïnès mal escrit i paraules escrites en majúscules i retolador (I WANT NOTHING, I WANT NOTHING, I WANT NO QUID PRO QUO: 'No vull res, no vull res, no vull cap quid pro quo') és en realitat un dels empresaris amb més olfacte pel capitalisme més podrit del món, un supremacista masclista al capdavant d’un dels poders més inqüestionables del planeta i un embogit president que prova de fugir corrent cap endavant: amb la mirada posada, és clar, a les eleccions vinents. I els nostres memes, la nostra música dels Ramones al darrere del seu escrit o la nostra indignació efímera i passatgera, no li arriben. No serveixen per a res. No són una manera de combatre, sinó de silenciar-nos.

 

Ens tenen. Mentre ens donin els mitjans, ens tenen.

 

I no deixo de sorprendre’m que mai no ens n’adonem del tot! De debò. No ho dic amb cap mena de supèrbia ni de paternalisme. Però em costa molt d’entendre que no vegem la trampa darrere de tot aquest xou mediàtic, polític i aparentment impune. 

 

Anem a pams.

 

Recordo que fa uns anys en un canal de televisió català van emetre un 60 minuts anglès on s’explicava què era la postveritat. Aquell terme, que aviat va ser superat per molts d’altres que ara usem amb més naturalitat, ens va obrir els ulls a algunes coses que curiosament, sobretot al primer món, gairebé no ens havíem qüestionat. O si més no, no de manera massiva com a societat. El programa parlava, precisament, d’una de les primeres portaveus de l’equip de campanya de Donald Trump; i deia que un recurs que havien fet servir era dir algunes coses que podien haver passat, que no calia que haguessin passat, pròpiament, però que haguessin estat escenaris possibles. És a dir que les possibilitats començaven a tapar les notícies. Allò que a molta gent va semblar tan estrafolari no ho era en un context, per exemple, a l’altra banda de món: la guerra de Mèxic.

«L'editorial titulada 'Qué quieren de nosotros' anava adreçada al narco i li demanava una pauta per saber què podien publicar i què no si volien continuar vius».

Les periodistes i els periodistes que hem treballat contra la guerra de Mèxic vam començar a entendre quan el país es va començar a trencar arran de la guerra del narco, que hi havia coses que podíem dir i coses que no. Fins aquí, tot normal: un país en guerra i amb premsa amenaçada (aberrant, però freqüent). Al cap de pocs mesos, però, i farts de veure morir algunes de les seves companyes i companys, un diari del nord del país (el Diario de Juárez) va fer una editorial titulada «Qué quieren de nosotros». Anava adreçada al narco i li demanava una pauta per saber què podien publicar i què no si volien continuar vius. Era una pregunta honesta i desesperada que mai no va rebre resposta. Editorials com aquella ben aviat es van estendre per diferents diaris del país, es va arribar a fer un congrés per compartir què els posava en perill i de què deixarien de parlar alguns diaris d’algunes zones de Mèxic i finalment vam arribar a una figura espantosa que encara avui treballa de manera natural en l’entorn del periodisme mexicà: el narcocensor. Un home (fins ara no he conegut cap cas en què ho faci una dona; cosa que per estadística no ens hauria de sorprendre) que va a les redaccions dels diaris els dilluns al matí a dir a la gent que hi treballa quin verb poden fer servir per parlar de la policia (la policía huye) i quin per parlar de segons quin càrtel (el cártel se repliega). Això, que ens sembla absolutament esfereïdor i demencial, té molt a veure amb com funciona la premsa arreu del món. Si bé els poders fàctics són uns altres i tenen la cara, aparentment, més neta que les persones que treballen en els càrtels internacionals de la droga.

 

No és exactament així, és una il·lusió.

 

Els veritables narcotraficants, traficants d’armes, responsables de xarxes internacionals de prostitució i esclavatge, i un llarg i trist etcètera, no són els sicaris que surten a sèries repetitives de Netflix per fixar, en nosaltres, un perfil. Són homes (majoritàriament, més homes que dones) que viuen al primer món, conviuen de manera habitual amb el poder polític visible i fan negocis com si el món fos el seu tros de camp. No ho dic amb ingenuïtat ni amb romanticisme: és així. La guerra de Mèxic m’ha ensenyat que és així. Que quan un grup armat il·legal lluita per transportar alguna cosa il·legal és perquè abans hi havia un grup armat legal transportant alguna cosa legal. Fins i tot si al darrere hi ha graus d’explotació laboral que no toleraríem si les coneguéssim. Infecten, gairebé, totes les coses que tenim i les que volem comprar.

