Arreu del món, una de les arts que més es practiquen i es consumeixen és, sense cap mena de dubte, la música. Per aquesta raó, et proporcionem una classificació extensa de classes de música ben variades, gairebé sense fi a causa de les innombrables combinacions de sons, gèneres i instruments que es poden dur a terme.
Per aquesta raó, amb l'objectiu de saber quins són els gèneres i subgèneres musicals més rellevants que existeixen, hem elaborat una llista per als més curiosos, amb tota mena de classes de música.
En aquest llistat hem entès les classes de música com a sinònim del terme gènere musical, i distingirem entre gèneres i subgèneres. No esmentarem tots els subgèneres que hi ha perquè la llista seria increïblement llarga. Ara bé, sí que ens farem ressò dels més rellevants.
Aquest gènere musical té un recorregut molt extens, que es va iniciar concretament durant el segle XI. Ha arribat fins als nostres dies, i el seu període d'esplendor va tenir lloc durant gairebé quatre segles, des de mitjans del segle XVI fins al principi del segle XX. Es tracta d'una classe de música que es fonamenta en la tradició musical de les litúrgies i de l'àmbit secular del món occidental, sobretot al continent europeu.
Aquest subgènere musical se situa entre el segle XV i el segle XVI. El Renaixement és un concepte que va aparèixer gràcies al pintor italià Vasari, i en aquesta època trobem grans compositors de la talla d'Orlando di Lasso, Josquin Desprez o Tomás Luis de Victoria.
Després de l'època del Renaixement va venir el Barroc i, amb ell, la música barroca, que va tenir molta volada des del 1600 i fins al 1750. En aquest subgènere musical destaca, sobretot, la presència del clavicèmbal i de l'orgue.
Aquest subgènere dintre del gènere que du el mateix nom es va gestar entre 1730 i 1820, i el seu tret més característic va ser la incorporació del nou piano, una gran innovació en aquella època.
Entre finals de l'època clàssica i el principi del segle XX va aparèixer aquest subgènere, que principalment va agrupar els seus practicants dins de centres educatius i d'esferes d'intel·lectuals en el món acadèmic.
L'aparició de la música moderna té lloc entre els anys 1905 i 1985, i implica una crisi dins del món de la música clàssica i una ràpida evolució cap a un temps de gran expansió.
Aquest subgènere és tota aquella música que va anar apareixent des que va acabar l'època romàntica i fins la dècada dels 2000. Dins d'aquest subtipus, hi ha varietats musicals com ara la música postromàntica o postmoderna.
Un concepte que es fa servir per tal de parlar de qualsevol gènere musical clàssic que hagi aparegut des de l'any 2000.
Es va originar pels volts de 1950 i engloba qualsevol mena de música popular dins de la qual poden haver-hi subgèneres diferents. Cal remarcar, de fet, que dins seu s'hi inclouen moltes classes de música ben variades, com ara el pop llatí, el dance-pop o el power pop.
Aquesta classe de música consta de trets típics de la música dance i també de l'electrònica, tot i que la càrrega rock i elèctrica no s'accentua tant. Dins d'aquest gènere, alguns dels noms més coneguts i representatius són Madonna i Michael Jackson que, de fet, hom considera la reina i el rei del pop.
Aquest gènere es va començar a conèixer primer a través del nom d'una de les seves subclasses: el rock-and-roll. Ara bé, el subgènere en qüestió es va popularitzar fins a tal extrem que va acabar convertint-se en allò que avui coneixem tots, i la paraula rock s'utilitza de manera genèrica per definir tot aquest gènere que es va iniciar al Regne Unit durant els anys 50.
La seva aparició va ser possible gràcies a les varietats musicals del country i del rhythm-and-blues, i cal destacar que els instruments que més fa servir són la bateria, el baix, el teclat i la guitarra elèctrica.
Arreu del món, la majoria de persones coincideixen a afirmar que el màxim exponent d'aquest gènere va ser Elvis Presley, així com també l'origen del rock.
Es considera que és una de les variants més primerenques del rock-and-roll durant la dècada dels 50 i dels 60 i que té un toc més senzill i cru que el seu avantpassat.
Aquesta varietat musical habitualment rep només el nom de punk. Es va gestar durant els anys 70, com un moviment de contracultura, i els seus trets principals són més industrials que els del rock més pur. Té un estil més agressiu que el garage i ha donat lloc a altres subgèneres com ara el punk cristià, el grindcore o el hardcore punk.
Es tracta d'una de les classes musicals que més polèmiques ha originat, perquè molts coincideixen a fer una distinció entre heavy metal general i heavy metal tradicional. Entre els artistes més reconeguts d'aquest tipus de música destaquen Deep Purple, Black Sabbath o Led Zeppelin.
Es tracta d'un gènere musical molt popular que produeix diverses barreges i sons molt particulars a través de la tecnologia electrònica i informàtica.
Amb el dance té lloc una cosa molt semblant al cas del heavy metal. N'hi ha que en parlen com si fos un gènere extremadament ampli que té una gran varietat de subgèneres i d'altres, com nosaltres, el considerem més aviat una versió de la música electrònica però amb un caire més pop, que es diferenciaria del D&B, del dubstep o d'altres gèneres de l'estil.
Es tracta d'una subclasse de música que podríem dir que és «una mica més bruta» que el house. Va aparèixer a través de les caixes de ritmes TR-808, dels samplings —que ja es feien servir per al funk— i dels sintetitzadors Moog.
Aquesta classe de música electrònica va guanyar una gran popularitat als Estats Units, a Chicago, durant la dècada dels 80 i, de fet, és una de les més evolucionades i de les que ha produït més subgèneres.
Molta gent el considera un subgènere del house. Sigui com sigui, es tracta d'un estil musical que destaca per tenir una quantitat baixa de sons i pel fet que aquests es representen d'una manera clara i senzilla.
