He establert un pacte amb la pel·lícula. En moments difícils de la vida, és a dir, cada any i mig (que és quan me la complico), la miro de nou com a fi de festa particular del drama de torn. Deixo el menjador en la penombra més absoluta, desconnecto el mòbil, obro una ampolla de whisky assequible i avall que fa baixada.
«El nostre lema és: més humans que els humans».
Més que un lema, una divisa. Això prometia la Tyrell Corp a aquestes alçades de mil·lenni, uns robots dissenyats per servir-nos i que ens haurien d’haver fet la vida més fàcil, però la realitat de la pel·lícula era amarga i no es pot dir que obeïssin gaire. Fabricats per treballar com esclaus en tasques perilloses a l’espai, van ser declarats il·legals a la terra després d’un motí violentíssim a les colònies del món exterior, entre Alfa Centauri i Via Laietana. Eren tan reals i semblants a nosaltres que no se’ls podia distingir a simple vista, especialment el model Nexus 6, els replicants de tota la vida, més forts, àgils i intel·ligents que les persones, però amb una resposta emocional diferent.
Per identificar-los calia fer el test de Voight-Kampff, destinat a provocar l'emoció de la qual se’ls considerava mancats, l’empatia, l’únic punt que teòricament els separava dels homes. La seva capacitat per aprendre i generar respostes emocionals complexes feia necessària una bateria d’indicadors mesurables (respiració, ritme cardíac, dilatació capil·lar i fluctuació involuntària de la pupil·la) que possibilitessin determinar l’engany i caçar-los in fraganti.
Harrison Ford en tenia prou amb una vintena de preguntes, potser menys, per identificar un replicant. Eren d’una gran varietat, generalment molt poc edificants: «Està veient una obra de teatre on els convidats d’un banquet es delecten amb un aperitiu d’ostres vives. El primer plat consisteix en un gos guisat...» Una mica de moviment involuntari de la pupil·la i et retiraven de circulació. La paraula exacta era aquesta, “retirar”, un eufemisme que sempre anava a càrrec dels agents d’una unitat especial de la policia, els blade runners, impecables amb les seves gavardines, bons bevedors de whisky, llebrers espectaculars en el rastreig de proves i molt fins fent anar la pistola. Els detectius de tota la vida que no hem vist mai fora del cinema, així de fàcil.
Ford o Deckard, el personatge de la pel·lícula, era l’encarregat d’eliminar-los un per un, com un caçador solitari en una ciutat de Los Ángeles superpoblada i feta miques per la contaminació i la brutícia. D’això anava la pel·lícula, aquest era l’argument, la part visible d’un iceberg de gran profunditat cinematogràfica que va marcar un punt i a part en el gènere de la ciència-ficció gràcies a una interessant reflexió sobre l’origen de l’ésser humà i el seu destí, els riscos de la manipulació genètica i la fugacitat de la vida.
«Tenia divuit anys quan la veig veure. Recordo que em va impressionar, potser no tant com Alien, però tenia un segell distintiu, alguna cosa referencial que fa que sigui important per a la història del cinema», explica Imma Merino, crítica de cinema, que subratlla la capacitat de Ridley Scott per «integrar elements visuals del cinema negre, homenatjar Metropolis de Fritz Lang i introduir una estètica atractiva», riquíssima en detalls i farcida de referències populars en camps tan diversos com la moda, l’arquitectura o la música.
«En qualsevol cas, la tènue rebuda per part del públic i també de la crítica es va capgirar completament durant els anys posteriors, convertint-se en una de les pel·lícules més exitoses en el format de vídeo domèstic».
No va tenir l’èxit comercial que se li hauria d’haver suposat a un director que venia de manufacturar Alien dos anys enrere. Va coincidir en l’estrena amb el boom d’E.T l’Extraterrestre, que va arrasar a les taquilles en aquella època que Spielberg semblava tocat per una vareta màgica. El rodatge tampoc va ser fàcil i les tensions amb l’equip, més que importants. No es pot dir que Harrison Ford en quedés satisfet, tot i que mai ha negat la importància que va tenir en la seva trajectòria. En qualsevol cas, la tènue rebuda per part del públic i també de la crítica es va capgirar completament durant els anys posteriors, convertint-se en una de les pel·lícules més exitoses en el format de vídeo domèstic, amb diferents versions que van engrandir el mite. Amb l’etiqueta de culte de per vida, Hollywood va projectar una seqüela que es va estrenar fa dos anys, dirigida per Dennis Villeuneve i amb Ryan Gosling com a protagonista, segurament innecessària, i que no va igualar l’original en cap moment per buida i pretensiosa, adjectius que els crítics més ferotges van dirigir precisament a la primera part.