Postal de la guerra narco a Mèxic. | Infobae

M’explico: les mateixes carreteres que es fan servir per entrar camions d’aigua potable a zones del Congo, per exemple, són les que es fan servir per treure un mineral que es diu coltan que surt de les mines i acaba als nostres iphones, després de deixar desenes de milers de persones infectades crònicament o fatal cada any. I aquestes carreteres, per acabar-ho de reblar, son també les mateixes que es fan servir per segrestar mainada de casa seva i convertir-la en un exèrcit: les nenes i els nens soldats, destrossats emocionalment i abandonats per la societat que s’escampen arreu de zones immenses de l’Àfrica. Us hi fixeu? El primer negoci és bo i necessari (aigua), el segon és legal però injust (coltan) i el tercer és absolutament injust (nenes i nens esclavitzats com a material de guerra). I si ho pensem fent servir els canals de distribució que són les carreteres ho entenem perfectament. Però va més enllà.

«Oberta la ruta obert el negoci. els propietaris i propietàries d’aquests canals s’han adonat que poden guanyar molts, moltíssims més diners si els fan servir per transmetre, directament, impunitat».

Hi ha altres canals anàlegs potser menys evidents a simple vista, però on passa el mateix. Posem per cas la premsa. La premsa és un poder fàctic que originalment (i encara ho pensem) ha de fer efectiu el nostre dret a estar informades i informats. En molts casos, és així. Després, però, la premsa també es fa servir per promocionar coses injustes però legals: com ara, la prostitució. Recordo que quan van començar a desaparèixer la gran majoria dels diaris en paper del món una de les coses que alguns col·lectius celebraven és que als diaris ja no els finançarien els anuncis de prostitució que podies trobar, amb total impunitat, a la pàgina següent d’un estudi sobre el creixement de la violació entre menors; per posar un altre exemple. Així que tenim aquest canal que és la premsa que acompleix un propòsit just: informar; un segon propòsit injust però legal: la prostitució als diaris d’abans, el porno que no sabem d’on surt a milers de pàgines d’avui, apostes, imitacions, reclam de feines precàries o peces de roba que no compleixen requisits laborals mínims, per exemple. Oberta la ruta obert el negoci. els propietaris i propietàries d’aquests canals s’han adonat que poden guanyar molts, moltíssims més diners si els fan servir per transmetre, directament, impunitat. Aquest tercer propòsit equivaldria al tràfic de nenes i nens per a la guerra de les carreteres del Congo.

Un nen explotat en una mina de coltan, al Congo. | A3 — Youtube

I abans de continuar, miro d’explicar-me: quan vaig començar a fer periodisme en l’entorn de la guerra de Mèxic, treballàvem de manera molt col·lectiva per entendre la guerra que començava però també per protegir-nos. I recordo que una amiga va concloure, una d’aquelles tardes que treballàvem molta gent junta, que la guerra de Mèxic era una guerra de rutes i carreteres. És a dir, que tal com he explicat amb el Congo anteriorment, la carretera que a Mèxic fa anys que es feia servir per pujar alvocats als Estats Units, més endavant és la que es va fer servir perquè els coiots (que és com es diuen a Mèxic els traficants de persones) creuessin il·legals (fet que no ens escandalitzava prou, encara) i que finalment van fer servir els narcos per transportar qualsevol cosa. Per això dic que oberta la ruta, obert el negoci. Això, de fet, és tan així, que a països com Honduras o Nicaragua, on no hi ha més d’una o dues carreteres que van de nord a sud, els narcos i la ciutadania es reparteixen les hores: de nit trafiquen uns, de dia viatgen els altres. Com una mesura desesperada i absurda contra la por.

