Logo Catalunya Diari
Logo Catalunya Diari
Logo Instagram CatalunyaDiari
Logo Messenger
Elefant indi.

Què he après viatjant a l'Índia i a la Xina

Assagem un exercici comparatiu entre les dues potències orientals del Nou Món. A través de la religió, el sistema polític, el desenvolupament econòmic i social, el paper de la família i les dones o les relacions amb Occident radiografiem el moment dels dos estats més poblats del planeta i futurs dominadors del món que ve.

Aquestes últimes setmanes he estat viatjant per l'Índia i la Xina. No havia visitat mai l'Índia, i només hi he estat poc més d'una setmana, però m'ha servit per afinar i ampliar gran part de les idees que tinc sobre el Nou Món i Euràsia. El contrast amb la Xina —país on he viscut i on vaig sempre que puc— també m'ha servit per entendre millor tots dos països. Comparar realitats et pot generar un munt d'idees que no t'arriben si redueixes el focus en un sol lloc.

Només arribar a Pequín des de Bombai ja me'n vaig adonar. La capital xinesa no m'havia semblat mai tan plàcida i ordenada. En comparació amb els carrers indis, Pequín em semblava tranquil·la com una ciutat suïssa: el primer cop que vaig arribar a la Xina tot em semblava caòtic i imprevisible; després de la sobredosi índia, Pequín va ser com una injecció de sedant.

Caminar per qualsevol carrer de Bombai és una onada d'inputs constant. La riuada de gent fa que no tinguis ni un segon per observar amb detall o racionalitzar tot el que t'arriba. Has de seguir el corrent. El primer dia d'arribar a Bombai vaig haver de comprar-me una targeta SIM. Un passeig de quinze minuts per quatre carrers em va servir per veure tot això: oficinistes de camisa blanca estressats; arbres tropicals amb troncs tan tortuosos que semblaven psicodèlics; captaires teixint collarets amb flors grogues i taronges; vaques immòbils de mirada metafísica tallant el trànsit; el tren de Bombai creuant a tota velocitat amb les portes dels vagons completament obertes; centenars de corbs observant de manera sinistra els vianants; un centre comercial de luxe davant del qual índies pijes es feien selfies; música religiosa a tot volum, de la qual no podia trobar l'origen; botigues de fruita, mòbils, sabates, carn... als baixos de cases amb parets verdes i negres per la humitat; clàxons i més clàxons, des de qualsevol angle possible; acolorits i enormes cartells de polítics felicitant l'última festivitat religiosa hindú.

I podria continuar. En tornar a la Xina, el ritme era molt més avorrit —cosa que vaig agrair. Però, com he dit, de les comparacions neixen idees interessants. I més si es tracta de dues (de les tres) economies que dominaran el món en poques dècades. Aquí us deixo alguns contrastos:

La religió en l'espai públic 

A l'Índia és gairebé impossible fer un passeig i no topar-te amb la religió. Als carrers hi ha temples de pedra de fa segles, però també templets de fa pocs mesos amb parets i déus de plàstic. També hi ha gent que posa una foto del seu guru enmig del carrer, munta un petit santuari amb llumetes que semblen de Nadal i s'asseu davant sense que sàpigues exactament què espera. La religió té un dinamisme que, de vegades, als que venim d'orígens cristians ens pot xocar. Quan vaig visitar la ciutat d'Ahmedabad a l'estat de Gujarat —on va néixer Gandhi o el primer ministre Modi—, un dels llocs turístics recomanats era el temple d'Akshardham. Quan vaig arribar-hi, l'edifici em va semblar d'uns quants segles d'antiguitat. A l'interior s'estava celebrant un ritual religiós. Hi havia creients asseguts al terra cantant i aplaudint de manera pausada. Vaig preguntar-li al meu guia si era un temple hindú. Em va dir que en part no i en part sí. I em va revelar dues dades encara més interessants: el temple s'havia construït feia poc més de vint-i-cinc anys i la “religió” que s'hi practicava s'havia creat feia un parell de segles. Em va dir que els creients adoraven un únic déu, manifestat en forma humana a finals del segle XVIII. Però alhora el temple estava ple de figures de divinitats hinduistes. El guia, veient el meu mareig conceptual, em va dir que per entendre la religió a l'Índia no havia de traçar divisions taxatives. El que per a nosaltres és contradicció, per a ells és una combinació natural. Ell mateix, em va dir, era musulmà, però, això sí, de la casta islàmica més alta —un concepte que no hauria pensat mai que pogués tenir sentit més enllà de l'hinduisme.

