Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

PREVISIÓ MÉTEO

Pocs canvis en el temps amb sol i màximes suaus aquest inici de setmana

ÚLTIMA HORA

41 senadors francesos demanen la intervenció de França en el conflicte català

El colpidor article que narra l'atemptat de Niça en primera persona

Un periodista explica la seva vivència de la matança

Imatge del lloc dels fets. Foto: Nice Martin

 

La passada nit, Niça es va omplir de pànic i terror davant l'atac terrorista que va patir. Damien Allemand, periodista del diari Nice Martin, va viure l'atemptat en primera persona i ho ha relatat en un colpidor article. El País ha recollit l'escrit que descriu com es va viure l'atac del camió al passeig marítim de Niça. Aquí teniu el text íntegre:

 

«Era una nit perfecta. L'ambient era bo, els focs artificials molt xulos, els xavals llançaven còdols al mar ... Vaja, que era una nit guai. El passeig marítim estava fins a dalt. Com en tots els 14 de juliol. Havia decidit passar la nit a la platja just on el passeig marítim es converteix en carrer per als vianants. Quan va acabar l'espectacle ens vam aixecar tots alhora. Ens dirigíem cap a les escales, estrets com sardines en llauna. Em movia en ziga-zaga entre la multitud per arribar fins a la meva scooter que havia aparcat a dues passes.

 

Tot d'una, a la llunyania, un soroll. El meu primer pensament va ser: 'un graciós ha volgut muntar els seus propis focs artificials pel seu compte i no els ha controlat'. Però no. Una fracció de segon més tard, un enorme camió blanc es llançava a tota velocitat contra la multitud mentre donava cops de volant per arribar al màxim nombre de persones.

 

Aquest camió va passar a pocs metres de mi i ni tan sols me'n vaig adonar. Vaig veure que els cossos volaven com si fossin bitlles. Vaig escoltar sorolls, crits que no oblidaré en la meva vida. Estava paralitzat. No em vaig moure. Al meu voltant, només existia el pànic. Vaig seguir aquest cotxe fúnebre amb la mirada. La gent corria, cridava, plorava. Llavors me'n vaig adonar i vaig córrer amb ells. En direcció al Cocodrile, el lloc en el qual tothom es refugiava. Només van passar uns segons però em van semblar una eternitat. 'Busqui un refugi'; 'No es quedi aquí'; 'On és el meu fill? On és el meu fill?'. Eren veus que escoltava al meu voltant.

 

Volia saber el que havia passat i vaig sortir. El passeig marítim estava desert. Cap soroll, cap sirena, cap cotxe. Vaig travessar llavors el carrer per tornar al lloc per on havia passat el camió. Em vaig creuar amb en Raymond, d'uns cinquanta anys, en llàgrimes que em va dir: 'Hi ha morts per tot arreu'. Tenia raó. Just a l'esquena, hi havia cadàvers cada cinc metres, sense vida, sense membres. Van portar aigua per als ferits i tovalloles per cobrir aquells per als quals ja no hi havia esperança. En aquest moment, no vaig tenir valor. M'hauria agradat ajudar, ser útil ... Fer alguna cosa. Però no ho vaig aconseguir. Encara estava paralitzat. Una segona onada de pànic em va fer tornar al Cocodrile. 'Torna! Torna!'. Era fals. El camió assassí va acabar el seu recorregut uns metres més enllà, cosit a trets. No vaig sentir els trets, només crits. I ara plors, molts plors.

 

Vaig seguir recte. Vaig recollir la meva moto per allunyar-me el més possible d'aquest infern. Vaig recórrer el passeig i vaig prendre consciència de l'amplitud del drama. Hi havia cossos i ferides per tot arreu. Les primeres ambulàncies van començar a arribar. Aquella nit era ... L'horror.»