Redescobrint l'idiota

De tot això abans no se'n deia populisme, ni política identitària ni dels votants se'n deia idiotes. I no es feia perquè aquests termes no són descripcions sinó insults i es reserven, per tant, per a un tipus de gent molt determinat amb una ideologia molt concreta. El líder populista i el votant idiota són els reaccionaris, aquells que no accepten allò que en cada moment es digui en nom del progrés i del presumpte interès de la humanitat. Són aquells 'gilets jaunes', per exemple, que es neguen a sacrificar la seva forma de vida a l'altar de l'universalisme ecologista de líders com Emmanuel Macron o Greta Thunberg.

Abans d’això no se’n deia populisme, però recordo sovint un vídeo que corria per les xarxes ara ja fa uns quants anys, quan Obama es presentava per primer cop a la Presidència dels Estats Units. Era el vídeo d'un periodista o pseudo-tal que sortia al carrer amb un micròfon i una càmera per preguntar a tot d'afroamericans què pensaven de certes propostes polítiques i a qui pensaven votar. L'experiment es convertia en una paròdia un punt racista quan, després de declarar-se contraris a un bon grapat de mesures que el candidat demòcrata portava al seu programa, aquests mateixos afroamericans declaraven que votarien Obama sens cap mena de dubte.

 

El descobriment de la contradicció no els feia canviar el seu vot, i quan se'ls preguntava per què votarien Obama si estaven en contra de tantes de les seves propostes, els enquestats somreien a càmera i marxaven en silenci, tan convençuts del seu vot com abans. La resposta era òbvia, però el seu vot encara no era identitari, i ells eren encara no idiotes, ni el seu candidat populista. Tot això va venir després, quan Trump, amb uns votants molt semblants a aquests, va arribar a la presidència dels Estats Units. Va ser aleshores quan molts intel·lectuals, dels Estats Units i d'arreu, van descobrir l'existència d'uns votants i d'unes idees, que no només semblaven equivocades sinó fins i tot perilloses. Va ser aleshores quan van creure descobrir el perill de l'estupidesa en la política i, al mateix temps, la necessitat d'explicar les seves pors i el seu pessimisme sobre el futur de la democràcia.

«El populisme, entès com a insult, ens ensenya molt més sobre nosaltres i sobre la nostra concepció de la democràcia que sobre aquells a qui acusem de ser-ho».

Si abans de Trump d’aquestes coses no se’n parlava d'aquesta manera, si els afroamericans no eren identitaris ni Obama populista ni els seus votants idiotes, és perquè aquests termes, com explica Chantal Delsol al seu llibre Populisme: Les demeurés de l'Histoire, no són descriptius sinó insultants i estan, per tant, reservats a una determinada gent i a una determinada ideologia. El populisme, entès com a insult, ens ensenya molt més sobre nosaltres i sobre la nostra concepció de la democràcia que sobre aquells a qui acusem de ser-ho. I és per això que Delsol es pren molt seriosament la suposada idiotesa dels votants, els líders i les forces populistes.

Michelle i Barack Obama, al final de la seva presidència. | Pete Souza — White House

 

L'ús que es fa de l'insult idiotes ens permet situar-nos al cor del problema, en la construcció mateixa de l'ideal democràtic ja des dels seus orígens grecs. Per als grecs, l'idiota era «un particular, és a dir, algú que pertany a un grup petit i veu el món a partir de la seva pròpia mirada, mancat d'objectivitat i desconfiant de l'universal». El demòcrata, en canvi, l'autèntic ciutadà, era aquell capaç d'elevar la mirada vers el comú o l'universal. L'idiota era, per tant, un perill per a la democràcia perquè estava, i ho està encara avui dia, «massa pendent de les pròpies passions i dels interessos particulars en detriment del comú». És per això, per evitar la disgregació de la comunitat política, que l'esforç polític fonamental és sempre el de l'educació per a la ciutadania, en el sentit i en la mesura en què aquesta consisteix en obrir l'individu a allò que és comú; en transformar el nen egoista en un ciutadà.