Un pas de setmana santa pop, a Jaipur.
Un pas de setmana santa pop, a Jaipur. | Vireshstudio

El cas de la Xina és semblant i alhora diferent. Existeix la mateixa tradició eclèctica —un pot adorar i tenir a casa divinitats budistes, confucianes i taoistes sense problema—, però la religió està clarament delimitada en l'espai públic. Des de fa mil·lennis, a la Xina ha dominat un secularisme d'Estat que ha limitat tota expansió incontrolada de la religió i els religiosos. Els rituals se solen limitar a casa o al temple.

Tot això, clar, si parlem de les religions “autòctones”. Tant a la Xina com a l'Índia els governs respectius tenen conflictes amb el cristianisme i amb l'islam. A l'Índia, perquè alguns les consideren les religions dels conqueridors mogols i britànics, que han estat diluint la potència nacional hindú. A la Xina, sobretot, es tracta d'evitar que el poder religiós cristià o islàmic —tant present en altres països— pugui posar en dubte el monopoli del poder del Partit Comunista.

El desenvolupament i la pobresa 

Molts cops parlem de l'Índia i la Xina com a “països en desenvolupament”. No és cap mentida, però un passeig per dues de les seves grans ciutats és suficient per veure diferències enormes. La Xina està molt més a prop de ser una societat moderna amb estàndards de vida occidentals. La pobresa extrema n'és una prova claríssima. Les últimes setmanes he estat viatjant per ciutats provincials de la Xina i he vist poquíssima gent dormint al carrer —fins i tot menys que en moltes ciutats europees, inclosa Barcelona. A l'Índia la pobresa extrema és massa fàcil de trobar. Sota el pont d'una autopista que hi havia a prop del meu hotel, cada dia veia diverses famílies que segurament havien viscut al carrer tota la vida. Algunes tenien cinc o sis fills —bruts i amb la roba trencada—, a qui els pares enviaven a demanar diners als vianants. Creuant en cotxe la ciutat no és difícil veure els enormes slums que sembla que no desapareixeran mai. A la Xina hi ha gent pobra, però és molt difícil trobar-s'hi, amb nivells tan extrems. Segons estimacions del Banc Mundial, la Xina ha passat —dels anys 80 fins ara— de tenir un 90% de la població en la pobresa extrema al 2% actual. Són xifres que es poden matisar, però la tendència és indiscutible.

Un bitllet de cinquanta rúpies, amb la cara de Gandhi.
Un bitllet de cinquanta rúpies, amb la cara de Gandhi. | Sohel Patel

L'avenç superior de la societat xinesa no només es nota en el nivell de vida de la gent. Les infraestructures en són una altra prova. Quan vaig arribar a Bombai ho vaig fer amb el monsó. L'endemà, els telediaris indis mostraven una paralització completa de moltes zones de la ciutat a causa de les inundacions. Diverses ciutats del sud de la Xina també es veuen afectades pels monsons, però no he vist mai imatges que es puguin comparar amb els llacs que es van formar aquells dies per tot Bombai.

El desenvolupament de les ciutats xineses també es pot veure en la qualitat de les vies públiques, o en unes voreres urbanes mínimament cuidades. També en la gestió de residus: en el cas indi, més d'un cop em vaig trobar muntanyes de deixalles bloquejant part dels carrers. No és només una qüestió de mobilitat o estètica: pitjors infraestructures vol dir més morts o accidents. Una ciutat no és segura només si no t'atraquen a les nits. El perill a l'Índia pot venir d'un automòbil o d'una carretera mal feta. En això, la Xina tampoc se'n salva —la conducció també és molt temerària— però la millor qualitat de les infraestructures salva vides.

Carrers bloquejats per deixalles.
Carrers bloquejats per deixalles. | KML

Família, dones, sexualitat 

A tots dos països la família continua tenint molta més importància que a Occident. Però a la Xina és on realment s'ha produït una revolució social trencadora. Durant els meus dies a l'Índia, vaig parlar amb diverses noies que em presentaven el dret de treballar i tenir certa independència com a un dur camí que havien de batallar. Els matrimonis per amor —i no concertats— estaven creixent, però continuaven sent mal vistos, en general. Una estudiant d'una universitat de Bombai m'explicava que si volia llogar un pis amb la seva parella —abans de casar-se— havia de mentir al propietari i dir que el noi amb qui volia viure era el seu germà o cosí.

 

A la Xina, en canvi, la independència laboral de les dones és assumida normalment. L'opinió dels pares continua sent molt important, però el capitalisme ha debilitat aquest vincle social i creat nous espais de llibertat —i també d'angoixa. La vida social o sexual de les dones xineses o dels homes homosexuals només està limitada per les pressions socials, no per cap directiva governamental —l'Índia de Modi, en canvi, pressiona vers el conservadorisme social. Quan pensem sobre les llibertats que s'han estès a la Xina des de la reforma i obertura dels anys 80, aquest canvi en el rol de la dona hauria de ser una de les decisives. Fa un segle una dona xinesa que treballava era una excentricitat; ara ho és la que es queda a casa.

