A les armes.

El que no t'han explicat sobre Hong Kong

Quatre variables que els mitjans de comunicació gairebé no han explicat —o directament no ho han fet gens— i que són determinants per entendre per què les protestes de Hong Kong es produeixen ara i no fa deu o vint anys, quan la Xina també era autoritària.

Recordo perfectament quan vaig arribar per primer cop a Hong Kong, ara farà ja quatre anys. El que més em va impressionar de la ciutat va ser com em va trencar les visions preconcebudes que tenia sobre ella. M'esperava trobar-me un munt d'edificis d'oficines repetitius i amb aquella lluentor estàndard associada al món de les finances. Una ciutat on el més interessant era la cartera dels teus possibles clients —i potser l'únic motiu per anar-hi.

Però el que em vaig trobar va ser totalment diferent. Sí, hi havia els grans gratacels de les finances, però també una mescla d'influències que em va fascinar. Podies agafar l'antic ferri britànic després de creuar-te amb desenes de dones de fer feina filipines, o ensopegar amb manifestacions impossibles de veure a la Xina continental. Malgrat la imatge urbana que tenia de Hong Kong, vaig descobrir que gran part del seu territori estava format per grans i verdíssimes muntanyes, o illes on vivien uns pocs pescadors. A la nit la ciutat s'omplia de milers de llums dels negocis locals, d'estudiants d'uniforme cansats que tornaven a casa, d'oficinistes menjant la deliciosa cuina cantonesa mentre miraven una sèrie al mòbil i d'empresaris donant corda als seus vicis nocturns, a locals on les madames posaven un Buda i encens a peu de carrer per atreure els clients.

«Aquella sensació de trobar un lloc únic que vaig descobrir a Hong Kong és la que m'ajuda, en part, a no comprar el discurs simplista que predomina sobre les protestes a la ciutat».

Aquella sensació de trobar un lloc únic que vaig descobrir a Hong Kong és la que m'ajuda, en part, a no comprar el discurs simplista que predomina sobre les protestes a la ciutat. Hong Kong és una ciutat eurasiàtica que ve d'un passat excepcional, que ha desencadenat un present inesperat. És temptador veure les protestes de Hong Kong com a una lluita entre la democràcia i l’autoritarisme —en especial quan Occident no troba il·lusions dins de casa. Però aquest xoc és només una de les causes que ha generat —i inflamat— les protestes. Tampoc crec que sigui la més important. Alguns em diran que sí, perquè el principal crit dels manifestants és “llibertat”. No cal que posi exemples sobre la varietat d'ideologies i motius que es poden amagar sota aquesta mateixa proclama.

Per entendre el que passa a Hong Kong hem de moure el focus d'atenció. En aquest article no parlaré de la violència policial, de Carrie Lam o de la llei d'extradició —motius importants, però que han monopolitzat perillosament el discurs mediàtic. Parlaré, en canvi, de quatre variables que els mitjans de comunicació gairebé no han explicat —o directament no ho han fet— i són determinants. Quatre variables que expliquen per què les protestes es produeixen ara —i no fa deu o vint anys, quan la Xina també era autoritària.

Un carrer de Hong Kong.
Un carrer de Hong Kong. | Arnie Chou

La primera és la qüestió de la identitat i la seva part més fosca, la xenofòbia. Hi ha una part important de la població hongkonguesa que considera que forma part d'Occident, en termes de “civilització”, i que, per tant, té una superioritat moral intrínseca respecte als xinesos. A això se suma cert sentiment de superioritat de tipus ètnic: la llengua local —el cantonès—, les “tradicions locals” —plantejades en abstracte— o l’educació —model i referents occidentals— són arguments que s’utilitzen per reivindicar, en alguns casos, un fet ètnic diferencial respecte als xinesos —i fins i tot respecte els cantonesos de la Xina continental, conjunt que també parla el cantonès. 

Aquest sentiment particularista és fruit de l'anomalia colonial, d'haver estat dominats per l'imperi britànic, i —gràcies a això— haver estat durant molt temps superiors econòmicament, políticament i educativament als habitants de la Xina continental. Tot això, malgrat que la diferència ètnica real entre un cantonès de Shenzhen —la ciutat veïna— i de Hong Kong sigui inexistent. La clau és que, fins fa  no res, els xinesos eren els que emigraven a Hong Kong per agafar treballs precaris i rebien el menyspreu dels locals per les seves maneres rurals i no-occidentals. Ara, en canvi, vénen a fer negocis, a estudiar a les universitats o a comprar als centres comercials de luxe. És a dir, poden competir de manera directa amb un hongkonguès de classe mitjana. Les diferències materials —i algunes culturals— mitjançant les quals els hongkonesos podien sentir-se superiors s’han anat reduint. La Xina, en el camí, s'ha convertit en la potència més important d'Àsia.

