Quan comprem aliments, acostumem a concentrar la nostra atenció en la qualitat, el sabor i la frescor dels productes. No obstant això, moltes vegades passem per alt un component que exerceix un paper crucial en la preservació i la seguretat d'aquests productes: l'envàs.
Aquests recipients poden estar formats per diversos materials –plàstics, paper, cartó, metall, vidre, adhesius, tintes, vernissos…– que no només brinden una presentació atractiva, sinó que també compleixen una sèrie de funcions fonamentals per mantenir la frescor, la qualitat i la innocuïtat del menjar que consumim diàriament.
Per fabricar-los, fa falta afegir compostos químics –estabilitzadors, antioxidants, plastificants, colorants, lubrificants, etc.– que garanteixen la funcionalitat de l'envàs. S’anomenen additius, i poden transferir-se a l'aliment per un procés denominat migració que afecta la seguretat i qualitat dels productes alimentaris. Alguns poden ser nocius per a la salut i fins i tot produir càncer.
Resulta lògic, doncs, que aquesta migració preocupi a la indústria alimentària. És important que els fabricants d'envasos compleixin amb les regulacions i normatives específiques que estableixen límits màxims de migració per a uns certs additius. Aquests s'avaluen a partir de proves experimentals que simulen les condicions reals d'ús i contacte entre l’aliment i el recipient.
El problema de les NIAS
Però, quins contaminants pot contenir l'envàs? Respondre a aquesta pregunta no és senzill, ja que existeix un grup de compostos denominats substàncies no intencionadament afegides (NIAS) que, com el seu nom indica, no s'agreguen de manera premeditada durant el procés de fabricació, a diferència dels additius.
Aquestes substàncies poden provenir de diferents fonts:
- - Subproductes. Es formen com a resultat de la producció de l'envàs. Un exemple clar són els oligòmers, generats a conseqüència de la polimerització. Mitjançant aquest procés, dos grups químics reaccionen i s'uneixen per formar cadenes d'unitats repetitives. Podria assemblar-se a la introducció de granadures en un cordill molt llarg. Però en produir-se aquestes reaccions també es formen altres productes més petits, els citats oligòmers, que són cadenes incompletes. Continuant amb el símil anterior, recordarien a polseres de granadures.
Gairebé sempre són subproductes no desitjats, que poden arribar a l'aliment i, en algunes ocasions, contaminar-lo.
- - Productes de descomposició. Són el resultat de la degradació d'additius durant la fabricació i l'ús dels envasos. Diverses recerques han demostrat la migració de productes de degradació dels antioxidants comunament utilitzats en plàstics.
- - Contaminants. Procedents d'impureses dels additius o compostos de l'entorn, poden romandre en el producte final i acabar a l'aliment.
- - Productes d'interacció entre envàs i aliment. Un dels NIAS més estudiats són les amines aromàtiques primàries, que es formen per la reacció de monòmers emprats en la polimerització dels adhesius de tipus poliuretà amb aigua. Aquests adhesius serveixen per unir capes de plàstic que després constitueixen la base de molts envasos. Un exemple són els plàstics per envasar al buit o la part superior de les safates de carn, que consten de diverses capes amb diferents propietats: barrera per a gasos i vapor, termosegellat… Fa molt de temps que s’estudien les amines aromàtiques primàries, ja que són compostos cancerígens. Segons la legislació europea vigent, han de controlar-se abans que l'envàs arribi al mercat.
A part de les fonts esmentades, el processament i el reciclatge també poden introduir contaminants en els materials de contacte amb aliments. En els envasos fets amb plàstics reciclats s'han trobat productes procedents de l'ús anterior, com aromatitzants absorbits pels plàstics o compostos procedents de la rentada en el procés de reciclatge.
Com s'ha indicat anteriorment, s'ha de garantir la seguretat dels envasos abans de llançar-los al mercat a través d'estudis de migració. Malgrat això, els NIAS, en ser substàncies majoritàriament desconegudes, dificulten la seva anàlisi. Això suposa un repte des del punt de vista de la química analítica, ja que és una tasca molt tediosa, llarga i complexa.
Tanmateix, en els últims anys les tècniques per a analitzar NIAS han avançat considerablement. Gràcies a elles s'han identificat múltiples compostos que hauran de ser controlats en els envasos abans de ser llançats al mercat alimentari.
Aquesta notícia és una traducció de l'article publicat originalment en castellà al portal TheConversation.com.