Scott no només va tenir la intenció visionària i l’audàcia d’adaptar el llibre de Philip K. Dick amb gran sensibilitat i tensió narrativa, sinó que va revelar la seva condició d’oracle amb un seguit de previsions o prediccions, el que preferiu, que s’han anat complint d’una manera més o menys ferma. La supremacia de les grans corporacions multinacionals, l’omnipresència dels anuncis en plataformes digitals i l’auge de la robòtica en són clars exemples. Només cal mirar les criatures diabòliques amb què Boston Dynamics ens obsequia periòdicament, més a la vora dels sicaris d’Skynet que d’una evolució ajustada a les nostres necessitats vitals. La biogenètica és l’altre gran tema avançat per la pel·lícula. La modificació genètica, la investigació amb cèl·lules mare i la seqüenciació del genoma humà ens han acostat a una condició de semidéus capaços de crear vida pràcticament del no-res.
També va patinar una mica en algunes coses, que consti. Els cotxes voladors no són una realitat quotidiana, tot i els prototips que es van anunciant, el vehicle de Tesla que volta per l’espai i el vol rasant de Franco. Les videotrucades potser sí que passarien el tall, i el reconeixement facial i de veu han quedat a mitges a l’espera, com sempre, que la tecnologia evolucioni. Tampoc va preveure coses més mundanes com el primer 3 de 9 sense folre de la història i la prohibició de fumar dins els edificis públics i els llocs de treball, una constant a la pel·lícula i que l’entronca amb els clàssics del cinema negre nord-americà.
«Vist des de la distància, va encertar les tendències, però va fer curt en la perspectiva».
Vist des de la distància, va encertar les tendències, però va fer curt en la perspectiva. El 2019 des del 1982 havia de ser alguna cosa més emocionant que la grisalla actual, però la vida, diguin el que diguin, no va tan de pressa, al contrari. Es fa llarguíssima, i més quan vius a comarques.
El director anglès hauria afinat molt més el timing si en lloc de llegir tantes coses de ciència-ficció hagués parat esment a La matemàtica de la història d’Alexandre Deulofeu, ment clarivident tan capaç de clavar amb precisió figuerenca els auges i les patacades de les civilitzacions i els imperis com d’enginyar una màquina per plantar pèsols sense haver-se d’ajupir. I en cap dels seus volums, que no he llegit, hi consten referències a xemeneies que llancen flamarades al cel, edificis inspirats en piràmides egípcies o maies, i robots “més humans que els humans”.
Respecte d'aquest lema, el desajustament també va ser important. No hi ha ni punt de comparació. Fa unes setmanes, en un “congrés tecnològic”, em van oferir la possibilitat de parlar amb un robot teòricament preparat per seguir una conversa més o menys funcional, però el pobre va perdre el meu fil, que tampoc és fàcil, en més d’una ocasió. Els flaixos de les càmeres, la il·luminació i les converses sobrevingudes al nostre voltant el distreien. No em va caldre cap test per desemmascarar-lo.
Segons la comunicadora i periodista especialitzada en tecnologia Gina Tost «volem robots a imatge i semblança nostra, però no des de zero sinó combinant-los amb una base prèvia que ens permeti millorar el present». La base serem nosaltres, una oportunitat per acostar-nos més a un concepte híbrid que no a un súper robot com els que hem vist a les pel·lícules. Actualment ja hi ha pròtesis que fan possible aquesta evolució, ajustables fins i tot a través dels dispositius mòbils, una tendència que anirà en augment en el futur.
Els robots humanoides, per tant, són l’assignatura pendent de la intel·ligència artificial i un dels pocs àmbits on el cinema guanya per golejada a la realitat quotidiana que, per sort o per desgràcia, ens ha tocat viure. Tost creu que «encara haurem d’esperar uns anys per arribar als robots humanoides com els que ha imaginat la cultura popular», un desajustament que ara suplim amb màquines visualment menys ambicioses, però que optimitzen la seva forma de manera eficient per ajustar-se a la funció que els pertoca, com passa amb els robots aspiradors o els assistents intel·ligents dels dispositius mòbils. Casualitat o no, la majoria d’aquestes màquines reflecteixen una visió satisfactòria del servei femení, exemplificada amb els noms i les veus (Roomba, Siri, Alexa, etc...). Ni amb el Satisfyer la cosa es reequilibra mínimament perquè, funció a banda, no perpetua les relacions de poder que poden arribar a establir-se amb la gran varietat de nines inflables disponibles, cada cop més reals i, al mateix temps, més allunyades de la realitat. «La tecnologia pot canviar, però no la forma com ens relacionem», resumeix la Marta Roqueta, escriptora i periodista, que és molt explícita al respecte: «la solució no són les robots sexuals sinó educar els homes».