És una popular música per ballar que va aparèixer durant la dècada dels 80 a la ciutat nord-americana de Detroit i va constituir una de les fites més importants de la música electrònica per tal d'aconseguir una visibilitat més important dins del panorama mundial.
El dubstep va néixer a Anglaterra a finals de la dècada dels 90 i es caracteritza per tenir sons foscos amb poques pulsacions per minut, que sovint es combinen amb segments vocals. Igualment, posteriorment ha derivat en subgèneres diversos que tenen més elaboració com ara el drumstep, el brostep o el reggaestep.
A començaments de la dècada dels 90, va néixer a Jamaica el D&B, que posseeix ritmes ràpids molt utilitzats a les festes 'rave' des d'aleshores.
Es tracta d'un gènere musical que s'assembla molt al house i que té un nom que en anglès es vincula amb les sensacions de les persones que l'escolten i s'hi endinsen, perquè vol dir «trànsit».
Es tracta de totes les classes de música que reben una influència d'algun tipus de la gran comunitat d'afroamericans que resideixen als Estats Units d'Amèrica.
Sovint, aquest estil de música està estructurat en un total de dotze compassos, i es va originar al començament del segle XX entre la població afroamericana que hi havia als EUA.
L'R&B va originar-se a partir del jazz i del blues durant els anys 40 i va acabar agafant una embranzida tan important que avui es pot distingir sense cap problema de tots dos estils. Les seves principals particularitats són un ritme més mogut i insistent i un caràcter més marcadament urbà.
Aquest gènere combina ritmes propis del gòspel i del doo-wop, un subgènere de l'R&B. A banda de tenir sovint la presència de solistes i d'un cor, un dels trets més distintius d'aquest estil són els picaments de mans i els moviments que els cantants fan amb el cos.
Sovint es vincula la creació d'aquesta classe de música amb els joves afroamericans i hispans que vivien a la ciutat de Nova York durant la dècada dels 70.
Tècnicament, el rap es vincula amb la part oral de la música, una de les bases del hip-hop. Les altres tres bases són el grafiti, que constitueix la part visual, el breaking, que fa referència al ball i, finalment, el turntablism, que es refereix a la part de la música.
Durant la dècada dels 60, a Jamaica va néixer el reggae, que es considera una evolució de ritmes similars com ara el rocksteady i l'ska. Destaca principalment pel seu 'off-beat' i perquè accentua principalment el segon compàs i també el quart, a més de la guitarra que emfatitza sobretot el tercer compàs.
Coneguda igualment amb el nom de ritmes llatins o «música llatina», la música llatinoamericana agrupa una gran varietat de gèneres i de subgèneres que van des dels més coneguts arreu del món fins als més autòctons i folklòrics que hi ha.
Aquest popular estil musical va aparèixer sobretot a partir d'una barreja de sons del Carib i de Cuba, a més de la incorporació de ritmes i sons del jazz i d'altres estils nord-americans. Es divideix en subgèneres diferents i segons el país pot presentar diverses variacions, com les que hi ha entre la que és típica de Colòmbia, de Veneçuela o de Puerto Rico, per exemple.
Nascut a Cuba, el mambo s'assembla en certa manera a la samba i la conga, i utilitza principalment instruments com ara el trombó, el saxofon, els timbals o la trompeta.
Tot i que aquesta música es vincula normalment a l'Argentina, el Río de la Plata és la zona que realment ha gestat aquest gènere, cosa que fa que l'Uruguai també hi estigui associat d'alguna manera.
Aquest estil musical també prové de Cuba, tot i que ha adquirit un gran protagonisme a molts països llatinoamericans i la seva influència s'ha arribat a estendre per tot el planeta.
Nascut durant la dècada dels 70 a Panamà, el reggaeton és un estil musical molt popular també avui en dia i, tot i que té arrels del reggae de Jamaica i elements manllevats del hip-hop, es tracta d'un dels gèneres amb més adeptes que més diferències ha marcat amb els altres.
Aquesta categoria musical emmarca qualsevol estil i subgènere de música folklòric. N'hi ha una immensitat de varietats, tantes com les regions del planeta, i cadascuna d'elles posseeix uns trets i uns instruments ben distintius.
Dins del territori dels Estats Units, el country es podria classificar com a subgènere de la música folk. Podem afirmar amb una gran certesa que aquest subgènere és un dels més cèlebres que hi ha, i entre les diverses tipologies en què es divideix destaquen el tex-mex, el western i el bluegrass.
No resulta gens senzill poder catalogar les subclasses diferents de música asiàtica que hi ha al planeta, però podem destacar-ne alguns dels subgèneres que més populars s'han fet, com ara el raga rock, l'enka o el j-rock, que és la versió japonesa del rock.
Es tracta d'un gènere musical que, de la mateixa manera que passa amb la música asiàtica, gaudeix d'un ventall molt gran de subgèneres. N'hi ha una gran quantitat que podrien classificar-se dins de l'estil folk de les seves regions respectives, i els que més destaquen són el qawwaii, el raï o l'afrobeat.
Aquest estil musical va aparèixer als Estats Units d'Amèrica al final del segle XIX i amb el pas del temps va anar-se estenent fins que va arribar a quasi tot el planeta en només cent anys.
Cal destacar que es tracta d'un dels gèneres més complicats de definir, perquè el conjunt dels seus subgèneres no dona lloc a una identitat tan ben definida com en el cas, per exemple, de la música clàssica. Ara bé, els experts reconeixen que es tracta d'una classe de música que té els seus orígens als anys 20, dins de la cultura afroamericana. Entre els subgèneres més populars que té, destaquen el ragtime, el swing, el new orleans hot i el cool.