El relat d'internet es torna cada cop més obscur

Ens trobem en un moment decisiu en la presa de consciència de la violència que hem exercit contra el planeta i és qüestió de temps que ens adonem que les grans corporacions tecnològiques —estructures suposadament metafísiques però en realitat consumidores de moltíssima energia i recursos naturals— són insostenibles en les seves formes actuals.

DEFOOOOOOOOOOOOREST fa visible en una pantalla el nombre d’arbres que són necessaris per absorbir les quantitats de CO2 generades per les visites globals a Google segon a segon. En el seu darrer projecte, presentat a Ars Electronica, l’artista Joana Moll ens recorda que la pàgina del gegant tecnològic és la més utilitzada d’internet, amb una mitjana de 52.000 visites per segon que generen aproximadament 500 quilograms d’emissions. Un arbre pot absorbir, també de mitjana, 21,77 quilos de CO2 a l’any. De manera que Google està monopolitzant, si no consumint o ofegant, 23 arbres, cada segon. 1.380 per minut. 82.800 per hora. 1.987.200 per dia. 725.328.000 cada any.

«En els últims mesos s’ha imposat sens dubte el relat negatiu d’internet».

Després d’una dècada d’eufòria tecnològica, en què semblava que el triomf de la cultura de les plataformes, amb Netflix i Spotify al capdavant; el creixement exponencial d’Amazon, fins a convertir a Jeff Bezos en l’home més ric del món, amb la seva defensa de la satisfacció immediata de qualsevol necessitat de comprar; les virtuts comunicacionals de Facebook o de Whatsapp; la configuració de Wikipedia com a model d’intel·ligència col·lectiva; la consolidació del fenomens narratius i artístics virals; o els avenços en medicina, i altres àmbits de la ciència i el coneixement, gràcies a la robòtica o la comunicació a distància eren capaços de compensar l’espionatge massiu, les fake news, la dark net o la vocació comercial mancada d’escrúpols de la gran majoria dels algoritmes, en els últims mesos s’ha imposat sens dubte el relat negatiu d’internet.

 

Trump i el Brexit han ajudat al fet que la balança s’inclini cap a l’obscuritat. O, millor dit, ho han fet les pel·lícules, sèries i llibres que expliquen casos tan eloqüents com el de Cambridge Analytica, amb personatges tan emblemàtics de l’ambigüitat moral com ara Brittany Kaiser (qui es mostra incapaç d’adonar-se de la gravetat de les seves accions al documental The Great Hack, de Karim Amer i Jehane Noujaim per a Netflix) o Dominic Cummings (interpretat per Benedict “Sherlock” Cumberbatch a Brexit: the uncivil War, de Toby Haynes per a HBO), que ara treballa directament per a Boris Johnson, que han sabut dirigir el poder de les xarxes socials vers els interessos del populisme i el totalitarisme. 

 

 

Diverses sèries han situat aquests anys recents de la història política en una cronologia més àmplia, creant genealogies i derives d’aquest gir. The Loudest Voice (Showtime) ho ha fet retratant el naixement i l’evolució de Fox News com un instrument que hauria portat a la majoria electoral de Trump; Years and Years (HBO), fabulant les conseqüències del Brexit en les dècades vinents; The Putin Interviews (Showtime), recordant-nos que la manipulació informativa amb nous mitjans tecnològics no és exclusiva dels Estats Units; Homeland (Showtime), connectant en diverses temporades el terrorisme islàmic, la guerra dels drons i l’infoxicació que porten a terme els líders d’opinió de l’extrema dreta nord-americana. I, segons sembla, l’any vinent Impeachment: American Crime Story reconstruirà la relació de Bill Clinton amb Monica Lewinsky, amb ecos clars en l’ús il·legítim i il·legal que ha fet Trump del Despatx Oval.