 

Aquesta mesura, si tot això ho traslladem al canal que representa el poder de la premsa, és la que ens deixen les grans corporacions quan ens construeixen xarxes socials mitjançant les quals ens proven de manipular, per difondre coses tan absurdes com que el discurs del Trump pot anar amb una música dels Ramones. La qual cosa, evidentment, no només sembla innòcua, sinó que amaga darrere un poder repugnant i fora de mida que ens ha donat eines per a fer-nos més i més ignorants: socialment parlant, com a subjectes de dret.

 

Busquem un exemple més proper: si l’Albert Rivera surt a dir-nos que ha perdut les eleccions i deixa la política; la gran majoria de nosaltres ens en riem o, com a molt, pensem que no li passarà res perquè de seguida trobarà feina en el sector privat (de fet, ja en té) gràcies al sistema de traspàs de poder que són les portes giratòries. No veiem, en canvi, el seu somriure perquè li ha sortit bé una estratègia política que l’enriquirà; i pensem que som més llestos i llestes que ell perquè en podem dir el que en pensem (mentre la llei mordassa i la nova llei de control d’internet va restringint els nostres drets). No ho som. Seguir el joc a Trump o a l’Albert Rivera no és només participar del sistema econòmic i polític que representen sinó que es perdre força com a ciutadania. És acontentar-nos amb les molles que cauen de les notícies que en fan ressò, mitjans seriosos dels quals fa un temps (tot just quan començàvem a parlar de la postveritat) mai haguéssim esperat una cosa així. De debò? Mitjans públics posen al seu web la cançó dels Ramones en lloc de les implicacions que té per a tot el món la possibilitat que Trump estigui fent una altra fugida embogida endavant? De debò els principals mitjans d’aquest país reconeixen alguna sinceritat en l’Albert Rivera quan surt a dimitir? I no només això, sinó el que a mi em sembla més preocupant: cap d’aquests mitjans no se sent responsable d’haver donat tanta presència a les estratègies econòmiques d'aquests personatges? No se senten responsables, els mitjans, d’estar fent el joc de la part més histèrica i l’espectacle més patètic de la política enlloc d’ajudar-nos a estar informades i informats? No recorden que el seu primer deure és informar? Malauradament, no.

«Seguir el joc a Trump o a l’Albert Rivera no és només participar del sistema econòmic i polític que representen sinó que es perdre força com a ciutadania».

Molts mitjans que neixen avui no neixen ja amb aquesta vocació (primer propòsit: informar), ni tan sols amb la voluntat de mantenir aquest dret tot i fer-ho usant publicitat injusta (segon propòsit: informar cobrant diners d’anuncis masclistes, racistes o xenòfobs: la gran majoria dels anuncis del món). No. Avui ja no. Avui estem envoltats de mitjans que neixen només amb la voluntat de fer negocis. I això ja no vol dir vendre diaris; això vol dir ser partícips i responsables de les estratègies econòmiques que avui dominen el poder. En són còmplices i co-autors. Mireu, si no, quants diaris hem deixat de llegir que abans no ens deixàvem perdre, pregunteu-vos amb què ens informem si és que de debò ens informem, o si estem deixant que algú que ha entès el poder econòmic que hi ha no ja al darrere dels mitjans sinó al darrere de les notícies ha decidit què hem de saber i què no.

Albert Rivera dedicarà més temps a la seva família, diu.   | GTRES

Para muestra un botón, com es diu en castellà: avui una de les possibles inversions de risc és preveure que un diari donarà una mala notícia que farà que milions de persones visitin la seva pàgina. I és clar, si dóna diners i no succeeix aquesta notícia cal generar-la. Això, a petita o gran escala, és el que estem permetent que ens facin quan ens informen. Ens deixen riure de qui sembla més ximplet o indignar-nos pel que ens sembla més injust. Però mai, o gairebé mai, tenir la possibilitat de poder aprofundir en aquests tercers propòsits dels canals que ja estan oberts i arriben fins a nosaltres: carreteres o diaris. Tant és. Encara pitjor: han posat els mitjans perquè puguem vomitar la nostra indignació.

 

I ja està dit: si tenen els mitjans, ens tenen a nosaltres. Això és el que ens hauria d’impactar quan surt Donald Trump amb música de Ramones. No és cap acudit, és representatiu d’una estratègia econòmica i política perillosíssima. I ens hem d’educar a veure-la.

 

 

 

SEGUEIX NAVEGANT