«La xenofòbia també pot créixer en països postcolonials o en països pobres. És un fenomen global —cosa que no la fa menys perillosa, però que sí ens ajuda a plantejar-la més com a un problema que com a un insult».

Aquest canvi genera frustració i, com ja dèiem, xenofòbia. La xenofòbia, malgrat el que es digui, no és intrínseca de societats o grups “dominants”: la mateixa Xina, durant la seva etapa més dèbil del segle XIX, va generar moviments xenòfobs com els bòxers, fruit de la dominació dels imperialismes europeus. La xenofòbia també pot créixer en països postcolonials o en països pobres. És un fenomen global —cosa que no la fa menys perillosa, però que sí ens ajuda a plantejar-la més com a un problema que com a un insult.

Malgrat que molts mitjans no han volgut ressaltar aquesta xenofòbia per no “tacar” les protestes, aquesta existeix –abans de manera latent, ara amb expressions més radicalitzades. Una periodista del New Yorker, Jiayang Fan, ho va experimentar fa no res. Nascuda a la Xina però crescuda als Estats Units des de petita, aquesta reportera es va trobar com manifestants hongkonguesos la rodejaven i increpaven pel fet de ser periodista i semblar xinesa —és a dir, tenir faccions xineses i no parlar cantonès—, acusant-la de ser una espia de Pequín, malgrat que els havia ensenyat la seva identificació de premsa americana. Tot es va calmar quan un periodista blanc es va acostar i va dir als manifestants que ella era “dels bons”. Llavors la van deixar estar. La periodista també es va trobar que hi havia taxistes que no volien portar-la perquè els havia parlat en xinès -l'idioma comú de la Xina continental, diferent del regional cantonès que es parla a Hong Kong.

Hi hagut nombrosos casos de gent increpada o fins i tot agredida pel fet de parlar xinès a prop dels manifestants —el d'un oficinista xinès que dinava i va rebre un cop de puny es va fer especialment viral. Fa poc vaig preguntar-li a una coneguda que ha participat en les manifestacions què en pensava d'aquestes agressions. Em va dir que aquestes persones, parlant en xinès, segurament “anaven provocant”. També em va confessar que ella i els seus amics sentien mal humor i fins i tot fàstic quan escoltaven a algú parlar xinès a la ciutat —gairebé tots els xinesos continentals que conec que han anat a Hong Kong m'han dit que han notat aquest menyspreu. També em va dir que els xinesos eren cada cop més i “envaïen” la ciutat. Que no s'adaptaven a la manera de ser local, tenien valors oposats i eren més bruts i maleducats. Li vaig dir que si canviés la paraula “xinès” per “negre” o “musulmà”, dir generalitzacions com aquestes podria ser titllat de racista. «Sí, què hi farem», em va respondre.

La percepció del xinès com a inferior i alhora com a invasor és la que ha portat a atacs violents contra certs civils i també a la crema de “negocis xinesos”. En molts casos, els manifestants han justificat aquestes respostes violentes perquè els atacats eren “pro-Pequín”, “estaven en contra nostra” o fins i tot “perquè no ens havien donat suport”. La incògnita que li vaig plantejar a la meva coneguda de Hong Kong és com volien construir una societat liberal, si tothom que opini diferent d'ells és acusat de “provocador” o “estranger”. No em va saber respondre. La meva sensació és que hi ha una mentalitat autoritària del “govern de la massa” de la que molts manifestants participen. Les revolucions populars solen portar en aquesta direcció. El problema és que a Hong Kong hi ha una quasi meitat de la població que no vol remar cap aquí: el 40 % dels vots que van obtenir els partits pro-govern a les últimes eleccions locals és un exemple entre molts.