 

 

Molts llibres publicats en els darrers mesos també insisteixen en com les grans plataformes han empès el món cap a un present gens desitjable. Entre ells els lectors i els mitjans han destacat El enemigo conoce el sistema, de Marta Peirano, que analitza amb profunditat, però amb un estil amè, els opacs protocols algorítmics i les perverses estratègies que utilitzen les grans corporacions tecnològiques per apropiar-se d’internet, un invent que no estava destinat a la manipulació, la vigilància i l’extracció de dades. No és casual que Edward Snowden triés a l’autora per a una de les poques entrevistes de promoció de la traducció del seu llibre Vigilància permanent. Els governs de tot el món, denuncia l’antic treballador de la CIA, estan entregant part de la seva responsabilitat, de la seva autoritat i del seu poder a les empreses privades de tecnologia. No és estrany que el govern dels Estats Units hagi presentat una demanda contra l’autor i el llibre.

 

Però més enllà dels discursos culturals que emfatitzen els perills i les amenaces digitals, es pot percebre en l’ambient de la gent més informada un clar desencís i un cert malestar. No cal més que parlar amb algun amic o amiga sobre Tinder, una eina que és molt ben rebuda després d’una separació sentimental, però que —com expliquen Estela Ortiz i Núria Gómez a Love me Tinder ja ha generat tota una subcultura de la frustració (i de la depredació).

«A Myanmar, la tecnologia va ser utilitzada com a eina per a perpetrar un genocidi contra la minoria rohingya».

La cobdícia de Facebook pel mercat asiàtic va dur a la implantació accelerada i precipitada a Myanmar d’una tecnologia per a la qual la població no estava preparada i que, ràpidament, va ser utilitzada com a eina per a perpetrar un genocidi contra la minoria rohingya (la xarxa social va complir el paper de difusió del missatge violent que la ràdio va tenir en les massacres dels hutus contra els tutsis a Ruanda). 

 

Google concentra el 90% de les recerques a internet i, per tant, és gairebé un monopoli; posseïx YouTube, la segona xarxa social més important del món després de Facebook i, com aquesta, responsable parcial de l’increment de la ultradreta arreu. I Amazon, propietari de Whole Foods, ha col·laborat amb el Servei d’Immigració dels Estats Units facilitant informació dels seus clients que ha estat emprada per a organitzar deportacions de persones sense papers. 

 

La llista podria seguir, però amb aquests quatre exemples ens fem una idea de la por que inspiren aquestes corporacions tecnològiques, que s’han convertit en pocs anys en autèntics imperis. Les ombres de l’abús corporatiu han començat a eclipsar les llums innegables de l’ús que en fa cada individu, que ha anat descobrint que estava molt més dirigit i que era molt més espiat d’allò que s’imaginava.

La jungla virtual d'Amazon. | Pixabay

Una de les claus de la seva imposició massiva és que han aconseguit que oblidem la seva enorme dimensió física. Es representen davant dels nostres ulls com a superfícies limitades per petites pantalles, que eclipsen els enormes magatzems o els monstruosos macroservidors o les flotes de camions. Però ens trobem en un moment decisiu en la presa de consciència de la violència que hem exercit contra el planeta i és qüestió de temps que ens adonem que aquestes estructures suposadament metafísiques però en realitat consumidores de moltíssima energia i recursos naturals són insostenibles en les seves formes actuals.

«Els cervells de la majoria de la població humana van ser configurats en un món sense Instagram ni Google Street View ni Tinder ni Deliveroo».

La lògica d’Amazon té un altre gran argument universal en contra, a banda de l’ecològic: l’OMS ja ha decidit que la soledat és una epidèmia. I és clar que comprar per internet no és la millor manera de combatre-la. Com tampoc ho és que passem més temps mantenint relacions digitals que físiques. Totes les relacions són reals; totes les relacions tenen un component virtual; però els cervells de la majoria de la població humana van ser configurats en un món sense Instagram ni Google Street View ni Tinder ni Deliveroo i troben a faltar —conscientment o no— que la gent els demani pel carrer si els poden fer una foto o on està la parada de metro més propera; enamorar-se en un bar o un gimnàs; sortir a comprar una pizza o a sopar a un restaurant del barri. 

 

Després de l’eufòria, ens ha envaït el desencís. Vivim en un capítol de Black Mirror. I ni Siri ni Amazon Echo no poden pas neutralitzar aquesta nostàlgia, aquesta tristesa.