Catalunya Diari

Telegram : +34 629 74 76 77

E-Mail: info@catalunyadiari.cat

La carta viral d'un malalt de càncer que critica el sistema sanitari espanyol

El pacient està en una llarga cua d'espera i demana celeritat

La carta d'un home de Vigo, malalt de càncer, s'ha fet viral per la seva indignació. El pacient està en una llarga cua d'espera i demana celeritat. «Com a pare, marit, avi i home demano que em deixin viure, estic a una llista d'espera agonitzatnt i l'estiu no és pels malalts, els caps de satmana i ponts tampoc, ells marxen de vacanes i la meva malaltia no es pren ni un dia lliure... És just aquest món?».

 

A la carta es queixa de les llargues cues que pateix pel seu tractament ja que «amb l'arribada de l'estiu se sumen els problemes de la manca de personal sanitari, ja que s'agafen vacances i això fa que això sigui un intolerable greuje pels malalts». Segons actualidad.rt, el document posa veu a molts pacients que estan patint davant de la lentitut de la sanitat espanyola. A continuació podeu llegir la carta:

 

«Quants batecs queden al meu cor? Quants moments inoblidables per memoritzar en la meva ment? Quants passos per caminar al costat dels meus? Quantes paraules a dir perquè em recordin? Quantes preguntes haig de fer-me sense saber quant temps em queda per viure?

 

Una vida de treball i honradesa no arriba perquè en la malaltia, la societat faci de la meva vida una ruleta russa, una agonia en vida, una esperança que no arriba... Ells, aquests homes que no conec, han decidit que no sóc suficientment important per seguir vivint, que els meus ja no necessitaran més de mi, que a la meva edat ja no necessito més somnis que viure.

 

Tinc tant per cridar!!!! Però m'han silenciat la veu, un igual que jo, uns homes amb família com jo, amb il·lusions com jo, amb somnis com jo, han decidit sobre si he o no viure, respirar, bategar... una societat que no perdona al malalt, que no sent empatia, que no es compadeix, mira cap a un altre costat mentre jo solament vull veure un nou horitzó, sentir una nova trucada, sentir un nou alè d'esperança.

 

Senyor amb títol que tot ho decideix, senyor que empunya aquest regirar que talla les meves esperances, espero que mai hagi de conèixer a un igual que vostè, que no hagi de sentir en el seu clatell l'alè del qual tristament li mana a la presó més cruel que pot haver-hi: la incertesa, l'angoixa de viure pegat a un telèfon que porti esperança... viuré prou per odiar-ho, menysprear-ho, desitjar-li el que jo viu, sóc conscient que solament així la gent té una oportunitat de canviar i millorar.

 

Sóc un home de principis, honest, treballador i tranquil, amb una família que m'adora, mai he estat malalt fins ara, no he generat despeses al meu país, he aportat els meus impostos i contribuït a la societat, ara em pregunto per a què. Si quan caus malalt veus realment com és la teva nació, com tracta als seus ciutadans més febles i indefensos, algú va dir alguna vegada q un país es mesura per com tracta als seus malalts, si jo hagués de mesurar al meu, em sobraria cinta mètrica.

 

Aquesta carta va dirigida als responsables de l'Hospital Álvaro Cunqueiro, de la Xunta i del Govern, carta d'un malalt de càncer que malgrat no sentir el suport de la societat (que li sobra anuncis i li falta principis) sent que li queden moltes fulles per a escriure i moltes albes a gaudir. Solament demano més fets i menys llacets contra el càncer, els malalts no ens guarim amb màrqueting, sinó amb professionals que es mullen per nosaltres i no escupen damunt del seu jurament hipocràtic»

  

  

Com a pare, espòs, avi i home demano que em deixin viure... em trobo en una llista d'espera agonitzant, l'estiu no és per als malalts, els caps de setmana i ponts tampoc, ells es van de vacances i la meva malaltia no es pren ni un dia lliure... És just aquest món?»