L'Esperit Sant, diuen molts a Roma, té predilecció per les sorpreses. Ja va passar el 1978 amb Karol Wojtyla, el nom del qual amb prou feines era conegut fora de Polònia. Es va repetir el 2005 amb Joseph Ratzinger, tan favorit que va ser descartat pels analistes.
I va tornar a passar el 2013, quan Jorge Mario Bergoglio va emergir inesperadament com a Papa Francesc. Ara, en un conclave ple d'incerteses, comença a ressonar un nom fins fa poc aliè: el cardenal canadenc Francis Leo. Nascut a Mont-real el 1971, de pares italians, Leo representa una figura emergent dins de l'Església.
Ordenat sacerdot el 1996, ha recorregut una trajectòria pastoral àmplia i diversa. Parròquies, universitats, capellanies, seminaris i el cos diplomàtic de la Santa Seu, amb destinacions a Austràlia i Hong Kong. El seu ascens ha estat meteòric i va passar de ser bisbe a Mont-real, a arquebisbe de Toronto i cardenal el desembre de 2024.
El seu discurs de presa de possessió a Toronto va marcar el to de la seva espiritualitat. Fermesa doctrinal, centralitat de Crist, amor pels pobres i marginats, defensa de la família, i una devoció Mariana profunda. “Hem d'estimar el món, però no agenollar-nos davant d'ell”, va afirmar aleshores.
Unes paraules que ja ressonen a molts
Deixant clara la seva posició davant la secularització i els corrents ideològics que, segons ell, buiden l'ésser humà de transcendència. Les seves paraules han ressonat fins i tot fora de l'àmbit eclesial. En una carta pastoral va escriure: “Preferim Crist a la politització, la devoció a l'astúcia, la gràcia a l'odi, la veritat a la ideologia”.
Declaracions que, encara que desafiants al Canadà liberal de Justin Trudeau, li han valgut el respecte fins i tot entre sectors polítics distants. Leo manté una espiritualitat intensa, inspirada en els Pares de l'Església, el llatí litúrgic i els grans sants de la tradició catòlica. Va renunciar a la seva prometedora carrera diplomàtica per tornar a formar seminaristes.
Les seves claus per servir a l'Església
Tot això convençut que “el poder de l'oració i el discerniment” són claus per servir a l'Església. Els paral·lelismes amb Joan Pau II són inevitables: la seva proximitat als joves, la seva defensa de la família, el seu amor per Maria i el seu diàleg. En un Col·legi Cardenalici cada cop més dividit, Leo podria ser aquest perfil de consens que emergeix quan ningú no ho espera.
Si el fum blanc assenyala el seu nom, no pocs recordaran que, de vegades, les veritables sorpreses venen de dalt. Estem davant del nou Papa? La resposta, com sempre, vindrà des de la Capella Sixtina.