I d'aquí arribem a la segona variable. La violència sense alternativa. Cada setmana que passa hem vist com la destrucció als carrers de Hong Kong ha anat augmentant i sembla que no té límit. D'assaltar el Parlament o destruir el metro, s'ha passat a cremar viva una persona o a pallisses col·lectives. El govern ha respost a la defensiva i amb el mètode de la repressió policial. Un dels problemes més greus, però, és que un actor fonamental que podria contribuir a desescalar la situació ha desaparegut per complet: l'oposició política. Els anomenats “partits demòcrates”, bàsicament, han enviat als joves a enfrontar-se a la policia i han justificat gairebé tota violència que portaven a terme. En cap moment han intentat intervenir per reduir la violència o han proposat solucions factibles. És comprensible: la revolta ha entrat en una fase populista on qualsevol actor que proposés negociar amb el govern de Hong Kong seria qualificat de traïdor. L'oposició només pot quedar-se mirant el foc i justificar-lo quan encara crema més.

«La revolta ha entrat en una fase populista on qualsevol actor que proposés negociar amb el govern de Hong Kong seria qualificat de traïdor».

Davant d'aquesta inestabilitat, les empreses internacionals han començat a marxar. Les que volen continuar en un quasi-paradís fiscal, estable i semi-autoritari marxen a Singapur. Altres que prioritzen el mercat xinès ho poden fer en direcció a les ciutats més punteres de la Xina —Pequín, Xangai, Shenzhen, Hangzhou. Hi ha fins i tot governs veïns, com el de Tòquio, que s'està reunint discretament amb aquests empresaris en fuga per atreure'ls cap al Japó. D'altra banda, la desconnexió respecte a la resta de la Xina —principal font de riquesa de Hong Kong cada cop és major. Els avions des del continent van buits. Els xinesos tenen por de d'anar-hi de vacances. Com a alternativa, poden anar a altres ciutats xineses, coreanes o japoneses igual de modernes i atractives. A poc a poc, el mite que Hong Kong és “insubstituïble” va caient. 

La tercera variable clau és normal que no hagi aparegut als mitjans occidentals. Perquè la tercera variable clau són els mitjans occidentals. Les protestes no haurien agafat aquesta envergadura i dinàmica si no haguessin tingut un suport intel·lectual occidental, que en els últims anys ha viscut un canvi fonamental en el seu discurs sobre la Xina. Fa una o dues dècades el mantra dels intel·lectuals occidentals era que la Xina es democratitzaria a mesura que fos més rica —o si no cauria derrocat el Partit Comunista. Ara la cosmovisió és que la Xina serà cada cop més perillosa, poderosa i autoritària. És una tesi que s'ha estès per tota la premsa i columnes d'opinió occidentals, però que ha estat gestada especialment als Estats Units, potència que travessa una gran crisi de confiança i d'idealisme trencat. Com passa amb molts altres àmbits, la resta d'Occident —i els seus mitjans— han copiat fil per randa la moda i discurs que neix a Washington. Hem passat del fi de la història al catastrofisme post-crisi. Les dues teories, però, són igual de deterministes.

Bruce Lee, l'heroi nacional de Hong Kong.
Bruce Lee, l'heroi nacional de Hong Kong. | Pixsource

Aquesta nova visió pessimista sobre la Xina afecta de dues maneres. Per una banda, genera una justificació pels manifestants de Hong Kong. Si la Xina serà irremeiablement cada cop més autoritària i perillosa, què es pot fer sinó destruir-ho tot fins a trencar tots els ponts? No seria suïcida no fer-ho? Qui s'oposi a aquesta postura, no ens vol portar a tots al precipici i cal que sigui aturat com sigui? 

D'altra banda, aquesta perspectiva pessimista-determinista afecta la manera com els periodistes cobreixen les protestes. En pocs esdeveniments internacionals he trobat més declaracions partisanes i de suport als manifestants per part dels corresponsals allà enviats. Molts ho fan de manera explícita -i sense cap mena de pudor- a través de Twitter. La mentalitat de “batalla final” ha fet que molts periodistes s'hagin entregat a la causa pro-manifestants i hagin deixat enrere qualsevol pretensió de voler entendre els dos bàndols. La retòrica viciada que diu que és més important donar suport al costat “dèbil” que intentar comprendre la realitat s'ha imposat. Els manifestants, que llegeixen de manera habitual els mitjans anglosaxons, creuen encara més que el món els dóna incontestablement la raó. Jo mateix he experimentat que entre els mateixos corresponsals la qüestió hongkonguesa crea malestar. Aquesta tardor, quan vaig viatjar a Pequín, em vaig trobar amb discussions molt tenses entre periodistes espanyols, on es discutien les actuacions dels manifestants i es posaven en dubte les pràctiques deontològiques dels companys.