La visió de gènere, precisament, no deixa Blade Runner en una situació gaire lluïda. L’imaginari masclista és present en el tractament als replicants, amb uns rols binaris molt estrictes, on els robots mascles pensen i les femelles acaben desenvolupant una funció eròtico-sexual, amb Daryl Hannah definida en el seu rol de replicant com a un “model bàsic de plaer”. Ras i curt, soldats i prostitutes.
«No deixa de ser una paradoxa que una pel·lícula innovadora en la ciència-ficció explori la visió de gènere d’una forma tan convencional», afegeix Roqueta, que considera l’autodenominada escena d’amor entre Sean Young i Harrison Ford a l’apartament d’aquest com el «punt més feble» de la pel·lícula, «l’inici d’una violació, amb un consentiment forçat per part de la protagonista». Una història d’amor transgressora entre dos replicants híbrids que desconeixen la seva condició segurament mereixia un altre tractament. El feminisme com a presa de consciència. Tota la vida fascinat per la potència visual i sonora d’aquell moment: la penombra de l’apartament, la bellesa dels protagonistes, la música de Vangelis, fotografies velles, acords al piano i la incertesa de no saber d’on véns i cap on vas. Són meus els records o me’ls han implantat? Qui som, quin futur en espera? De cop i volta, tot canvia. El petó robat a la galta de la protagonista, la seva incomoditat, el rebuig, la persecució i com li impedeix sortir de l’apartament, la mirada fora de si, com l’agafa violentament i l’empeny contra una paret, el petó i les ordres posteriors: «digue’m que et besi, digue’m que em desitges», un minut i mig durant el qual ella pateix per la seva vida.
No és un cas únic, evidentment, d’apologia de la violació en el cinema. Hollywood sempre ha actuat com una indústria amb poca o nul·la sensibilitat pels drets de les dones, per no parlar dels moviments polítics i socials que han qüestionat l’ordre establert, entre els quals el feminisme. I només s’hi ha adaptat quan ha sigut estrictament necessari, impossible d’obviar o com a operació de màrqueting. Les violacions repetides del productor Harvey Weinstein s’emmarquen en el si d’una indústria pervertida per unes relacions de poder dominants en què les dones són la baula més dèbil de tota la cadena productiva.
Ridley Scott no va poder imaginar un paper més sòlid per a Sean Young i Daryl Hannah, reduïdes essencialment a fer de dones objecte, una situació semblant a la de Joanna Cassidy, que es guanyava la vida ballant nua amb una serp artificial penjada al coll. En la seqüela de Dennis Villeneuve, estrenada fa dos anys i amb producció executiva del mateix Scott, els papers femenins tampoc van millorar gaire. La parella hologràfica del detectiu K, encarnada per Ana de Armas, oferia una visió molt complaent del servei femení, per no parlar de la militarització de Robin Wright i Sylvia Hoeks o el rol de prostituta reservat a Mackenzie Davis, identitats que reflecteixen la incapacitat d’oferir un model alternatiu a les dones. Ni que sigui per contrast i perquè va dirigir-la el mateix Villeneuve només un any abans, s’ha de destacar el paper d’Amy Adams a The Arrival, una lingüista capaç d’explorar una relació diplomàtica amb els extraterrestres i evitar una guerra interplanetària, pel·lícula exempta de paternalisme, condescendència i male gaze.
Cal ser exigent amb Ridley Scott, cineasta de categoria i de gran voluntat creadora, algú capaç d’imaginar, només uns anys abans, a Sigourney Weaver com l’heroïna fàl·lica capaç de subjugar el monstre d’Alien, derrotar-lo i oferir al món una visió diferent de les dones amb molt pocs precedents per l’època, tot i la notable excepció de Carrie Fisher a Star Wars.
El paper de monstre a Blade Runner l’assumeix d’entrada el brillant Rutger Hauer, líder dels replicants amotinats, una visió que es va transformant a mesura que avança la pel·lícula. Possiblement és l’únic que va entendre les ironies del guió de Hampton Fancher i David Webb Peoples i, en conseqüència, va esdevenir la veritable estrella de la pel·lícula, un encert impecable de producció, un personatge capaç d’exercir «una fascinació col·lectiva per la seva estètica freda, el cabell ari i els ulls blaus, per la rebel·lió davant del seu creador», apunta Merino. És una actualització retro futurista del mite de Frankenstein, un àngel caigut que necessita saber qui el va crear per entendre el sentit de la vida, que no comprèn la seva durada limitada, que vol viure més i que no pot, i de com el rebuig l’acaba convertint en més humà que els humans que el tracten de matar, però d’una manera molt diferent de la imaginada pels seus creadors. La seva comprensió de la vida acaba per ser completa quan en aquell terrat llòbrec i metàl·lic adquireix l’únic sentiment del qual, en principi, n’està mancat.