 

L'acusació d'idiotesa és consubstancial a la democràcia des de l'antiguitat, però hi ha una diferència fonamental entre l'idiota clàssic i l'idiota modern que diu, també, alguna cosa important sobre la diferència entre el demòcrata clàssic i el modern. L'idiota clàssic és algú que es nega a obrir-se a la comunitat; algú que es nega a participar a la conversa. Quan els grecs lluitaven contra la idiotesa en nom de la raó —del logos— i de l'universal, ho feien en nom d'«un logos encara desconegut i potser impossible de trobar» i d'un univers comú que coincidia amb els límits de la polis. L'idiota dels grecs «és aquell que no està en condicions de participar en el diàleg per a la recerca de la veritat. No és aquell que es nega a acceptar una veritat definitiva, sinó el que es nega a buscar una veritat que hem de descobrir junts i es deixa encegar pels seus desitjos i prejudicis».

«L'idiota dels grecs 'és aquell que no està en condicions de participar en el diàleg per a la recerca de la veritat'».

La modernitat ha fet universal la raó i per tant també ha fet universal el comú, fins al punt que el veritable ciutadà és ara el ciutadà cosmopolita. «Ja no és aquell que prefereix els interessos de la seva pàtria als seus propis interessos, sinó aquell que fa passar els interessos del món per davant dels de la seva pàtria». Per als moderns, la raó universal, cosmopolita, és a l'abast fins i tot del més idiota perquè la raó universal és dins d'un mateix. I és per això que qui hi renuncia ho fa voluntàriament. L'idiota modern és qui podent obrir-se al món decideix tancar-se o replegar-se sobre allò que li és propi i, per tant, és culpable i mereix ser condemnat. És aquell que, per mandra o per comoditat, s’aferra a idees i prejudicis ja superats per la història, a identitats i comunitats moribundes destinades a desaparèixer. És qui renuncia a fer ús de la raó, a conquerir la llibertat: a emancipar-se. En la modernitat, qui és tractat d'idiota no és qui es nega a participar en la conversa sinó qui es nega a acceptar una veritat ja pretesament descoberta. L'idiota modern és el reaccionari, qui no accepta allò que en cada moment es digui en nom del progrés i de l'interès de la humanitat.

«L'idiota modern és qui podent obrir-se al món decideix tancar-se o replegar-se sobre allò que li és propi i, per tant, és culpable i mereix ser condemnat».

«La il·lustració no va inventar l'emancipació sinó la ideologia emancipadora, i va fer de l'alliberació un absolut». Per a nosaltres, immoderadament moderns, l'emancipació ja no és només una possibilitat sinó una obligació. Per aquest motiu, al populista, i particularment al populisme de dretes, al defensor de l’arrelament en contraposició a l’emancipació, se’l tracta amb paternalisme i violència. No és només perquè ningú tingui dret a ser idiota, sinó pel convenciment que la idiotesa d'uns priva els altres de (continuar avançant pel camí sense fi de) l'emancipació. La idiotesa ja no és necessària i, per tant, ja no està permesa. La modernitat ha convertit la raó en ideologia, fins al punt que l'únic que compta per a l'home modern és el progrés, l'universalisme i l'emancipació. Així, el vell demòcrata, aquell que era capaç de deixar els seus interessos particulars de banda en nom de l'interès de la seva comunitat política, és ara un presumpte idiota, que no està disposat a deixar els interessos de la seva comunitat de banda en nom dels presumptes interessos de la humanitat. El gilet jaune, per exemple, que es nega a sacrificar la seva forma de vida a l'altar de l'universalisme ecologista d'Emmanuel Macron i Greta Thunberg.