Pluralisme caòtic vs. autoritarisme efectiu

Una de les comparacions més interessants (i polèmiques) entre les dues potències són els sistemes polítics. L'Índia ha de gestionar una variable que la Xina té en grau molt menor: la diversitat. A la Xina més del 90% de la població és de la mateixa ètnia, els Han. A l'Índia hem de sumar les variables de religió i casta a la ja immensa varietat ètnica. El conflicte amb una minoria com poden ser els musulmans afecta en una mesura molt menor a la Xina. Per això la repressió i els problemes a Xinjiang no són al centre del discurs polític del Partit Comunista xinès, però en el cas indi el Caixmir i Pakistan són elements centrals a les campanyes polítiques —i també són preocupacions importants del ciutadà mitjà.

Tant a la Xina com a l'Índia hi ha violacions dels drets humans i tendències autoritàries —els mateixos casos de Xinjiang i Caixmir en són exemples. Però en el cas indi existeix un pluralisme que no trobem a la Xina. El primer dia que vaig arribar al país vaig obrir el The Times of India i em vaig trobar una enorme columna d'opinió on es criticava fortament el primer ministre Modi. Un equivalent sobre Xi Jinping en un diari xinès seria impossible. No n'estic segur, però, de si aquest pluralisme fa el país més fort o més dèbil.

El monument al jove Mao Zedong erigit a Changsha, Hunan el 2009.
El monument al jove Mao Zedong erigit a Changsha, Hunan el 2009. | morrisliu

Aquest és, precisament, un dels debats que s'està tenint ara a l'Índia. Els nacionalistes del BJP de Modi consideren que el model secular del Partit del Congrés ha afeblit la nació, per no haver posat al centre la majoria hinduista i haver prestat massa atenció a les minories. A la Xina, en canvi, poca gent discuteix la història i la legitimitat del model del Partit Comunista. A l'Índia no és estrany trobar-se gent que critiqui amb duresa a Gandhi; a la Xina, és complicat trobar un atac directe a Mao Zedong. A la Xina els “mites fundadors” —essencials per a qualsevol nació— estan molt més consolidats.

No posaria la mà al foc a l'hora d'escollir què és més decisiu —la llibertat o la unitat— en l'ascens d'una potència.

Àsia i Occident

Tant la Xina com l'Índia estan en un moment en què necessiten tenir un paper decisiu al món. En el cas indi, em van cridar l'atenció uns cartells publicitaris que veia en moltes carreteres. En lletres grans —i en anglès— hi deia: «Modi. A global leader», al costat d'una foto del primer ministre. No es parlava de la millora econòmica del país, o el desenvolupament de la ciutat, sinó del paper fort que l'Índia ha de tenir al món. Vaig parlar amb diversos indis que apreciaven aquest cop sobre la taula que havia donat Modi. Consideraven que era el camí perquè el món, d'una vegada per totes, “respectés” l'Índia.

 

En el cas xinès, Xi Jinping ha fet de la projecció internacional una nova prioritat del Partit Comunista xinès. De la unitat nacional de Mao es va passar al desenvolupament ràpid de Deng Xiaoping. Ara toca l'escena internacional: la Belt and Road —la Nova Ruta de la Seda— és la gran estratègia. L'objectiu és aconseguir bona part del pastís de l'alta economia que ara està en mans d'Occident. Només així la Xina podrà ser un país plenament desenvolupat.

La nova Ruta de la Seda, d'iniciativa xinesa.
La nova Ruta de la Seda, d'iniciativa xinesa. | Belt and Road

Tant l'Índia com la Xina tenen una política exterior forta que s'ha desenvolupat al marge d'Occident. En el cas de Nova Delhi, tant Washington com Brussel·les com Tòquio intenten utilitzar-la com a contrapès a la Xina —l'anomenada estratègia indo-pacífica. De vegades funciona i de vegades no. L'Índia s'aprofita d'aquesta situació, però, finalment, fa la política exterior que creu més convenient. Si Nova Delhi no s'ha sumat a la Belt and Road xinesa no és perquè els Estats Units li hagi manat, sinó perquè considera que això l'estancaria en un paper secundari respecte la nova Euràsia que s'està construint. Per a Pequín això ha estat un problema: com pot publicitar la Belt and Road com un projecte universal, si el que en poc temps serà el país més poblat del món no hi participa?

La Xina i l'Índia saben que es juguen gran part del seu destí en el terreny internacional. Per això les seves relacions i la seva presència exterior cada cop ompliran més telediaris. No tardarem en escoltar l'eco des d'Europa.