«Per a alguns manifestants, la Xina és gairebé un equivalent a la Unió Soviètica en temps d'Stalin».

La vara de mesurar que es va adoptant amb els manifestants és que el fi justifica els mitjans, davant del fosc panorama que representa la Xina: camps de reeducació a Xinjiang, tecnologies de reconeixement facial o control de les xarxes socials. Molts hongkonguesos saben només de la Xina a través les seves característiques més sinistres. Per a alguns manifestants, la Xina és gairebé un equivalent a la Unió Soviètica en temps d'Stalin. I no ho és. La Xina és autoritària, però hi ha esperances econòmiques, bon nivell educatiu, qualitat de vida, seguretat i llibertats socials —per exemple les sexuals— que són l'enveja de molts països en desenvolupament. Les llibertats són molt més limitades que a Hong Kong, sí, però la Xina no és l'abstracte i gegantí gulag que molts joves hongkonguesos imaginen. De fet, des dels anys 80, les llibertats econòmiques, polítiques i socials han augmentat —i no hi ha cap llei natural que determini que en el futur això no passi.

Però què saben els joves manifestants sobre el dia a dia a la Xina? Molt poc, cosa que també els passa a la majoria de xinesos quan els parles sobre Hong Kong. Fa poc vaig conversar amb una periodista xinesa que em va ressaltar aquest desconeixement i sensació de realitat paral·lela que senten totes dues poblacions. Per això, reporteres informades com ella no acaben d'entendre què estava passant a Hong Kong. La ciutat va tornar a formar part de la Xina a final dels 90: però aquest retorn es va produir en l'àmbit psicològic? Pot ser en el cas d'alguns hongkonguesos que tenien llaços familiars amb la Xina continental i que viatjaven allà de tant en tant. Però, per la resta, la Xina és poca cosa més que els seus prejudicis —i també realitats— més fosques. En el cas dels xinesos continentals, la percepció sobre Hong Kong és més aviat d'indiferència. Si desaparegués no ho notarien gaire. Aquesta asimetria és clau per entendre l'última i més important variable. 

«I és que darrere de tota aquesta tensió identitària, violència creixent, frustració i coartada intel·lectual occidental hi ha un factor comú i decisiu: el canvi geopolític que ha suposat l'ascens de la Xina».

I és que darrere de tota aquesta tensió identitària, violència creixent, frustració i coartada intel·lectual occidental hi ha un factor comú i decisiu: el canvi geopolític que ha suposat l'ascens de la Xina. No es pot entendre res sense tenir en compte això. Si als Estats Units aquesta dinàmica ha generat importants canvis en política exterior —amb un acord bipartit de front tecnològic i econòmic contra la Xina— i a Europa està creant tensions entre el seu centre i la seva perifèria —Belt and Road,  grup 17+1—, com aquest ascens pot no haver afectat Hong Kong? Com un enclavament sentimental d'Occident com Hong Kong pot quedar-se igual davant d'aquest canvi en l'equilibri de poder?

Hong Kong ha passat de ser el referent econòmic i cultural que la Xina mirava amb anhel durant els 80 i els 90, a perdre bona part dels seus avantatges comparatius a l'haver de competir amb les més punteres ciutats xineses, com la mateixa Shenzhen. Els hongkonguesos han passat de ser els més rics, educats i creatius de la classe, a començar a rebre competidors de la resta de la Xina d'igual o millor nivell. De fet, l'autonomia i règim especial de Hong Kong ha fet que —per sort— no hagi de competir de manera totalment directa amb altres ciutats xineses. En termes generals, la transformació de Hong Kong en aquestes dues últimes dècades ha estat mínima. La de la resta de la Xina ha estat descomunal.

El canvi geopolític ha donat peu a la frustració. Però aquesta no ha donat peu a la imaginació. El nihilisme destructiu dels carrers de Hong Kong no és una solució. Tampoc existeix una negociació o grup dedicat a trobar-ne una. Sembla com si la ciutat no fos capaç d’acceptar que la Xina és i serà una potència. Però, agradi o no, tota opció realista ha de partir d'aquesta premissa.

A les armes.
Marc Sardà

 


Comentaris
Wert
No m'esperava un article tant bo, felicitats sr Borras, em pensava que seria l'enessim article sobre llibertat vs autoritarisme que tant corren, molt bona feina!

envia el comentari