En el sentit oposat es troba Deckard, el blade runner lacònic que assassina, agredeix i utilitza la força bruta per imposar la seva llei. No és capaç d’encaixar en aquell món i només se’n surt amb violència. Acabarà exiliat a Las Vegas unes dècades després, cobert de pols i entre ampolles buides de licor. Casualitat o no, Harrison Ford tampoc va congeniar amb el director ni altres companys de rodatge, com la mateixa Sean Young. Es portaven tan malament, per dir-ho amb suavitat, que els companys van rebatejar la mal anomenada love scene com a hate scene. Amb Hauer la situació va ser ben oposada. Fins a la seva mort, ocorreguda aquest 2019, va mantenir que Blade Runner era la seva millor pel·lícula, una obra mestra on havia tingut l’honor de participar i en la qual es va implicar moltíssim. Va ser capaç de sintetitzar i afegir un «will be lost in time, like tears in rain» en el recordat monòleg final, tan brillant com grapejat per les generacions posteriors.
L’existencialisme plana durant tota la pel·lícula, així com l’obsessió comuna pels records que tenen els replicants i les fotografies, element físic que els connecta amb el passat i els permet construir-se una identitat. La malenconia dels records i la música de Vangelis constitueixen una aliança que dona versemblança als sentiments dels protagonistes. No queda clar qui és humà i qui pot ser replicant, però sí que els únics sentiments que no fan mal són els que no ens importen. Els replicants busquen un passat que no tenen, i en el fons no deixen de ser una metàfora del comportament humà. Què és un record, allò que tinc o allò que he perdut? Hi ha una noblesa evident en la fragilitat dels records enfront del pas del temps i en voler mirar enrere quan tothom fuig cap endavant. Els exilis interiors es mostren com un dels pocs recessos possibles en un món implacable.
I en tots els matisos, en cada retrat, imatge i seqüència hi ha una melodia, una densitat atmosfèrica determinada i una instrumentació molt concreta per part de Vangelis. No va ser una representació addicional més o menys substancial d’una pel·lícula sinó la inversió d’un any de la seva vida per elaborar una suite coherent que tant podia funcionar com una banda sonora o com a àlbum autònom.
D’una manera o una altra, volgudament o de forma involuntària, van quadrar elements molt diferents que van acabar definint una gran pel·lícula. L’inspirador de tot plegat, un dels pares de la ciència-ficció, Philip K. Dick, l’autor del llibre Somien els androides amb ovelles elèctriques? en què es basa el film, es va morir uns mesos abans de l’estrena, però va tenir l’oportunitat de visualitzar algunes escenes que el van captivar per haver capturat la textura i el to de les imatges que havia imaginat en el llibre.
Ja de forma pòstuma s’han estrenat adaptacions de relats de Dick com Total recall (1990), Paycheck (2003) o Minority Report (2002), a més de petjades futuristes on el llibre i la pel·lícula acaben per formar una unitat indestriable, tal i com ho exemplifiquen referències notables com Doce monos (1995), la trilogia de Matrix, Her (2013) o Ex Machina (2014), amb capacitat per reintroduir algun dels temes referencials de la pel·lícula d’Scott, però sense retenir la mística ni la seva complexitat. Oferien respostes, sí, però Blade Runner va plantejar les preguntes correctes, que segueixen vigents. D’on venim? Cap on anem? Quant de temps ens queda?
«Blade Runner va plantejar les preguntes correctes, que segueixen vigents. D’on venim? Cap on anem? Quant de temps ens queda?»
La distopia neo-noir de Blade Runner sempre m’ha agradat. Per l’estètica, com totes les coses de la meva vida, perquè tinc gravades a la memòria les finestres amarades de pluja i els edificis ombrívols, rematats amb cartells de neó animats, per aquella lentitud que ho impregna tot, la nit perpètua a la ciutat, la manera com deixa anar Sean Young el fum del tabac, per les traces filosòfiques que conté, uns diàlegs molt ben girats i el monòleg final, és clar. La vaig convertir en un referent poètic vital des del primer visionat, una matinada a TV3 de fa vint anys, quan la programació era menys absurda i complicada que ara.
Passats els anys, són tantes les projeccions que cada vegada més em costa que els sentiments que em genera siguin prou vívids. De moment, però, no m’ha fallat. És un fetitxe especial amb unes propietats determinades, com el Veedon Fleece d’en Van Morrison quan plou o El Quadern gris d’en Josep Pla al mes de juny, sondes particulars per netejar el cor i fer que tot torni a tenir un cert sentit, encara que la pena, en determinades ocasions, també pugui ser una forma d’alegria tan recargolada com aquells origamis diminuts que l’Edward James Olmos anava escampant pels escenaris de la pel·lícula.