Greta Thunberg, enfundada en un impermeable groc. | Wikimedia Commons

 

La visió del populisme que té Chantal Delsol pot ser que costi una mica d'entendre a casa nostra, on el populisme va ser descripció abans que insult, però explica molt bé per què també aquí hi ha populismes i populismes i per què, per tant, també aquí els populismes de dretes fan més por que els d'esquerres. Delsol afirma que el populisme d'esquerres és, de fet, excepcional, perquè, per a ella, el populisme és aquesta defensa de l'arrelament en oposició a la ideologia de l'emancipació. Aquí, en canvi, el populisme va arribar com l’enèsima reinvenció de l'esquerra alliberadora, com la bandera ideològica que havia de portar el poble a les institucions per canviar el sistema i tota la pesca.

 

De fet, aquí el populisme només es va convertir en un insult quan es va veure que la ideologia de l'alliberament era en realitat una ideologia lliberticida que en nom del poble atacava, de forma explícita i decidida, totes les institucions i procediments propis de l'ordre democràtic liberal. I malgrat tot, malgrat que cap partit com Podemos ha estat tan clar ni tan explícit en la radical oposició al sistema, la por que feia Podemos quan Podemos feia por no es pot comparar a l'odi que desperta el nacionalisme de Vox o els nacionalismes català i basc.

«La por que feia Podemos quan Podemos feia por no es pot comparar a l'odi que desperta el nacionalisme de Vox o els nacionalismes català i basc».

El motiu d'aquesta diferència de tracte i consideració és el mateix que explica aquella vella diferència de tracte que rep qui es declara comunista i qui es declara nazi. O que l'insult que espontàniament es dedica als violents sigui nazi o feixista i no comunista, fins i tot en els casos en què ells mateixos es declaren, orgullosos, comunistes. Mentre que el comunisme i els seus seguidors i blanquejadors es declaraven, i es declaren encara, hereus, autèntics estàndards de l'ideal de la raó i l'emancipació universal, «tot el que Hitler va dur a l'excés es va veure des d'aleshores desacreditat, des de l'amor a la pàtria fins l'exaltació del valor en la política; des de la crítica a la il·lustració fins a la idea de decadència». És per això que tota crítica a la ideologia de l'emancipació pateix immediatament una reducció ad hitlerum mentre que tota ideologia lliberticida i totalitària pot encara trobar refugi en la retòrica de l'emancipació. Les forces i discursos de l'arrelament són més mal vistos que les forces i discursos de l'emancipació, independentment de si aquest arrelament es fa en nom i en ple respecte a la democràcia liberal tal com la coneixem o de si aquesta emancipació es fa a costa de totes les institucions i llibertats que defineixen la democràcia moderna.«L'acusació injuriosa de populisme —diu Delsol— podria ser l'última defensa mitjançant la qual la ideologia de la Raó, amenaçada en la seva legitimitat, intenta la seva salvaguarda».

Adolf Hitler, celebritat inspiradora del popular argument 'ad hitlerum'. | BBC

 

Aquí i arreu veiem com la generalització de l'acusació de populisme en nom del liberalisme tendeix a ocultar aquella diferència que hi ha entre les forces de l'emancipació i les de l'arrelament. Una dicotomia que no té res de nova, que és fonamental en totes les societats perquè és congènita a totes les ànimes i que només una certa embriaguesa ideològica ens ha pogut fer oblidar. En tot home hi ha impulsos emancipadors i necessitat d'arrelament. És precisament qui es nega a veure-ho, qui es nega a comprendre que la vida política sempre té lloc entre aquestes dues pulsions, qui acaba posant en perill la democràcia i la llibertat.

 

La nostra situació s'assembla a aquella que descrivia Leo Strauss quan acusava els científics socials, diguem-ne politòlegs, de «tocar el violí mentre Roma crema. Només els excusen dues coses —afegia—: no saben que Roma crema. I no saben que toquen el violí». És indubtable que hem millorat. Nosaltres, gràcies a Trump, a Vox, al Brexit, i a tots els idiotes que el populisme ens ha fet redescobrir, ja sabem que Roma crema. El que sembla que no hagi canviat és que seguim sense saber que toquem el violí.